Categoría: El Xocolater

People have the power

No passa molt. Desafortunadament. No és freqüent. Però, en ocasions, et trobes davant de persones intel·ligents, preparades, amb experiència i, especialment, amb visió. Un luxe. Quan es viu eixe privilegi un només pot que seure’s i escoltar. I aprendre. Fa un parell de setmanes, l’Auditori albergà el 50 aniversari de la Fundació Horta Sud, possiblement l’entitat cívica comarcal de major prestigi social. Ho escric des de la major subjectivitat i estima. Per això els convide a conèixer la seua tasca des de 1972 quan es va crear a Torrent el Instituto Pro-Desarrollo.

Fou un acte senzill i ple de simbolisme. Cap polític va intervindre. I mira si hi eren presents: consellers, diputats, alcaldes… Ningú. Tampoc es veien cadires amb el cartell de reservat. Tots els llocs eren de tots. No podia ser d’altra manera en una celebració on es va reivindicar la importància de la societat civil, del poder de les persones, del concepte d’amistat cívica, com ens va ens alliçonar Alfred Domínguez: un conjunt de persones que formant part d’un mateix territori tracten de millorar la societat.

Per l’escenari anaven sumant-se a la tertúlia antics presidents amb la butxaca plena de reflexions. Per moments, vaig jurar que escoltava proclames antisistema. La societat civil, les associacions, deien que havien de gaudir d’independència front al poder polític! I malgrat a ser recolzades per les pròpies administracions públiques! Veure per a creure. Un fet tan bàsic em va sonar escandalós. Si que s’hem degut adormir els ciutadans quan se’ns oblida un principi tan bàsic: el canvi social no depèn dels polítics sinó de les persones. S’hem acostumat a que ens ho donen tot fet. I la classe política a buscar vots a les associacions. A fagocitar-les. I és tot el contrari. Han de trobar allí idees, propostes i arguments.

Perquè quan el poble no té res que dir perd la paraula.

NOTA: Columna publicada en el número 382 de La Opinión de Torrent

Bartlet per Amèrica

Deu ser cosa de l’edat. Quan allà per 2007 començava amb aquests textos, ho feia atret per parlar de política, per crear opinió pública, còmodament des del meu ordinador, sent tendència, un gurú local. Res de res. Gurú de ma casa. Amb el temps he acabat filosofant més sobre la vida que vigilant al consistori. He fugit de banyar-me. Però, una vegada a l’any, com en quaresma, toca penitència. Perquè esta tardor ja vesteix amb colorpolític. Hi ha expectació. Interès per la col·locació de les peces al tauler. Perquè el compte enrere ha començat.

Esta pel·lícula ja l’he vist. Això pensava jo. Però a hores d’ara, hi ha més incerteses de les previstes. Jesús Ros juga el despiste. Assegura que ell no ha confirmat que es torna a presentar. Mentre posa en marxa el seu tradicional final legislatiu amb obres, eixe “m’ho tinc que pensar” ha alimentat la rumorologia del retruc: aprofitar la renovació en la direcció general d’À Punt per a recuperar al candidat conegut. Al PP, dirimida ja la presidència local, que des de València encara no s’haja confirmat la candidatura també nodreix les especulacions. Una sorpresa a la paella russa? Compromís, sense Pau Alabajos ni rostre famós, també té feina. Només C’s ha confirmat candidat. Vorem si l’efecte “concejal Claramonte” suma 5%.

Poc a poc, sense presa, estic revisitant “El ala oeste de la Casa Blanca”. Una de les meues sèries favorites. És com estar en casa. Encara que li quedà massa idealitzada a Aaron Sorkin, es trauen moltes lliçons polítiques. En un dels capítols, el President Jed Bartlet (per cert, premi Nobel d’Economia, ja saben, allò dels polítics preparats), en un debat electoral, davant el vici del partidisme recorda que: “Sóc el president dels Estats Units, no el president de les persones que estan d’acord amb mi”. Però la meua cita favorita és altra: “Les decisions les prenen els que es presenten”.

Tant de bo en Torrent ho facen els millors.

NOTA: Columna publicada en el número 381 de La Opinión de Torrent.

La bola extra

Anem pujant per l’Avinguda. La farmàcia és una visita freqüent quan tens un menut a casa. Dos dies seguits duguem. Ell observa atent tot el que hi ha al seu voltant. Jo també. Es palpa al carrer, a l’ambient. Tot ha tornat a reviure. Famílies que ixen del súper, compres pendents, adolescents apurant la vesprada, jubilats als bancs, parcs plens, terrasses sense cadires lliures. Setembre. Encara no ens ha guanyat la presa. Ni les extraescolars. Ho note quan baixem per la Plaça. El temps es deté. Un recorregut de deu minuts ens costa una hora. Salutacions, converses, com ha anat l’estiu, feia temps que no es veiem, hem de quedar ara que encara fa bo.

