Categoría: El Xocolater

Gaudiu!

Estes columnes no deuen ser personals. De fet, la direcció d’este periòdic, al començar la meua col·laboració fa un grapat d’anys, em va donar una única consigna: que parlara de Torrent. I això vaig a fer, escriure sobre les festes de Torrent. I sobre mi. Perquè enguany, la meua filà, la meua segona família, la Filà Els Comilitons, ostentem la Capitania Cristiana. 12 anys després, tornem a plantar-nos davant de la Torre.

És reiteratiu en estes pàgines diagnosticar que les festes de moros i cristians van canviar les festes patronals fa poc més de vint-i-cinc anys. De fet, és ja una obvietat. No s’ententen sense elles. I, curiosament, a mi em passa el mateix. No entenc ma vida sense Els Comilitons. Obliden els mites de la festa, la música, els dinarots o el barrejat. És molt més que això.

Tinc claríssim que, amb la inconsciència dels 18 anys, no sabíem on es clavàvem en això dels moros i cristians. Vam aprendre sobre la marxa. Vam descobrir la màgia d’esta festa sense arrels a Torrent. Però, a la vegada, també inconscientment, vam anar teixint el punt de trobada d’una colla d’amics. Començarem 16 i ara som 55. Vàrem afegir familiars i altres amics, tots sempre per a sumar. S’estimàvem massa la filà com per a deixar entrar toxicitat.

Puc assegurar-los que mai hem discutit. I qualsevol cabreig menor s’ha curat sempre amb la ironia i les bromes que tant ens caracteritzen a Els Comilitons. La vida, ja saben, a vegades, dóna palos. Però ahí dins sabem que tenim un xicotet espai per a respirar, per a riure. Per això, sempre, 31 de juliol, ja ens tirem de menys uns als altres.

Bones festes a tots. Intentarem que en cada acte de la nostra capitania siga el més divertit i entretingut possible.

Gaudiu!

NOTA: Artículo aparecido en el número 319 de La Opinión de Torrent

La comarca

Tots els espanyols tenim molt en comú. Igual que els valencians. Encara que és d’estúpids no valorar que la varietat enriqueix, és essencial tindre signes d’identitat comuns (és a dir, arrels) perquè ajuden a obtenir un entramat social estable. Per això ha sorprès tant que la futura llei autonòmica de comarques, presentada per Compromís i recolzada pel govern de Ximo Puig, partisca en dos l’actual Horta Sud i deixe a Torrent sense la seua capitalitat.

L’actual distribució comarcal, datada de 1988, no té caràcter legal, així que, vaja per davant, que ja era hora que es donara un primer pas. Configurar el nostre territori en comarques possiblement siga més lògic, identitari i eficient que en províncies/diputacions. La nostra ciutat ens marca molt. Però també les veïnes. Poblacions com Picanya, Alaquàs, Aldaia, Picassent o Silla estan presents a Torrent a nivell social, econòmic, cultural i familiar. Jo sóc un bon exemple.

Però amb sentit comú i històric, senyors. L’Horta és l’Horta, com La Marina és La Marina. Els límits geogràfics ja s’han encarregat de definir la majoria de comarques. Per grandària, la nostra Horta es va dividir en dos. I, dins d’esta partició, l’Horta Sud agafa des del llit del Túria fins l’Albufera. Als últims 30 anys, s’ha anat treballant per enfortir els lligams que els vint municipis tenim. Institucions com la Fundació Horta Sud o l’IDECO són dos grans exemples de treball constant per cohesionar eixes arrels.

Possiblement, els que han redactat esta proposta no coneguen a fons (ni s’han assessorat) la comarca o tenen interessos polítics, perquè suposa desnaturalitzar-la. Ara més que mai, hem de defendre la nostra arrel comarcal i que, este despropòsit, una vegada superat, servisca per a que tots la valorem més.

Som i hem de ser Horta Sud.

NOTA: Artículo aparecido en el número 318 de La Opinión de Torrent

Les modes en la Setmana Santa

Com éssers socials que som, el que fan els altres ens influeix de forma tan directa com a ells el que fem nosaltres. No som borregos, tots tenim un criteri propi, però, siguem sincers, aquest és molt flexible i contagiable a la influència externa. Tots seguim les modes, però allò no ens converteix en estúpids, sinó que, simplement, és una conseqüència de viure en societat.

Ni la Setmana Santa torrentina s’escapa de les modes. Duc trenta anys processionant com per haver vist diversos “efecte contagi” entre les germandats. Unes vegades amb bon criteri, altres amb dubtós; unes vegades per una evolució necessària, altres per l’absurd de canviar per canviar.

