Categoría: El Xocolater

La perseverança

Una carta. Cada setmana. Sense excepció. Eixa fou la tàctica d’Andrew Dufresne per a pressionar al senat americà fins que li concedira una ajuda econòmica per a millorar la biblioteca de la presó de Shawshank. Segur que recorden com conclou esta subtrama dela magnífica “Cadena Perpetua”: després de rebre un xec de dos-cents dòlars a canvi de detindre les cartes, Andrew passà a enviar dos a la setmana. Finalment va aconseguir una assignació anual de cinc-cents dòlars.

La perseverança sol tindre fruit. Per això hem de celebrar que aquest periòdic que tenen entre mans complisca vint anys. No ho han tingut fàcil. Els ha tocat remar molt. Primer per la incredulitat general que un projecte periodístic local fora rentable. Una vegada comprovat que era possible, per l’aparició de la competència(algú se’n recorda del torrenti.com, la seua xuleria i la seua gorreta?). Les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 i la incertesa de la transformació digital dels mitjans tradicionals tampoc s’ho han posat fàcil per a mantenir la capçalera.

Han sabut conviure amb diferents governs locals, han patejat tenda a tenda buscant anunciants, s’han reciclat de quinzenal a mensual, del paper a la versió digital passant per la bogeria del canal televisiu… Perseverants i valents són un rato Mamen i Manu. No és fàcil consolidar una marca com ho han fet ells. Per això els perdonem els xicotets errors de traducció, la creació de termes tan dubtosos com “La madrugà torrentina” o, el pitjor, donar cabuda i carta blanca a columnistes perillosos com qui escriu estes línies. No tots donen tanta llibertat.

7.000 exemplars. Cada mes. Sense excepció. Eixa és la seua tàctica, la seua vocació: acostar-nos l’actualitat local, la de casa, la propera, la que més ens toca, la que estimem. 

Per molts anys. O, millor dit, per molts números més.

NOTA: Artículo aparecido en el número 372 de La Opinión de Torrent.

Peticions dels oients

El pes de la fama de vegades em costa de digerir. Ser columnista estrella en el nostre Torrent profund provocacomentaris de tot tipus pel carrer.Enhorabona per l’article d’Abelardo, però t’has deixat a Ca’ Huiset! Hi ha paraules que no entenc, quin valencià gastes? Mira que eres antifaller! Amb els moros sí queno et claves, bandido! La triple corona, quina gràcia, però la Musa és més que la Capitana. Et banyes poc, eres massa buenrollista. Toca més la política! A vore si pegues més canya al Rochano! O a l’oposició! Que estan caducats! Fa falta canvi de cares!

Però, posseir tres-centes paraules mensuals, el que més vos espenta és asuggerir. Qui necessita pensar en temes per a escriure quan vos té a vosaltres. Hombre, Don Carles, a ver si me hacesun poco de caso y comentas lo de la pasarela del Parc Central, que menuda vergüenza. Puchet, a vore si pegues un bon palo en La Opinión als gorrinos de les caques de gos! Mira, mira, ja estan els de les bicicletes i patinets anant per on els dona la gana, che, escriu algo i que no siguen els amos del carrer! El que has de dir es que posen més multes encara pel Covid, què només aprenem a palos! 

Descarats, que sou uns descarats, que no teniu pels en la llengua. Què voleu de mi? Que vos faça cas a tots? Dos-centes vint-i-nou columnes i tretze anys després, tot continua com al principi. Escrivint les columnes a impulsos i quasi d’un tiró. Tampoc agradant-me comentar-les a posteriori. Però, sobretot, i gràcies als editors d’este periòdic, escrivint del que em dona la gana. Sense suggeriments o pressions. Així que lamentant-ho molt, per ara no accepte peticions dels oients. 

Bé, faré una excepció. Acceptaré una.

Mamen, Amate, che, penjeu les columnes a l’edició digital!

NOTA: Artículo aparecido en el número 371 de La Opinión de Torrent.

ACLARACIÓ: La resposta de la directora del periòdic fou: “Ja són uns quants números pujant els articles en la web, ara falta, que ho faré, compartir-los per xarxes socials”.

Chape y cierre

Les males notícies mai avisen, no saps quan arriben, no et preparen per al colp. De sobte, et vibra el mòbil, escoltes un àudio i et cau el món damunt: “Hey, una noticia, un poco de bajón: no sé si lo sabíais, pero Abelardo se jubila, pero ya, a principios de enero y, con él, se acaba la pollería. Chape y cierre final, en plan Producto Nacional”. Què??? No podia ser. Per vergonya, no vaig plorar en mig del carrer. Quién me ha puesto la pierna encima para que no levante cabeza. També açò enguany?

Perquè la tristor no venia només perquè desapareguen els millors pollastres (a l’ast, pel pinxo que pega voltes per a rostir-lo) de Torrent o per perdre el ritual de molts diumenges, sinó perquè cada vegada que tanca un negoci històric, es com si desapareguera també una part de la història sentimental del poble. No tot són grans esdeveniments en les nostres vides. Els quefers quotidians, les costums, el dia a dia al carrer, el comerços, també formen part de com som.