Per a alguns l’agost és llarg. Té massa quietud. Una calma, inclús, desassossegant. Jo milite en aquest club. Som així, no podem evitar-ho. Massa dies aturats. En canvi, mentre alguns s’arrastren per setembre deprimits, nosaltres renaixem. S’il·lusionem amb el nou curs, amb el que pot vindre. Ja veus tu, ens agrada la quotidianitat. Eixir al carrer i trobar-nos amics, companys i coneguts. Tindre les activitats habituals, costums i rutines. El que en juny es trobava desgastat ara sembla nou, floreix. Una primavera a les portes de la tardor.

Abans que la llum s’amague, abans que la vesprada mude a nocturna, setembre sempre ens concedeix una última oportunitat. Açò encara no ha acabat. No tot està perdut. Ens queda, precisament això, l’alegria del retrobament. Com un segon estiu, menudet, en format reduït i de pla senzill: una xarraeta per la vesprada, un sopar el cap de setmana. Hem de quedar. Preferiblement, a l’aire lliure, en un xalet, una terrassa. I amb els de sempre, els de tot l’any. L’oratge ho permet i el canvi climàtic més encara. No s’han acabat les hores de llum. No. Eixim ara que podem. Gaudim. Ja tindrem temps per al fred i la foscor.

Aprofitem la bola extra.

NOTA: Columna publicada en el número 380 de La Opinión de Torrent.

L’escolà

Cadascú tindrà el seus records amb ell. En estos tristos dies s’han pogut escoltar alguns. Defineixen molt bé com era. Quan duguérem a escena “Sale el sol” se li demanà l’ajuda en la segona part amb uns telons. Ahí estava sempre. Quet i preparat. Puntual i precís. Com procedia en l’església. Al finalitzar cada funció li corresponia eixir a saludar junt a tot l’equip tècnic. Ho feia molt ràpid. Cabotà i cap a dins. No l’importava al públic. Sempre era dels que majors ovacions rebia. I ell, discretament, s’alegrava.

En un dels aniversaris de Juniors descobrirem que mai se li havia imposat la panyoleta. Ell més que ningú se la mereixia. Per les hores invertides. Per posar ordre tantes vegades. Per la paciència amb nosaltres. Es va negar a l’oferiment. I menys en públic. Ahora ya da igual. Però ell sabia apreciar els detalls. El dia del la celebració sí es va deixar imposar dins la sagristia. La tindria al coll uns cinc segons, no més. Després la guardà en un dels seus calaixos. Jo pensava que oblidada. Però, no. Sempre va estar a la seua vista. I ara descansa al seu costat. Junt a la seua eterna túnica.

Jesús, l’escolà, el sacristán, fou i serà inoblidable. Amb les seues virtuts i defectes, clar, com tu i com jo. Però convertint-se en eixes persones que, evitant protagonisme, acaben sent estimats per tots. Era una de les més conegudes de Torrent, com vaig escoltar el matí de la seua mort. Conforme s’estenia la notícia, parroquians i no parroquians es quedaven de pedra. Tots sabien qui era. Qui no el va contemplar obrir i tancar les portes amb eixe estil tan seu. Qui no el va escoltar riure.

De vegades els homenatges arriben a temps. En altres, no. Alguns els necessiten. Altres, no. Alguns passen per la vida desapercebuts.

A ell tots el guardarem en la memòria i en el cor.

NOTA: Columna publicada en el número 389 de La Opinión de Torrent.

Quan érem menys joves

Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el (molt recomanable) llibre de Vicent Palacios, quan ho teníem tot per fer. El moment on es crearen les dos capitanies, les ambaixades teatralitzades, la diana, la invasió de València als bous, el partit de futbol. Anys molt nocturns. Massa. S’apuntàvem a tot. Primer tímids, després impetuosos. Sense por a res. A fer tractorades, disfressar-se, banyar-se, inventar-se festes. A crear el Barrejat.

Quan érem menys joves caiem en gràcia. Si no, no s’explica que mai ens multaren per alguna trastada. Un migdia arribava a l’antiga caserna del carrer Santa Ana quan em vaig topar amb el regidor d’urbanisme tirant foc. “Sé que està ahí dins, dos hores teniu per a que torne al seu lloc”. No sabia de què parlava però ho intuïa: una de les palmeres de la Torre, abans de ser plantada, decorava temporalment el nostre corral. Al poc, fou substituïda per un contenidor d’obra. Ja teníem piscina.

Dissimulem. Fem com que no. Però la distància amb eixa època es va notant. Fa poc, algú de la festa, no sé si a mala baba, va llançar un “en lo que vosaltres heu sigut”. S’equivoca. Som. L’essència no ha canviat. Les panxes tampoc. Continuem saludant-nos un a un quan arribem. Mantenim intacte el sentit de l’humor. Seguim pensant que com a la caserna en cap lloc. Que no hi ha cançó millor que Insurrección. No ho negarem, hi ha matisos, diferències. Res. Menudetes. Som ara d’horaris diürns, de molts xiquets en l’entradeta, de menús més selectes, de pitjor recuperació el dia després.

Vaja, que hem canviat l’alcohol per l’omeprazol.

NOTA: Columna publicada en el número 388 de La Opinión de Torrent.