Categoría: El Xocolater

Conte de Nadal

Duia tota la vesprada buscant-ho, però res, no apareixia per cap lloc. Inclús va apropar-se a regirar en l’andana mentre s’acabava de coure el putxero. No va estar massa minuts. No li agradava tornar. Estar allí li gelava el cos i l’ànima. Massa records per a una casa buida. Per això enguany en la nit de Nadal estava tan malhumorat. I, damunt, el Betlem incomplet. Però als xinos no pensava baixar. Als estrangers ni aigua. Ja ho compraria el dijous en la tenda de la plaça. No s’anava a morir ningú per estar dos dies sense el Xiquet al naixement.

El rei encara no havia aparegut en la televisió quan va escoltar tocar el timbre. No, s’ha equivocat. Gabriela és el número cinc però crec que no està. L’òbric, no es quede al carrer amb el fred que fa. Mari conversava ara al replanell. Deixa als equatorians que s’apanyen, va rondinar. Als pocs minuts un home menut de pell rogenca, somriure en el rostre i de nom Luis Alberto, seia al seu menjador. Com anava a deixar-lo al carrer en una nit com aquesta, la seua cosina està en Madrid i no té on sopar.

Incòmode, sense saber de què parlar, va passar tota la nit marcant distàncies. En canvi, el seu cunyat estava encantat. Ja era hora que obrires els ulls, carcamal. De repent, el menut es posà a plorar. Enguany ni la iaia ni el Jesuset al Betlem, repetia sufocat. Tots quedaren en silenci. Luis Alberto s’alçà de la taula, va obrir la maleta i li donà un xicotet paquet. Saps què? En Equador tenim una tradició molt bonica, en la missa del gall oferim el de cada casa. Com hui vosaltres heu sigut la meua família, tin, ja tens el Betlem complet.

Era una figura del Xiquet. De la mesura exacta.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 348 de La Opinión de Torrent

Independència

Sempre és una pregunta incòmoda. Sobretot si te la solten en octubre, en el mes de les banderetes. Jo, que no vuic lios, sempre tire d’humor: jo si he de ser nacionalista, sóc torrentí. Eixa és la meua pàtria. El curiós és que realment sóc mig aldaier i xativí d’adopció, però això no ho conte per si me deporten. Em faig el sueco i, ràpidament, recite les meues consignes: Torrentí, guapo i fi; quina gran nació, Torrent; nosaltres sí som una raça diferent; Torrent, el centre de la Comunitat Valenciana i, si volguérem, del món…

Però, ironia a banda, crec que en estos temps tan convulsos amb les nacionalitats a Espanya (alguna vegada no ho han sigut?) estem oblidant als pobles. El món es gran i, cada vegada, més accessible, però sí a un lloc perteneixem és on s’hem criat, on vivim, als carrers que transitem. Som dels nostres barris, pobles i ciutats, del nostre dia a dia, on som algú amb nom i cognoms. Per això moltes vegades em donen llàstima els de les grans capitals, els que no tenen la sort de tindre arrels, de tindre una pàtria xicoteta com nosaltres.

Un dels meus fillols aspira de major a ser nominat torrentí de l’any. Amb sis anys no conec a ningú que estime Torrent més que ell. Damunt, té una especial fixació per les festes locals. Està obsessionat amb les processons, les germandats de Setmana Santa, les filaes i comparses o la Flor. Juga en casa a això. I, damunt, és un caradura. No té vergonya en anar a saludar a l’alcalde, al nou retor de l’Assumpció o al president de la Central o la Confraria del Rosari. Són els seus referents.

Així que si algú vol la independència, xè, que siga la de Torrent.

Ja té dos vots a favor.

NOTA: Artículo aparecido en el número 347 de La Opinión de Torrent

La visita

Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent. Quan ho conte alguns no s’ho creuen i altres m’imaginen amb una pala i un taüt. Segons qui siga, mantinc el misteri o confesse una tasca avorridament administrativa.

De l’estança en aquell menut quartet, se’m va quedar gravat la quantitat de persones que veia entrar “a fer la visita”. Ja saben, allò de visitar periòdicament (alguns quasi a diari) als familiars i amics difunts sense les aglomeracions amb càrrec de consciència de l’1 de novembre. Cadascú el dol el viu millor que pot, però eixe acte d’amor seré i silenciós em feu reflexionar fins al punt que, en els meus descans, vaig començar jo a fer visites.

Recorda’m. Si han vist “Coco”, la fabulosa pel·lícula de Pixar, sabran que aquest verb es repeteix quasi com una lletania. Mentre et recorden mai abandonaràs del tot el món dels vius. Quina gran veritat. Deu ser per això que sempre m’han fascinat les fotografies antigues, aquells moments immortalitzats en blanc i negre, eixos rostres tan volguts mirant a la càmera i ignorant que, molts anys després, tu els miraràs a ells recordant-los.

