Categoría: El Xocolater

La guinda

Digueu-me pudent (o imprudent), però continue sense entendre que amb l’excusa de l’austeritat, de potenciar el producte local, faça mil anys que no vinga cap artista de renom a les festes Torrent. Café Quijano, Mojinos Escozios, Dani Diges, Angy… Amb tots els respectes del món, la nostra ciutadania mereix més, prou més. Val que, igual, la Pantoja fou passar-se de la ratlla, però un cara exitosa al año no hace daño, no va fer descalabrar cap pressupost municipal. Que últimament els concerts pareixen eixits de la casposa Noche de Fiesta de José Luis Moreno.

Sí. Ho sé. Els diners públics es tenen que gastar en el bé comú. Però, atén-me, l’oci també ho és. No demane despeses exagerades, ni arruïnar-se, però sí dedicar un poc més per a guanyar en qualitat. Que la ciutadania disfrute un poc més. Que ja tenim prou penes durant l’any. Un regalet a l’oït. I no ho pense jo a soles, és la cantata que sol escoltar-se en estes dates: Qui ve? Com? Si eixos ja no els escolta ningú! Pues vaja, sempre igual… I així duguem ja vora vuit anys. Un poquito de por favor. Un poquito más de money.

I si no em fan cas. Tampoc passa res. Anem a quedar igual d’amics. Perquè és cert que en casa tenim d’on tirar i amb nivell. Les nostres festes de moros i cristians, a banda de vertebrar el calendari i donar-li solera, són molt potents; el teatre és bo i molt nostre; un rockejat pelut i rapero, però exitós; unes agrupacions musicals i tradicionals de categoria; el tir i arrastre i la pilota valenciana; el jazz panorama…

Només falta la guinda del pastel.

Vinga, anem a fer-se-ho vore per a l’any que ve.

Bones festes!

NOTA: Artículo aparecido en el número 343 de La Opinión de Torrent

Anuncios

L’enramà

Un poc de mistela, uns dolços i molts nervis. Ho tenia tot preparat. Duien mesos de mirades, somriures i breus conversacions. El seu cor li murmurava que sí, que seria eixa nit, d’una forma molt romàntica i pública, davant de tot el carrer. I no estava equivocada. Qui anys després seria el seu marit, se li declarà amb una cançó i uns pètals de flor. Com manava la tradició torrentina, en la vigília del diumenge de roses: fent-li una enramà.

Passat els temps, la tradició va anar modificant-se i, inclús, pervertint-se un poc. Canvià el què. Passant d’una missió individual a ser acompanyat per amics o de la clavaria sencera berrejant des d’un tractor. Es transformà el qui. Perquè ja pocs canten a l’estimada, qui ha sigut substituïda per germanes, mares i, últimament, colles senceres. I, per últim, el com. Abans calfant l’ambient furtant flor i fent la murta de la processó per a, actualment, subcontractar tot per marxar ràpid a la matineé. També ha desaparegut la “caguerà”, la resposta amb cebes o excrements a les carabasses de l’enramà anterior.

Enguany a Torrent hem viscut un nou tipus d’enramà, la política. Aprofitant les eleccions municipals, Jesús i Amparo van eixir al balcó. Amb qui festejar, Senyor? Raúl, el més indecís, va cantar als dos. Amparo, necessitada de parella, deixant-se voler per ell i per Salvador. Pau, fent-se el dur, dient que els quatre anys amb Jesús li havia deixat dubtós però xiulant-li alguna cançoneta. Alguna altra enramà més es va escoltar pel carrer però ja massa desafinada.

A punt d’arribar a la investidura, pareix que ningú tastarà la misteleta. Amparo perquè no pot obrir la finestra i Jesús perquè, amb pretendents de sobra, diu que soles s’està millor, que no vol pasqüeros, que ja quedarà dies solts amb qui vulga.

Ay mare, què complicats són els temes de l’amor!

NOTA: Artículo aparecido en el número 342 de La Opinión de Torrent

Les llistes

Desconfie dels polítics professionals. No és res personal. Tampoc té cap base científica. Simplement, m’agraden aquells que, venint d’un camí professional propi, ofereixen la seua vàlua al servei públic i, quan els toca la fi, tornen allà d’on vingueren amb orgull. Per això, sempre he admirat perfils com el d’Alfred Domínguez o, malauradament quan escric estes línies, el d’Alfredo Pérez Rubalcaba, qui acabà la seua trajectòria impartint Química a la universitat.

Esta confessió no significa que no veja important l’estructura de partit, els militants de base o els polítics amb experiència. Una cosa no lleva l’altra. Però certs enrocaments em fan dubtar, que volen que els diga. I un, que estima el lloc on va nàixer, li agrada que el governen persones amb nivell, carreres ja reconegudes abans d’entrar en política, per damunt de vuits i nous o noms eternament repetits a les llistes. No me val qualsevol. És el que té que ens coneguem (quasi) tots al poble.

