Categoría: El Xocolater

El millor moment de la setmana

Set i poc del matí. Obric els ulls. Ja hi ha una miqueta de llum. Merda, maleïts horaris esclaus. Un voldria alçar-se un dissabte de matí un poc més tard, però a certes edats el cos s’acostuma a les hores d’entre setmana. Intente aguantar un poc. Contraatacar. Dissimular. Quedar-me quet. A vore si em dorm. Res, encenc el mòbil, procrastine al llit i m’alce, quin remei.

Trac el cap pel balcó. Ja estem amb la fresqueta de novembre. La dels constipats. Quina tranquil·litat. A estes hores, Torrent encara camina silenciosa amb els primers raigs de sol. Avance un poc de feina del cole mentre mire una sèrie. Sí, les dos coses a la vegada. Quan tots en casa ja estem en peu, posem música de fons i ens dediquem a les feines de casa.

Vaja, són les deu i quart! En quinze minuts he quedat a esmorzar amb els amics! Baixe pel carrer Santa Anna. Ja hi ha ambient de dissabte. Forns plens, recaos i mandaos, xiquets als parcs, cafès i periòdics. Arribe l’últim, com de costum. Hi ha més cares conegudes al bar. Com m’entretenc xarrant amb Alfonso el Frare i Pepe Llopes quan arribe a la cadira ja tinc l’entrepà en taula.

Estes tertúlies valen milions. Parlem els amics dels nostres últims moviments, dels gastos que tots tenim a casa, de com anirà enguany la loteria per Torrent, de la filà, del mercat municipal, d’uns, altres i mil coses més. Passa hora i mitja amb un sospir. De camí a casa em trobe més cares conegudes. Xarre amb totes. El que de normal són cinc minuts de trajecte em costa vora mig hora.

M’encanten els dissabtes de matí.

És el millor moment de la setmana.

NOTA: Artículo aparecido en el número 323 de La Opinión de Torrent

Anuncios

Els carrers seran sempre nostres

Segur que han escoltat esta proclama durant les últimes setmanes. Ha sigut un dels temes més cridats de la playlist independentista a Catalunya. Inclús, fins a mostrar escenes tan delirants com quan l’assumiren els treballadors de La Caixa sense recordar que és una fórmula revolucionaria i, per tant, contraposada als seus interessos mercantils (com el trasllat de la seu social per a no perdre l’emparament europeu va demostrar després).

I, tenen raó. Els carrers seran sempre nostres. I, per això, els hem de recuperar. Però no per a fins polítics, sinó per a conviure en ells. Vegen, si no, una costum tan nostra com eixir a la fresca. Ja quasi l’hem perduda. Les grans edificacions i l’individualisme social del segle XXI se l’han berenat. I, menys mal, que tindre un bar amb terrassa en cada cantó de Torrent ho mitiga. Perquè no hi ha res com seure junts a xarrar per a superar qualsevol diferència.

O jugar en els parcs. Els xiquets són experts en cabrejar-se i reconciliar-se ràpidament. Per això és millor jugar junts que en solitari, encara que els videojocs ens vulguen demostrar el contrari. Xarrar a un banc de l’avinguda (abstenint-se de menjar pipes, que hi ha que agranar), anar al forn a pel pa, fer després la compra al mercat, passejar per la contornà a poqueta nit per a baixar el sopar, eixir a fer esport amb els amics, saludar cada dia al teu veí…

Una societat tan mediterrània com la nostra, tan oberta i amb tan bona climatologia, només s’entén des de la convivència diària al carrer. Cridant-nos per nom i cognoms. Coneixent-nos. Per a la identitat d’un poble són tan importants els símbols com la vida compartida.

Parlem entre nosaltres més.

NOTA: Artículo aparecido en el número 322 de La Opinión de Torrent

El teléfono loco

Conduint uns 175 km cap al nord de Nova York es toparan amb Rhinebeck, un xicotet poblet on, entre els seus 3.000 habitants, trobem des de fa dos dècades a Guillermo Fesser (ja saben, la meitat de Gomaespuma). Ell, que pot presumir de conèixer bé els mitjans de comunicació dels dos costats de l’Atlàntic, contava fa pocs dies en una entrevista a Jot Down que ja no s’informa per periòdics sinó per periodistes, és a dir, l’interessa més la fiabilitat de qui ho conta que d’on es conta.

És una realitat que es detecta polarització, politització i mercantilització als mitjans nacionals, però també hi ha dins grans professionals. Però, llevat algunes excepcions, són encara més perillosos els pseudo-periòdics digitals, bloggers, gurús de Twitter, foros d’internet o enviament massius de WhatsApp que publiquen sense contrastar, que escriuen interessadament i que amaguen opinions darrere d’informacions.

