Categoría: El Xocolater

El sorteig de la Rural

Tots els de la meua generació ho recordaran. Una vegada a l’any, el Sant Gregori s’omplia de gom a gom (fet només vist quan aquell mític ascens a Segona B en 1990) per a celebrar el sorteig de la Rural. La memòria em falla un poc en els detalls però no en les sensacions. Juraria que s’oficiava en diumenge de vesprada, amb bon oratge, així que deuria ser a principis o final de curs. El que no he oblidat són els nervis que patíem tots els xiquets torrentins, allí reunits a les grades, amb la nostra primera cartilla en la mà, repassant una i altra vegada els números que ens havien correspost segons els estalvis ingressats.

Era com la Nit de Reixos però en laic. No és per criticar als actuals pares, però allà pels anys vuitanta no teníem de tot. La collita anual de regals no era tan abundant i grandiloqüent. Així que el sorteig de la Rural era una oportunitat d’or. I, damunt, davant de molts dels teus companys d’escola. Un triomf amb públic. Doble èxit. En casa mai ens va caure un premi dels grossos, però aquelles raquetes de fusta, aquell baló “de reglament”, ens saberen a glòria.

Passaren els anys i tots vàrem perdre la innocència. Ja no veiem la vida amb la mateixa candidesa. Ni nosaltres ni els xiquets d’ara som els mateixos. Els bancs i caixes tampoc. Amb arrel 100% valenciana només queda Caixa Popular. La Rural, Caixa Rural de Torrent, resisteix, però integrada a Cajamar i lluitant per no perdre la identitat local. Del Banc de Valencia, Bancaixa i la CAM (antiga Caixa d’Estalvis de Torrent, amb carrer propi) ja ningú es recorda.

Ja quasi no queden entitats ni empleats de casa.

Aquells als que confiaríem a cegues els nostres diners.

NOTA: Artículo aparecido en el número 334 de La Opinión de Torrent

ACTUALIZACIÓN: La misma mañana de su publicación en papel, mi padre me telefoneó para aclararme que ni balones ni raquetas, que un tren eléctrico fue nuestro único premio. Minutos después, varios amigos me confirmaron que el sorteo se celebraba en el mes de junio. Uno de ellos, decidió renombrar el artículo como “Los reyes de verano”.

Anuncios

Papá cuéntame otra vez

Plantes baixes amb andanes. Façanes emblanquinades. Carrers de terra. Jornalers i llauradors. Tarongers, garroferes i vinyes. Pins al Vedat. L’ermita del Mas. L’accident al pou de Sant Rafael. La llet de les vaqueries. Cavalls, gallines i conills al corral. Bollos de xocolate. El matalafer. El granerer. Les primeres indústries. El tramvia. El Seat 600. El sortidor de Campsa. Els nous torrentins vinguts de La Manxa i Andalusia. Ca Uiset. Ensenyar el dot de la boda. Prendre la fresca a poqueta nit. El davantal i la faixa. Els plumiers. Els joguets de fusta, llanda o cartró. Els pantalons curts tot l’any.

Aprofitant les hores lliures que ens regala l’estiu, enguany, entre altres lectures, he pogut tastar “El carrer de Sant Onofre”, una obra mig autobiogràfica mig costumista i històrica, escrita per Vicent Palacios i publicada per l’Ajuntament. Amb l’objectiu de deixar per escrit als seus néts com fou la seua pròpia infància i per a que valoren el que tenen actualment, en poc menys de 200 pàgines, ens acompanya per un passeig al Torrent dels anys 50 al 70 del segle passat.

Evidentment, és un recorregut des del seu punt de vista, des de la seua pròpia vivència, cadascú tindrà el seu, però, com titulava aquella cançó d’Ismael Serrano, a mi m’ha suposat veure per escrit moltes de les costums que mon pare o el meu sogre tantes voltes m’han contat. D’una època tan romàntica com desfasada.

No tenim massa memòria. Oblidem molt ràpidament d’on venim, com hem arribat ací. Benvingudes siguen totes les obres que parlen de la història local, que ens ajuden a contextualitzar, mirant a ahir, el que ens passa hui. Tant de bo hagem evolucionat. Però per a millor.

Encara que, de vegades, parega que no.

NOTA: Artículo aparecido en el número 333 de La Opinión de Torrent

Dos-cents

Mare meua! No m’ho crec ni jo! Amb este que estan començant a llegir, ja sumen dos-cents els articles que duc publicats a estes pàgines. Happy birthday to me! He necessitat poc més d’onze anys per a arribar a esta xifra. Així que, al ritme actual (ja saben que, amb la crisi de la publicitat, La Opinión de Torrent va passar de quinzenal a mensual), en 2026 faré les tres-cents columnes i tocaré les cinc-centes en 2043. Bé, tot açò si els editors, lectors i la salut m’ho permeten. Déu dirà.

