Categoría: El Xocolater

El teléfono loco

Conduint uns 175 km cap al nord de Nova York es toparan amb Rhinebeck, un xicotet poblet on, entre els seus 3.000 habitants, trobem des de fa dos dècades a Guillermo Fesser (ja saben, la meitat de Gomaespuma). Ell, que pot presumir de conèixer bé els mitjans de comunicació dels dos costats de l’Atlàntic, contava fa pocs dies en una entrevista a Jot Down que ja no s’informa per periòdics sinó per periodistes, és a dir, l’interessa més la fiabilitat de qui ho conta que d’on es conta.

És una realitat que es detecta polarització, politització i mercantilització als mitjans nacionals, però també hi ha dins grans professionals. Però, llevat algunes excepcions, són encara més perillosos els pseudo-periòdics digitals, bloggers, gurús de Twitter, foros d’internet o enviament massius de WhatsApp que publiquen sense contrastar, que escriuen interessadament i que amaguen opinions darrere d’informacions.

En Torrent tampoc s’escapem. Encara que molts ja s’ho prenem com un espai d’humor, és conegut el niu de serps mediàtic que és el grup “Gente Torrentina” a Facebook. De fet, el seu caos d’opinions, anuncis, gossos perduts, rumors, informacions falses i insults, va provocar l’aparició dels grups paral·lels “Gente Torrentina educada” i “Con principios”. Conta amb 9.900 seguidors, un 12% del cens. Leer, se lee.

Un altre cas curiós és “Torrent al día”. Periòdic creat pel PP local durant la campanya que els donà la victòria en 2007, va passar del paper al digital i d’una jugada electoral intel·ligent a perviure, així dissimulant, com a mitjà de comunicació. Llàstima que obvie públicament el seu germen, perquè poc costa jugar amb les cartes descobertes.

En una època on hi ha tan de soroll mediàtic, escollir com s’informem és vital, perquè part de la nostra percepció del món comença per ahí.

Jugar al teléfono loco s’hauria de quedar a l’escola.

NOTA: Artículo aparecido en el número 321 de La Opinión de Torrent

Anuncios

Sentit de l’humor

Una nit del mes d’abril, després d’un bon sopar faixat, les Capitanies 2017 començàrem a planificar les línies mestres tant del Sopar de Nomenament de Càrrecs com de les Ambaixades. La primera premissa fou que estigueren ben esguitades d’humor i actualitat local. La segona que foren molt visuals i dinàmiques. Està molt bé allò del rigor històric, la solemnitat i el protocol, però, de vegades, impedeix el més important: que el públic s’entretinga.

Quatre mesos després, ara que han acabat les festes patronals, pareix que la nostra aposta escènica en tres actes va tindre bona resposta, sobretot si atenem a les rialles i aplaudiments que vàrem escoltar. Però, eixe no és el motiu d’esta columna. No és autobombo. Sinó que els torrentins tenen sentit de l’humor. I, el primer d’ell, el nostre alcalde, Jesús Ros, qui va aguantar amb un somriure els acudits sobre la seua edat, el nou-vell mercat o, qual Cid, el seu retorn a l’alcaldia.

I, cal remarcar-ho: en cap moment, des d’alcaldia ens varen demanar el guió. I la FMCT, que va treballar colze a colze amb nosaltres, només ens va suggerir canvis de tipus històric. Cap sobre les bromes polítiques. Tots ens donaren total llibertat i confiança. No esperàvem una altra cosa, però no dic mentides si, en altres èpoques, sí que se li he pegat una miradeta abans.

Crítica als monuments fallers, els al·leluies del Diumenge de Glòria, Carnestoltes, Cavalcada del Ninot… Hi ha moltes ocasions festeres en què es demostra eixe sentit de l’humor local. Llàstima que en els mitjans de comunicació i les xarxes encara siga tan escàs. I, en els plens municipals, la dialèctica tampoc ho permiteix. Els polítics són gent seriosa. I, mira que ve bé riure.

Com deia Groucho Marx, la rialla és una cosa molt sèria.

NOTA: Artículo aparecido en el número 320 de La Opinión de Torrent

Gaudiu!