En Torrent tampoc s’escapem. Encara que molts ja s’ho prenem com un espai d’humor, és conegut el niu de serps mediàtic que és el grup “Gente Torrentina” a Facebook. De fet, el seu caos d’opinions, anuncis, gossos perduts, rumors, informacions falses i insults, va provocar l’aparició dels grups paral·lels “Gente Torrentina educada” i “Con principios”. Conta amb 9.900 seguidors, un 12% del cens. Leer, se lee.

Un altre cas curiós és “Torrent al día”. Periòdic creat pel PP local durant la campanya que els donà la victòria en 2007, va passar del paper al digital i d’una jugada electoral intel·ligent a perviure, així dissimulant, com a mitjà de comunicació. Llàstima que obvie públicament el seu germen, perquè poc costa jugar amb les cartes descobertes.

En una època on hi ha tan de soroll mediàtic, escollir com s’informem és vital, perquè part de la nostra percepció del món comença per ahí.

Jugar al teléfono loco s’hauria de quedar a l’escola.

NOTA: Artículo aparecido en el número 321 de La Opinión de Torrent

Sentit de l’humor

Una nit del mes d’abril, després d’un bon sopar faixat, les Capitanies 2017 començàrem a planificar les línies mestres tant del Sopar de Nomenament de Càrrecs com de les Ambaixades. La primera premissa fou que estigueren ben esguitades d’humor i actualitat local. La segona que foren molt visuals i dinàmiques. Està molt bé allò del rigor històric, la solemnitat i el protocol, però, de vegades, impedeix el més important: que el públic s’entretinga.

Quatre mesos després, ara que han acabat les festes patronals, pareix que la nostra aposta escènica en tres actes va tindre bona resposta, sobretot si atenem a les rialles i aplaudiments que vàrem escoltar. Però, eixe no és el motiu d’esta columna. No és autobombo. Sinó que els torrentins tenen sentit de l’humor. I, el primer d’ell, el nostre alcalde, Jesús Ros, qui va aguantar amb un somriure els acudits sobre la seua edat, el nou-vell mercat o, qual Cid, el seu retorn a l’alcaldia.

I, cal remarcar-ho: en cap moment, des d’alcaldia ens varen demanar el guió. I la FMCT, que va treballar colze a colze amb nosaltres, només ens va suggerir canvis de tipus històric. Cap sobre les bromes polítiques. Tots ens donaren total llibertat i confiança. No esperàvem una altra cosa, però no dic mentides si, en altres èpoques, sí que se li he pegat una miradeta abans.

Crítica als monuments fallers, els al·leluies del Diumenge de Glòria, Carnestoltes, Cavalcada del Ninot… Hi ha moltes ocasions festeres en què es demostra eixe sentit de l’humor local. Llàstima que en els mitjans de comunicació i les xarxes encara siga tan escàs. I, en els plens municipals, la dialèctica tampoc ho permiteix. Els polítics són gent seriosa. I, mira que ve bé riure.

Com deia Groucho Marx, la rialla és una cosa molt sèria.

NOTA: Artículo aparecido en el número 320 de La Opinión de Torrent

Gaudiu!

Estes columnes no deuen ser personals. De fet, la direcció d’este periòdic, al començar la meua col·laboració fa un grapat d’anys, em va donar una única consigna: que parlara de Torrent. I això vaig a fer, escriure sobre les festes de Torrent. I sobre mi. Perquè enguany, la meua filà, la meua segona família, la Filà Els Comilitons, ostentem la Capitania Cristiana. 12 anys després, tornem a plantar-nos davant de la Torre.

És reiteratiu en estes pàgines diagnosticar que les festes de moros i cristians van canviar les festes patronals fa poc més de vint-i-cinc anys. De fet, és ja una obvietat. No s’ententen sense elles. I, curiosament, a mi em passa el mateix. No entenc ma vida sense Els Comilitons. Obliden els mites de la festa, la música, els dinarots o el barrejat. És molt més que això.

Tinc claríssim que, amb la inconsciència dels 18 anys, no sabíem on es clavàvem en això dels moros i cristians. Vam aprendre sobre la marxa. Vam descobrir la màgia d’esta festa sense arrels a Torrent. Però, a la vegada, també inconscientment, vam anar teixint el punt de trobada d’una colla d’amics. Començarem 16 i ara som 55. Vàrem afegir familiars i altres amics, tots sempre per a sumar. S’estimàvem massa la filà com per a deixar entrar toxicitat.

Puc assegurar-los que mai hem discutit. I qualsevol cabreig menor s’ha curat sempre amb la ironia i les bromes que tant ens caracteritzen a Els Comilitons. La vida, ja saben, a vegades, dóna palos. Però ahí dins sabem que tenim un xicotet espai per a respirar, per a riure. Per això, sempre, 31 de juliol, ja ens tirem de menys uns als altres.

Bones festes a tots. Intentarem que en cada acte de la nostra capitania siga el més divertit i entretingut possible.

Gaudiu!

NOTA: Artículo aparecido en el número 319 de La Opinión de Torrent