El Marisquero, la Popular, el Almendro, Botafocs, Hermanos Tomás, San Miguel, el Dandy… cadascú tindrà els seus, però tots encara es mantenen en la memòria i són, de vegades, punt de referència geogràfica, com quan “quedem en Paulino Sancho” o a “l’altura de la Papereria de Carmen de l’Ermita”. Passaran els anys i molts de nosaltres continuarem referint-nos a ells com si encara estigueren oberts.

El comerç tradicional està en perill d’extinció. Hem de protegir-lo i donar-li l’homenatge públic que es mereix. Que tinguem per molts anys més al Llustre, al Chesus, la Foieta, Ca’ la Canya, Ricardet, Adrimar, la Clip o el forn de Santa Ana.

Que, com li ha passat a Abelardo, algun dia, entre llàgrimes, la clientela et done les gràcies per tants anys.

Quin orgull deu ser.

NOTA: Artículo aparecido en el número 370 de La Opinión de Torrent.

Conte de Nadal

Obri-los a poc a poc, sense presa, que no te caiga cap figura, que si se’ns trenca una l’hem fotut. El iaio és meticulós, parsimoniós, inclús lent. Quina necessitat tinc de muntar-ho amb corregudes? El nét no ha heretat la seua paciència, però sí la passió pel betlem i l’arbre. Sempre el dia de la Puríssima, després de la processó. Són totes peces artesanals, clàssiques, de mercadet. L’arbre és sobri, sense decoracions ni llums estridents. Passen la vesprada junts, iaio i nét, peça a peça, bola a bola, construint el Nadal.

Enguany el xiquet es nega. Si no està ell, no. Els adults, tristos, intenten que no perda la il·lusió en un any tan complicat. Què cabut eres! Si ho muntem tots junts en un momentet! Fes-ho per ell! El major s’amaga. Que no el vegen plorar. Fou un accident. Ell que anava a pensar. Ni sabia que estava contagiat. Asintomàtic, maleïda paraula. Haguera desitjat tindre febre, tos seca, perdre el gust. Qualsevol senyal del que li corria per dins. Així no s’haguera acostat al seu iaio. Ningú s’ho retrau. Però ell sap que no tenia que haver eixit tant. Ja duu una setmana a l’UCI. Pronòstic reservat.

Sona un mòbil mentre preparen el sopar. De qui és? Agafeu-lo! El menut és el més ràpid. Número desconegut. Vídeocridada. Ell despenja sense preguntar. Apareix una infermera a la pantalla. Hola, tu deus ser Xavier. El teu iaio m’ha parlat precisament de tu. Vols saludar-lo? L’acabem de pujar a planta. Apareix cansat, més prim, però amb el seu somriure habitual. Com que no has muntat res encara? Corre, que hui és la nit de Nadal! Ves enfocant les peces i jo, des d’ací, te vaig guiant. Crida al teu germà i que t’ajude amb l’arbre. Encara estem a temps!

No era com esperaven, ni com volien, però era Nadal.

NOTA: Cuento aparecido en el número 359 de La Opinión de Torrent.

Mañaneo

Enfurrunyats. Així seguim tots. No entenent per què el maleït virus no se’n va. Qui contagia a qui. Com. Quan. On. Per què seguim amagats darrere de les mascaretes. Sense abraçar-nos. Sense vore somriures. Amb cues en tots els llocs. Per què a les dotze en casa. Per què ja no podem ajuntar-se més que sis. Que què anem a fer ara. I els Nadals. I les Falles. I la mare que ens ha parit. Que quin fàstic. Que quines ganes que acabe el 2020. Som com un adolescent. El món no ens entén.

Crisis. Negació. Cabreig. Depressió. Acceptació. Aprenentatge. Que cadascú s’ubique dins de les etapes del dol. Per allí dins transitem. Perduts. No hem sabut encara adaptar-nos a la nova realitat. És l’altre negacionisme: intentar que entre en calçador la nostra vida anterior. Però ja no és igual. Necessitem mirar amb altra perspectiva. Deixar entrar la llum. Canviar l’hora. Metafòrica i pràctica.

Perquè, mentre esperem a que els científics ens arreglen la papereta, hem de resistir amb allò que el virus no pot tocar ni tacar: la llum del sol, l’aire lliure. Vivim en una ciutat on vora tres-cents dies a l’any es pot fer vida al carrer pels matins. Tenim bon clima. Aprofitem-ho. Canviem els nostres hàbits, les regles de joc, juguem amb eixes cartes. Ja que estem a l’horari d’hivern, per què no començar tot una hora abans? Per què no canviar la nit pel matí? Tardeo? Millor, el mañaneo. Hi ha infinitat de plans que es poden fer fins midia i a l’exterior. Com recomanen els experts: tot ben ventilat.

Jo ja tinc el meu: cada divendres, mentre em dure la baixa de paternitat, esmorze en la terrassa d’un bar distint. I si fa falta, faré igual els caps de setmana.

Tot siga per contribuir a l’economia local.

NOTA: Artículo aparecido en el número 358 de La Opinión de Torrent.