La qüestió és que ara m’assalten dos dubtes. Hauré repetit algun tema sense donar-me compte? La veritat és que no m’atrevisc a comprovar-ho. Si algun dels meus fans (que els tinc) ho sabeu, xatos, no m’ho digueu, que preferisc viure en la ignorància. I l’altre: si cada article em costa de mitja uns trenta minuts d’escriure, he utilitzat quatre dies i quatre hores parlant de Torrent. En què els podria haver invertit? I això qui m’ho paga? Amate? Mamen? La Català? El Rochano?

Lo pitjor de tot és que, sabent que esta columna es publica en agost (l’estic escrivint un 3 de juliol, que uno és previsor), no espere moltes felicitacions ni palmadetes en l’esquena. En Torrent no queda ni el tato. Ale, tots a la fresqueta del Vedat, Calicanto o l’apartament! I els que es queden, no trauen el nas fins que refresca a poqueta nit. Li diré a la meua Santa que em cante aniversari feliç i ja bufaré els ciris jo soles. Quin remei!

Però, no passa res. Que uno ja és major per a saber el que vertaderament és important. L’antiguitat al càrrec, ja saben.

Perquè supose que ara ja cobraré trienis o algo paregut, no?

NOTA: Artículo aparecido en el número 332 de La Opinión de Torrent

Rigor històric

Lorolorolo, lorolorolo… Ni vestimentes ni boatos. El que més em va cridar l’atencio la primera vegada que vaig viure en directe l’entrada de moros i cristians d’Ontinyent (una de les “grans” junt a Alcoi, Villena o Vila Joiosa) fou que els festers, al desfilar, taral·legaven les cançons en veu alta. Amb una gran somriure. Movent-se d’una forma molt natural. Gaudint de la música i el pas molt més que lluint davant del poble. Com es sol dir, ho duen en la sang.

Nosaltres, en Torrent, estem en camí. Superats ja tots els prejudicis locals, ningú discuteix que els moros i cristians són l’emblema de les festes patronals i que, malgrat els pressupostos limitats, les entrades són espectaculars. Això sí, allò de desfilar amb cara de completa felicitat, alguns encara estan aprenent. Fixen-se enguany, descobriran als acartronats, aquells que ni escolten la música.

Ritme apart, camí de la trentena, pareix que les nostres festes de moros i cristians busquen reposicionar-se un poc. Per a començar, per la lògica del canvi en l’edat mitjana dels festers. La nit comença a perdre el protagonisme en favor del “tardeo”. Y del “mañaneo” mirant els horaris dels actes extraoficials de filaes i comparses. Ja no s’escolten quasi xarangues nocturnes. Els anys no passen de bades.

A nivell oficial, la nova junta de la FMCT també està repetint el mantra de que venen “canvis”. Per ara, pareix que els tirs van per augmentar l’espectacle i historicisme en tots els actes. No s’enganyem. Poca història de reconquesta tenim a Torrent. Jo apostaria més per trobar un to més natural i propi, per exemple mullant-ho tot amb tocs d’humor i actualitat.

És el nostre caràcter. Per què no apostar pel que ens fa diferents?

NOTA 1: Artículo aparecido en el número 331 de La Opinión de Torrent

NOTA 2: Por error propio, en la edición en papel del periódico, el título de la columna es el del número anterior.

De lo local a lo global

Clic. Tenim a l’abast de la nostra mà tot el món. Clic. És fàcil, ràpid i intuïtiu. Amb un simple telèfon i un parell d’aplicacions. Clic. Podem posar l’ull en qualsevol part del planeta, estar al dia de l’actualitat mundial o connectar-se amb persones a quilòmetres de distància. Clic. Però, de què ens val conèixer el món sencer si no sabem allò que passa al costat de casa? Tenen cabuda hui en dia els mitjans de comunicació locals entre l’allau mediàtic global?

Més que mai. La informació de proximitat, ens converteix en persones amb noms i cognoms, ens permet identificar-nos entre el bombardeig de notícies i ens ajuda a sentir-nos part d’un lloc, a tindre arrels. Malauradament, pareix un periodisme menys valorat professional i acadèmicament. Però és imprescindible. Tant com estar al dia de les tendències mundials.

Ara que (per fi!) comencen les emissions en proves per al retorn de Torrent Ràdio, que Tele Torrent bota al cable i que, a nivell autonòmic, ja tenim funcionant À Punt, és bon moment per a reivindicar els mitjans de comunicació propers. El periòdic que tenen en les mans és un bon exemple. Malgrat als entrebancs, a la mancança dels ingressos publicitaris és manté a peu del canó. I no és gens fàcil.

El futur dirà si serà en paper, ones hertzianes o suports digitals, però és al periodisme local on trobarem els temes que ens són importants de veritat, que, malgrat a ser casolans, tenen major repercussió a les nostres vides que moltes notícies a nivell mundial. I, del local ja passarem al global. Que temps hi ha per a tot.

Llarga vida als mitjans de comunicació torrentins! Clic.

NOTA: Artículo aparecido en el número 330 de La Opinión de Torrent