Categoría: El Xocolater

L’absència

La música sonava als auriculars però el seu cap estava a altre lloc, a milers de quilòmetres o, millor expressat, a milers de minuts enrere, al passat. Clic. Com sempre li solia ocórrer, eixe clic, eixa desconnexió, l’havia provocat un simple vers. “Me pregunto si aún sigues ahí”. Igual que es repetia a la cançó una i altra vegada, com si fóra una senyal enviada a l’espai exterior, ella ho reproduïa al seu cap. No deixava de preguntar-se si continuava ací, amb ells.

Era a poqueta nit. Tornava ja cap a casa. La nit de Nadal sempre tenien la botiga oberta fins tard. Ja saben, Torrent és ciutat de Reis Mags, però sempre hi ha qui regala al Pare Noel i fins a última hora. Des que son pare va faltar feia cinc anys, ella s’encarregava del negoci familiar, així que era sempre l’última en seure a taula. El primer Nadal sense ell, ningú es va atrevir a retirar la seua cadira, tots miraven de reüll cap a eixe espai buit, però cap es va atrevir a nomenar-lo. La seua absència va transcórrer en silenci.

Me pregunto si aún sigues ahí, continuava repetint-se mentre baixava per l’Avinguda. Veia llums a les finestres dels menjadors. S’imaginava escenes de felicitat i, en certa manera, les envejava. A l’entrar a casa, el soroll dels seus nebots li feu oblidar el seu repetit pensament. Serien també ells qui, ja als torrons, per sorpresa, improvisaren unes nadalenques a mode d’actuació familiar. Ella va observar a sa mare i als seus germans. Tots tenien un somriure molt especial. De menuts, son pare sempre preparava una actuació semblant.

En una nit plena d’esperança, on tota la humanitat rebia la millor notícia, la seua era que aquella absència s’havia convertit en presència.

Sí, encara estava ahí.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 336 de La Opinión de Torrent

Anuncios

La copa de la casa

Hui anem a parlar d’un tema seriós, que ja toca. Torrent és un poble acollidor, obert i integrador. Tots hem contribuït a aconseguir-ho i tots s’hem de felicitar. Una ciutat no duplica la seua població en només cinquanta anys si no és gràcies a que els torrentins vells hem fet sentir com a casa a tots aquells vinguts de ciutats, províncies (i països) limítrofs, primer entre els anys 60 i 70 i, després, a principis del segle XXI.

Però, és necessari créixer vinculant-se també socialment. Tindre un mínim d’implicació en les nostres costums per a no caure en l’autisme de les ciutats dormitori. No parle de fer un examen o carnet de torrenticitat als nouvinguts, què va, però sí de mostrar-los la nostra riquesa cultural, festiva o gastronòmica per a que la facen seua. Per això, en un afany de servei públic, començaré amb una de les nocions més bàsiques: si vols ser torrentí, has de saber què és la Copa de la Casa.

Perquè, deixem-nos de paperassa, burocràcia o certificats d’empadronament; el millor sistema per a descobrir si un és ja torrentí de pura cepa és preguntar-li si ha tastat ja la Copa de la Casa d’El Chesus. Jo no sé que té, aparentment és una fórmula senzilla (galeta, natilla, xocolate i nata, com quan ho fèiem als campaments), però hi ha també algun ingredient o procediment secret que la fa tan especial. Igual és la pròpia copa de vidre, qui sap. Però hi ha que ser molt valent per al restaurant no demanar-la de postre.

En Torrent, gastronòmicament no hi ha res com el Rossejat. Però si tinguera que crear una declaració local de bé immaterial, allí estaria també la Copa de la Casa.

No se m’ocorreix cap final millor a un bon dinarot.

NOTA: Artículo aparecido en el número 335 de La Opinión de Torrent

El sorteig de la Rural

Tots els de la meua generació ho recordaran. Una vegada a l’any, el Sant Gregori s’omplia de gom a gom (fet només vist quan aquell mític ascens a Segona B en 1990) per a celebrar el sorteig de la Rural. La memòria em falla un poc en els detalls però no en les sensacions. Juraria que s’oficiava en diumenge de vesprada, amb bon oratge, així que deuria ser a principis o final de curs. El que no he oblidat són els nervis que patíem tots els xiquets torrentins, allí reunits a les grades, amb la nostra primera cartilla en la mà, repassant una i altra vegada els números que ens havien correspost segons els estalvis ingressats.

Era com la Nit de Reixos però en laic. No és per criticar als actuals pares, però allà pels anys vuitanta no teníem de tot. La collita anual de regals no era tan abundant i grandiloqüent. Així que el sorteig de la Rural era una oportunitat d’or. I, damunt, davant de molts dels teus companys d’escola. Un triomf amb públic. Doble èxit. En casa mai ens va caure un premi dels grossos, però aquelles raquetes de fusta, aquell baló “de reglament”, ens saberen a glòria.

