Categoría: El Xocolater

Crònica negra

Pi-pi. Brrr-brrr. Pitits. Vibracions. Els mòbils començaren a sonar. Primer uns pocs, els més matiners. Cares d’estupefacció, d’incredulitat. Però, immediatament, donaren a la tecla de reenviar. Així ens va arribar a la majoria, rebotat, amb un enllaç, un breu comentari, tot ràpid, prompte, abans de fer la visita. Les notícies volaven, el whatsapp cremava. Em va recordar a quan va caure la Lotería del Niño en Torrent però en versió macabra. Tirs al cementeri. Morts. Tancat. No aneu. Com? En serio? Ja no es parlaria d’altre assumpte en la nostra vila. Curiosament, com aquella altra ocasió més afortunada, el rebombori de missatges em va pillar en missa. Que Dios nos pille confesaos, com diria aquell.

Setmanes després, tots seguim condemnant el succeït l’1 de novembre.Sobretot, per la mort innocent de qui orava davant la làpida de la seua dona. A saber com haguérem reaccionat si els morts foren només entre els clansgitanos. O en altre dia o lloc. El que sí hem comprovat és que, malauradament,estos temes són la forma més ràpida de trobar un espai en els mitjans de comunicació autonòmics i nacionals. Quina llàstima. Amb la de notícies positives que es produeixen a Torrent. Però només cridem l’atenció a la secció de successos. O quan soltàvem a presos el Dimarts Sant. Quins temps aquells.

Aprofitant el dia de difunts, l’alumnat de4ESO de La Puríssima van recrear, ambuna ruta literària pel centre històric, els seus propis microrelats basats en notíciesde crònica negra publicades a la premsa a partir del segle XIX amb arguments comxiquets enverinats, presos a la Torre, amors banyats amb sang, incendis, terratrèmols o misterioses presències al carrer.

Esperem que el, basado en hechos reales, a partir d’ara es quede allí, a les pàgines d’una novel·la.

Perquè estes històries de venjances iassassinats, millor en la ficció.

NOTA: Artículo aparecido en el número 380 de La Opinión de Torrent.

Traure pit

Els stories els carrega el dimoni, vos ho tinc dit. Val que tots entrem al joc. Mostrar què bé ens va, com s’ho passem, quants llocs visitem, què meravella de vida, nano. Donar enveja al personal, vaja. I, enganxats com estem a esta nova addició, la de publicar vides fascinants, se’ns oblida que als stories es veu tot. També allò que al dia següent ens podem penedir d’haver pujat o, pitjor encara, l’excés que, innocentment, pareix que no té major importància. Però no. Tot queda a la vista pública, tot és procliu a ser comentat, capturat, compartit i recordat.

La desescalada ha agafat velocitat. Afortunadament, el descens de l’índex de contagis de la covid-19 acompanya. Sembla que el virus ho té ara més fotut per trobar cossos lliures. Per això, a Torrent ja hem pogut vore actes públics, falles en setembre, no-festes de moros en octubre, processons i altres festes de guardar. Ja es pot, fins i tot, ballar a les discoteques. Oficialment han començat els bojos anys vint. No tornem a la normalitat més temorosos sinó amb més fam de vida.

Als deu dies de les cremà, alguns atrevits fallers, al comprovar que no havien augmentat els contagis, començaren a traure pit de modèlic comportament, de gran resposta cívica del col·lectiu. Veieu com el problema no era la festa? No seré jo qui vinga hui a assenyalar, però, això faltava, traure pit per uns índexs baixos fruit de les vacunes. Només acudint al VAR, repassant alguns dels vostres stories, alguns deurieu callar per vergonya.

Si algú ha de traure pit són els sanitaris. Pocs més. Ells s’han carregat a les esquenes l’enfrontament directe i diari amb el virus i, de postre, han dut a terme una ràpida vacunació.

No siguem tan atrevits. La resta hem de donar les gràcies, no traure pit.

I, menys, sense mascareta ni distància de seguretat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 379 de La Opinión de Torrent.

Com en casa en cap lloc

Les sis i mitja. Encara allarga el dia. Aprofitem. Eixim. Recaos. Mandaos. Mire al cel. Hui tocarà tronà? Quina ràbia em donen les voreres estretes. I els cotxes que aparquen damunt. Fins a que no dus carro ni ho veus. Uns xavals criden en la placeta d’enfront. La mascareta per baix del nas. El Monster en la mà. Altra addició permesa. S’escolten sons d’instruments al Círcul. Uns xiquets amb uniform juguen al parc. Fray Luis observa tot, impertèrrit. Baixem per Santa Ana. Com m’agrada este carrer. Encara queda pa al forn de María Ángeles. Quina olor. Al cantó han obert una altra barberia. Hipster gipsy king. Quina ironia. Mentres a la Plaça van menguant els comerços de tota la vida. Ni el nou antic mercat els salva. Uns xiquets juguen a futbol. La Torre com a porteria. Més ironia. En Torrent no es permet jugar amb baló però a l’emblema de la ciutat l’unflen a pilotades. Les terrasses van guanyant vida. Em trenca el cor vore Divina tancada. Les oronetes fan soroll. Van d’arbre a arbre. En res volaran. La tardor serà una realitat. Sonen les campanes. El so etern. Creuem el Raval. Passem per la porta de Comilitons. En uns dies tornen els moros. Què estrany és tot. Tornem pel Convent. Quantes vegades hauré pujat per ací? El Llustre ja està tancant. Se’ns està fent tard. Una última parada. Mira al iaio, Pep. Està fent-se un cafè. Enfront del institut la millor fresqueta de la contornà! Alfonso el frare ens fa riure. Mire el rellotge. Fa més d’hora i mitja que vàrem eixir. S’hem parat amb tots. I no passa res. Què bé es viu quan no hi presa. Quin plaer és setembre. Retrobar-nos. Ací. On ens vàrem criar. Perdoneu-me, però mai entendré els que fugiu de Torrent, del casc antic, de casa.