En aquests temps d’immediatesa, deuríem reeducar-nos en la cultura del record. Viure només en el present és balsàmic però és una trampa. Diuen els experts que, amb l’accessibilitat de les noves tecnologies, el nostre cervell està mutant al utilitzar menys la memòria hi ha parts que ja no s’activen. Quin perill. No recordar als nostres significa deixar d’aprendre d’ells i perdre la seua herència.

Que mai s’oblidem de recordar.

Perquè, sinó, alguna dia, de qui no se’n recordaran és de nosaltres.

NOTA: Artículo aparecido en el número 346 de La Opinión de Torrent

El Club

La llum es colava pel poc espai lliure que permetia la persiana. Obries els ulls lentament. Amb eixa sensació atemporal que només donen els despertats d’estiu. Quan eres menut mai tens presa per alçar-te. Ni per desdejunar, perquè jo sempre passava directament a l’esmorzar. Com ma mare sempre deixava preparat el dinar, jo feia temps amb la tele abans de botar als seients de darrere del Seat Panda. Avinguda, Vedat, Colònia Blanca fins al Club de Tenis. El mateix camí durant vora quinze anys. No agafaríem la raqueta ni tres vegades però, la seua piscina, tots els dies.

Cadascú viu l’estiu el millor que pot. Per a nosaltres, sense xalet ni apartament, el Club, com per a molts de Torrent, era la nostra segona casa. Teníem una colla d’amics que ens trobàvem en torn de matí i de nit. Entremig siesta española, llibres i més televisió. Regressàvem per a sopar. Sempre faixat, de sobaquillo. Mentre els pares ho feien a taula, els crios a un racó de la terrassa, ràpid, perquè ens esperaven mil jocs i aventures. Eren nits màgiques les d’agost.

De repent, un estiu passàrem de xiquets a adolescents. Ho notàrem a la veu. Als pèls de les cames. Als temes de conversació. Ens retiràrem de la vista dels adults. Ja no jugàvem a pillar. Xarràvem, bambàvem per la urbanització, ens fèiem bravucons davant de les xiques, davant de la vaquilla. Intentàrem també guanyar els campionats de futbol, botar tanques i fer alguna alguna maldat. I ens férem més grans.

Quan s’acosta el fi d’agost, poc a poc, es fa nit més prompte. Una vegada vaig llegir que un de crio s’entera de tot mentre no s’entera de res. Nosaltres, tocant els 18 anys percebíem que no era només el final de l’estiu.

Arribà setembre i cadascú va arrancar un nou camí.

NOTA: Artículo aparecido en el número 344 de La Opinión de Torrent

La guinda

Digueu-me pudent (o imprudent), però continue sense entendre que amb l’excusa de l’austeritat, de potenciar el producte local, faça mil anys que no vinga cap artista de renom a les festes Torrent. Café Quijano, Mojinos Escozios, Dani Diges, Angy… Amb tots els respectes del món, la nostra ciutadania mereix més, prou més. Val que, igual, la Pantoja fou passar-se de la ratlla, però un cara exitosa al año no hace daño, no va fer descalabrar cap pressupost municipal. Que últimament els concerts pareixen eixits de la casposa Noche de Fiesta de José Luis Moreno.

Sí. Ho sé. Els diners públics es tenen que gastar en el bé comú. Però, atén-me, l’oci també ho és. No demane despeses exagerades, ni arruïnar-se, però sí dedicar un poc més per a guanyar en qualitat. Que la ciutadania disfrute un poc més. Que ja tenim prou penes durant l’any. Un regalet a l’oït. I no ho pense jo a soles, és la cantata que sol escoltar-se en estes dates: Qui ve? Com? Si eixos ja no els escolta ningú! Pues vaja, sempre igual… I així duguem ja vora vuit anys. Un poquito de por favor. Un poquito más de money.

I si no em fan cas. Tampoc passa res. Anem a quedar igual d’amics. Perquè és cert que en casa tenim d’on tirar i amb nivell. Les nostres festes de moros i cristians, a banda de vertebrar el calendari i donar-li solera, són molt potents; el teatre és bo i molt nostre; un rockejat pelut i rapero, però exitós; unes agrupacions musicals i tradicionals de categoria; el tir i arrastre i la pilota valenciana; el jazz panorama…

Només falta la guinda del pastel.

Vinga, anem a fer-se-ho vore per a l’any que ve.

Bones festes!

NOTA: Artículo aparecido en el número 343 de La Opinión de Torrent