Passaren els anys i tots vàrem perdre la innocència. Ja no veiem la vida amb la mateixa candidesa. Ni nosaltres ni els xiquets d’ara som els mateixos. Els bancs i caixes tampoc. Amb arrel 100% valenciana només queda Caixa Popular. La Rural, Caixa Rural de Torrent, resisteix, però integrada a Cajamar i lluitant per no perdre la identitat local. Del Banc de Valencia, Bancaixa i la CAM (antiga Caixa d’Estalvis de Torrent, amb carrer propi) ja ningú es recorda.

Ja quasi no queden entitats ni empleats de casa.

Aquells als que confiaríem a cegues els nostres diners.

NOTA: Artículo aparecido en el número 334 de La Opinión de Torrent

ACTUALIZACIÓN: La misma mañana de su publicación en papel, mi padre me telefoneó para aclararme que ni balones ni raquetas, que un tren eléctrico fue nuestro único premio. Minutos después, varios amigos me confirmaron que el sorteo se celebraba en el mes de junio. Uno de ellos, decidió renombrar el artículo como “Los reyes de verano”.

Papá cuéntame otra vez

Plantes baixes amb andanes. Façanes emblanquinades. Carrers de terra. Jornalers i llauradors. Tarongers, garroferes i vinyes. Pins al Vedat. L’ermita del Mas. L’accident al pou de Sant Rafael. La llet de les vaqueries. Cavalls, gallines i conills al corral. Bollos de xocolate. El matalafer. El granerer. Les primeres indústries. El tramvia. El Seat 600. El sortidor de Campsa. Els nous torrentins vinguts de La Manxa i Andalusia. Ca Uiset. Ensenyar el dot de la boda. Prendre la fresca a poqueta nit. El davantal i la faixa. Els plumiers. Els joguets de fusta, llanda o cartró. Els pantalons curts tot l’any.

Aprofitant les hores lliures que ens regala l’estiu, enguany, entre altres lectures, he pogut tastar “El carrer de Sant Onofre”, una obra mig autobiogràfica mig costumista i històrica, escrita per Vicent Palacios i publicada per l’Ajuntament. Amb l’objectiu de deixar per escrit als seus néts com fou la seua pròpia infància i per a que valoren el que tenen actualment, en poc menys de 200 pàgines, ens acompanya per un passeig al Torrent dels anys 50 al 70 del segle passat.

Evidentment, és un recorregut des del seu punt de vista, des de la seua pròpia vivència, cadascú tindrà el seu, però, com titulava aquella cançó d’Ismael Serrano, a mi m’ha suposat veure per escrit moltes de les costums que mon pare o el meu sogre tantes voltes m’han contat. D’una època tan romàntica com desfasada.

No tenim massa memòria. Oblidem molt ràpidament d’on venim, com hem arribat ací. Benvingudes siguen totes les obres que parlen de la història local, que ens ajuden a contextualitzar, mirant a ahir, el que ens passa hui. Tant de bo hagem evolucionat. Però per a millor.

Encara que, de vegades, parega que no.

NOTA: Artículo aparecido en el número 333 de La Opinión de Torrent

Dos-cents

Mare meua! No m’ho crec ni jo! Amb este que estan començant a llegir, ja sumen dos-cents els articles que duc publicats a estes pàgines. Happy birthday to me! He necessitat poc més d’onze anys per a arribar a esta xifra. Així que, al ritme actual (ja saben que, amb la crisi de la publicitat, La Opinión de Torrent va passar de quinzenal a mensual), en 2026 faré les tres-cents columnes i tocaré les cinc-centes en 2043. Bé, tot açò si els editors, lectors i la salut m’ho permeten. Déu dirà.

La qüestió és que ara m’assalten dos dubtes. Hauré repetit algun tema sense donar-me compte? La veritat és que no m’atrevisc a comprovar-ho. Si algun dels meus fans (que els tinc) ho sabeu, xatos, no m’ho digueu, que preferisc viure en la ignorància. I l’altre: si cada article em costa de mitja uns trenta minuts d’escriure, he utilitzat quatre dies i quatre hores parlant de Torrent. En què els podria haver invertit? I això qui m’ho paga? Amate? Mamen? La Català? El Rochano?

Lo pitjor de tot és que, sabent que esta columna es publica en agost (l’estic escrivint un 3 de juliol, que uno és previsor), no espere moltes felicitacions ni palmadetes en l’esquena. En Torrent no queda ni el tato. Ale, tots a la fresqueta del Vedat, Calicanto o l’apartament! I els que es queden, no trauen el nas fins que refresca a poqueta nit. Li diré a la meua Santa que em cante aniversari feliç i ja bufaré els ciris jo soles. Quin remei!

Però, no passa res. Que uno ja és major per a saber el que vertaderament és important. L’antiguitat al càrrec, ja saben.

Perquè supose que ara ja cobraré trienis o algo paregut, no?

NOTA: Artículo aparecido en el número 332 de La Opinión de Torrent