Perquè com en casa en cap lloc.

NOTA: Artículo (ampliado) aparecido en el número 378 de La Opinión de Torrent.

Les falles per als fallers

Diumenge 15. Mare de Déu d’agost. Mai haguera imaginat escriure en estes sufocades dates una columna sobre falles. La Covid no només ens ha distanciat, també ha canviat moltes coses de lloc. I anem perduts, clar. Tant com atrevir-se a fer pronòstics en una (nova) realitat tan canviant. Vaja vostè a saber com anirà l’invent. Si serà fàcil el pas de la teoria a la pràctica. Si el que escriga jo hui no estarà desfasat en quinze dies. El que sí pareix inamovible és la il·lusió del col·lectiu faller.

Perquè estes falles de setembre han de ser per als fallers. Per als de pro. Els de casal. Aquells que han currat (i patit) per aconseguir esta segona oportunitat. Per a ningú més. Primer, perquè no convenen les aglomeracions, la pèrdua del control,la fotografia o vídeo que perjudique. Temps hi haurà (esperem) d’obrir-se al públic. Segon, per dignificació. Per centrar-se només en els actes genuïns i donar-los valor. I, de pas, parlem clar, allunyar-se així de la imatge de festa sorollosa, de carrers tallats i alcohol. Recordant així que les falles són tradició, cultura i sentiment autòcton. Res més.

Als casals no s’ha de perdre de vista l’altra corrent. La de que és una inconsciència permetre “unes falles” ara. Que és perillós. Que no estem per a festes. La posició de les autoritats és complicada. Per això no sorprèn que, entre altres, Torrent estiga entre els municipis amb toc de queda fins al dia 6. No pot ser casualitat. Però no es pot deixar caure un col·lectiu social i econòmicament tant important. Deuen tancar exercici. Cremar els monuments.

Ser imaginatius. Al final tot acaba en, respectant les normes i l’aire lliure,adaptar la vida festera. Fer-la d’altra forma. I així donar un paset més cap al final.

Que sentim que la vida avança.

NOTA: Artículo aparecido en el número 377 de La Opinión de Torrent.

Apatia estiuenca

Òbric l’ordinador però no teclege cap paraula. Mire les notes del mòbil amb possibles idees i cap surt fluida. No sé que fer. Se’ns està posant complicat als columnistes escriure sense caure en la repetició. Covid. Contagis. Enguany no es pot fer. Mascaretes. Vacunació. No hi ha altre assumpte més. El virus ha envaït les nostres vides des de fa més d’un any i un ja no sap més que afegir quan tot ja està dit. A este pas, vaig a caure en l’apatia periodística. La crisi de la pàgina en blanc. El malson de no tindre temes. Deu ser la calor que no em deixa pensar.

Però no em passa només a mi. Torrent està igual. Descafeïnada. Els carrers comencen a tindre més vida, tenim expectatives a curt plaç, plans de futur, toquem amb les puntetes l’antiga normalitat, però tot continua com tacat per un pòsit de melancolia. Res és igual. L’anèmia d’activitats socials i moments festius ens han debilitat amb una resignació endèmica. Tampoc el consistori pot fer més. Va obrint la mà, ha plantejat un programa segur de festes patronals, s’està ajudant (o fent la vista gorda) a les terrasses, incentivant el comerç local, intenten mantenir els serveis públics amb proximitat. Poc que criticar-li.

Dec ser jo, que no em trobe motivat. Que tot em recorda a com era abans i, animal de costums, si no és igual, no m’agrada i preferisc esperar. No sóc massa de succedanis. Del low-cost. Igual tinc que buscar activitats noves que, mai haja fet, que no em recorden al que em falta. O canviar el xip. Acostumar-me a la punyetera nova normalitat. Perquè esperar que demà o despús-demà tot torne a ser igual és autoenganyar-me. Però, quedar-me immòbil a casa, tampoc és la solució.

Tinc que donar el primer pas. Vaig a baixar al carrer.

A vore si amb una llima granissada se’m passa l’apatia estiuenca.

NOTA: Artículo aparecido en el número 376 de La Opinión de Torrent.