Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el…

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada,…

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març…

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb…

El gènere epistolari, la lectura íntima de les cartes d’escriptors o personalitats, sempre ha sigut atractiu. Poder sentir, palpar, llegir els pensaments de puny i lletra de Bécquer, Kafka, Churchill o Van Gogh. Una correspondència, però radiofònica, és la protagonista d’una fitahistòrica torrentina poc recordada:Francisco Cano Alcaraz, director de Radio Torrent entre 1931 i 1939,…