Molts exemples em venen al cap. Com quan, de repent, tots els germans majors passaren a duur un faixí diferent, més gran i ostentós. O com quan, en qüestió de pocs anys, totes les germandats tenien una segona processó pròpia encara que es contraprogramaren els actes. Dins de les modes absurdes la meua favorita és la dels polars, però tots hem de reconèixer que la que més vidilla (i Al·leluies) ha portat és la dels ritmes i instrumentacions noves. Gràcies a ella som una Setmana Santa de batucada i dolçaina. En els últims temps, vist lo vist, la moda és portar a muscles (i amb guants blancs) els passos.

Però bé, tampoc és qüestió de posar-se tiquis-miquis. Pitjor fou quan en 1994 l’Ecce-Homo s’encabotà en què la Reina anara amb la germandat i no amb la Mare de Déu i mireu si es va quedar eixa moda. Per cert, enguany, la meua germandat, la Verge dels Dolors, amb Gemma Torrent, té l’honor d’eixa figura.

No s’enfaden massa amb mi, però, per fi, quinze anys després, les coses aniran com toquen: l’Àngel junt a la Mare.

Bones Pasqües.

NOTA: Artículo aparecido en el número 316 de La Opinión de Torrent

Bunyol d’or amb fulles de llorer

No sóc faller. Mai he sigut. No entra en els meus plans incorporar-me a la festa. Però, ja veus tu, ací estic jo, escrivint un article sobre falles. Suor fred. La possibilitat d’eixir escaldat és alta. Diuen que els fallers són molt seus. Si me passe de frenada em pitaran els oïts. O pitjor, em tancaran el carrer. Així que, mentre tecleje, no pare de repetir-me: Carles, ves en compte, que, senyor pirotècnic, no voldràs que t’esclate en la cara la mascletà.

Bé. Dir que no conec les falles seria mentir. Mentre vaig ser fadrí vaig tindre en la porta de casa una. Ja saben com funciona açò. Plaça xicoteta, comissió de pressupost menut, casal en les portes ben obertes. No donaven ganes d’aficionar-se a la causa. A més, per a què? Durant deu anys em vaig enfartar de cobrir proclamacions, presentacions, premis, ofrenes o passacarrers per a la ràdio. La primera vegada fou divertit. Després, tanta fallera, se’m va tornar un poc monotonia.

I, damunt, no sé si els coneixen, però existeixen fallers “raros”. Sabent, que jo no li pose gens d’interès, alguns encara s’empenyen en demanar-me cada exercici que escriga unes línies per a llibrets fallers. Inclús, una vegada, em van posar de jurat oficial a Torrent! Ho havien intentat abans amb la cavalcada major, però m’havia negat. Però, monuments podia ser interessant. I ahí que em posen a puntuar junt a un tal Pere Fuset. Per resumir la història, el nostre criteri fou més social i innovador que clàssic. Hi ha qui s’enfadà. I, a mi, no m’han tornat a cridar. A ell, temps després, el feren president de JCF. 

Així que no fa falta que em doneu el bunyol d’or amb fulles de llorer. Hi ha qui s’ho mereix més que jo. 

Passeu-ho bé estes Falles. 

NOTA: Artículo aparecido en el número 315 de La Opinión de Torrent

La posveritat

En les típiques llistes de finals d’any, el Diccionari Oxford va ubicar en el number one de les paraules de 2016 a la nova incorporació enciclopèdica “posveritat”. En un any on el Brexit o la victòria de Trump no s’han entès racionalment, este nou concepte fa referència precisament a això, a eixes històries en què els fets objectius són menys importants que l’emoció i les creences personals. És a dir, quan la irrealitat està camuflada com a informació.

Encara que és un terme nou, el seu ús és tan antic com estès. Ni els torrentins s’hem escapat de patir la posveritat. Miren, si no, l’extraordinari cas dels sorolls d’ultratomba al cementeri (nota al lector: han de llegir açò amb ironia). Què importava que és impossible físicament que un cos humà, tres dies després de certificar la mort (amb autòpsia forense i preparació del cadàver al tanatori inclosa), torne a la vida. Tots vàrem donar joc als suposats colpets a la làpida.

Però hi ha més. Quantes històries sense contrastar, d’eixes del joc del telèfon, han escoltat sobre alguns agraciats amb el premi de la loteria de Reixos? De fet, el culmen de les pseudohistòries fou la no-notícia del Levante-EMV de “El indigente que fue rico solo tres días” narrant la història d’un persona (ja de per si, amb problemes) a qui no l’havia tocat la loteria. Entre una premsa massa necessitada de quadrar comptes i una ciutadania poc responsable, de vegades, es difonen tonteries com el campanar de l’Assumpció.

Però d’este mal patim tots. Com veuen ni els periodistes s’escapem. Possiblement, si en el nostre dia a dia, quan parlem del que no sabem segur, fórem més cautes o férem doble verificació, com m’ensenyaren a la facultat, tot ens aniria millor.

O, almenys, diríem menys tonteries.

NOTA: Artículo aparecido en el número 314 de La Opinión de Torrent