Ho sé. No és un desig fàcil. Se les veuen fotudes els partits locals buscant fitxatges per a les llistes. No hi ha molt de mercat. No està de moda entrar en política. La vida és més fàcil (i millor pagada) en l’àmbit privat. I, ací, la culpa la tenim tots, perquè pensem que pagar impostos ens dóna dret a exigir-ho tot en un servei 24 hores del dia, 7 dies a la setmana.

La clau és començar per baix. Fomentar la participació associativa. Que els estudiants reconeguen el servei públic. Que els barris parlen. Que les entitats moguen les ciutats. Fer cantera. Crear polítics.

La paraula grega Politikós tenia una concepció clara: per a la ciutadania. I ciutadania som tots. Tots podem fer canviar Torrent.

No només cada quatre anys.

NOTA: Artículo aparecido en el número 341 de La Opinión de Torrent

El dia de la marmota

Últimament, quan vaig pel carrer, molts me paren preguntant-me com veig el panorama electoral de cara als diumenges 28 d’abril i 26 de maig. Jo, que fugisc de la meua condició de gurú mediàtic (sóc molt humil, ja saben), sempre tire balons fora, sobretot perquè esta vegada no m’atrevisc a fer pronòstics. És evident que hi ha dos bàndols clars i una falta de centre que faça de frontissa. En temps sense majories absolutes (però amb ànsia per governar), té pinta que acabaran pactant entre els partits de les dos vessants.

El que sí tinc clar és que anem a viure al Dia de la Marmota. Com la genial pel·lícula de Harold Ramis, correm el perill de tindre la sensació de dir quan s’alcem pels matins que açò ja ho hem viscut. Per a començar, perquè s’estan simultanejant dos precampanyes (encara que la local quedarà legalment aturada conforme comence la campanya nacional i autonòmica) i dos votacions quasi seguides. Més d’un pensarà amb la segona: Altra vegada?

En el cas de Torrent, mirant el llistat de candidats la sensació de deja vú és més intensa encara. El Rochano? La Folgado? Pau al Palau? Qui és este de Ciudadanos? Quants Podemos hi ha? Els noms i les situacions són quasi idèntiques quatre anys després. Ja vorem si també coincideix el resultat, però la sensació de repetició és palpant. Igual és que ningú ha aprovat i per això tots han de repetir curs.

Sense voler fer espòiler amb el personatge interpretat per Bill Murray, possiblement per a poder superar aquest Dia de la Marmota han d’agafar la mateixa solució: anar millorant cada dia repetit, una i altra vegada, fins aconseguir el dia perfecte.

En cristià: menys tonteries i a millorar tots el poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 340 de La Opinión de Torrent

Molestar

Ya està aquí. Ya llegó. La columna més complicada de l’any, la de Falles. Respire fons, pense coses positives i intente afrontar la pantalla en blanc sense por, però… no hi ha manera. La sensació d’estar entrant en un territori desconegut i perillós no me la lleve de mi. I mira que, curiosament, ja són prou anys col·laborant en llibrets, cartells, rimes o jurats. Però, davant la columneta fallera dichosa, a diferència del meu veí de l’esquerra, sempre pense que estic teclejant sense ser uno de los suyos. Coses de no ser faller, què li anem a fer.

I en eixa confusió mental estava jo quan em vaig topar amb un tweet que em va fer reflexionar: “La Falla ha de molestar, ha de ser irreverent, ha de remoure consciències. La Falla ha de ser molesta per al sistema i per al poder. La Falla ha de ser Falla”. Desconec qui hi ha darrere del perfil “Malalt de Falles” però chapeau. En temps de lo políticament correcte i de l’autocensura, han proliferat també els monuments lights, els zero zero. Zero crítica, zero guió.

Va costar molt aconseguir la llibertat d’expressió en este país com per a malgastar-la (a nivell faller, clar) en escenes buides de continguts, per a complir l’expedient, sense mala llet ni ironia. Des de la meua opinió més humil. Fan falta guionistes fallers. No sé si eixe problema és d’artista faller, de comissió o de formació, però en les voltes falleres sempre tinc la sensació que m’estan contant les mateixes històries.

Jo no sé vostès, però estic fart de vore pirates, pallassos o xinesos amb les típiques rimes sobre banquers, corruptes, joves maleducats o personatges del cor.

Supose que els pressupostos fallers donen per al que donen.

Però, què tal s’atrevim a arriscar a més? A molestar?

NOTA: Artículo aparecido en el número 339 de La Opinión de Torrent