Estes columnes no deuen ser personals. De fet, la direcció d’este periòdic, al començar la meua col·laboració fa un grapat d’anys, em va donar una única consigna: que parlara de Torrent. I això vaig a fer, escriure sobre les festes de Torrent. I sobre mi. Perquè enguany, la meua filà, la meua segona família, la Filà Els Comilitons, ostentem la Capitania Cristiana. 12 anys després, tornem a plantar-nos davant de la Torre.

És reiteratiu en estes pàgines diagnosticar que les festes de moros i cristians van canviar les festes patronals fa poc més de vint-i-cinc anys. De fet, és ja una obvietat. No s’ententen sense elles. I, curiosament, a mi em passa el mateix. No entenc ma vida sense Els Comilitons. Obliden els mites de la festa, la música, els dinarots o el barrejat. És molt més que això.

Tinc claríssim que, amb la inconsciència dels 18 anys, no sabíem on es clavàvem en això dels moros i cristians. Vam aprendre sobre la marxa. Vam descobrir la màgia d’esta festa sense arrels a Torrent. Però, a la vegada, també inconscientment, vam anar teixint el punt de trobada d’una colla d’amics. Començarem 16 i ara som 55. Vàrem afegir familiars i altres amics, tots sempre per a sumar. S’estimàvem massa la filà com per a deixar entrar toxicitat.

Puc assegurar-los que mai hem discutit. I qualsevol cabreig menor s’ha curat sempre amb la ironia i les bromes que tant ens caracteritzen a Els Comilitons. La vida, ja saben, a vegades, dóna palos. Però ahí dins sabem que tenim un xicotet espai per a respirar, per a riure. Per això, sempre, 31 de juliol, ja ens tirem de menys uns als altres.

Bones festes a tots. Intentarem que en cada acte de la nostra capitania siga el més divertit i entretingut possible.

Gaudiu!

NOTA: Artículo aparecido en el número 319 de La Opinión de Torrent

La comarca

Tots els espanyols tenim molt en comú. Igual que els valencians. Encara que és d’estúpids no valorar que la varietat enriqueix, és essencial tindre signes d’identitat comuns (és a dir, arrels) perquè ajuden a obtenir un entramat social estable. Per això ha sorprès tant que la futura llei autonòmica de comarques, presentada per Compromís i recolzada pel govern de Ximo Puig, partisca en dos l’actual Horta Sud i deixe a Torrent sense la seua capitalitat.

L’actual distribució comarcal, datada de 1988, no té caràcter legal, així que, vaja per davant, que ja era hora que es donara un primer pas. Configurar el nostre territori en comarques possiblement siga més lògic, identitari i eficient que en províncies/diputacions. La nostra ciutat ens marca molt. Però també les veïnes. Poblacions com Picanya, Alaquàs, Aldaia, Picassent o Silla estan presents a Torrent a nivell social, econòmic, cultural i familiar. Jo sóc un bon exemple.

Però amb sentit comú i històric, senyors. L’Horta és l’Horta, com La Marina és La Marina. Els límits geogràfics ja s’han encarregat de definir la majoria de comarques. Per grandària, la nostra Horta es va dividir en dos. I, dins d’esta partició, l’Horta Sud agafa des del llit del Túria fins l’Albufera. Als últims 30 anys, s’ha anat treballant per enfortir els lligams que els vint municipis tenim. Institucions com la Fundació Horta Sud o l’IDECO són dos grans exemples de treball constant per cohesionar eixes arrels.

Possiblement, els que han redactat esta proposta no coneguen a fons (ni s’han assessorat) la comarca o tenen interessos polítics, perquè suposa desnaturalitzar-la. Ara més que mai, hem de defendre la nostra arrel comarcal i que, este despropòsit, una vegada superat, servisca per a que tots la valorem més.

Som i hem de ser Horta Sud.

NOTA: Artículo aparecido en el número 318 de La Opinión de Torrent

Les modes en la Setmana Santa

Com éssers socials que som, el que fan els altres ens influeix de forma tan directa com a ells el que fem nosaltres. No som borregos, tots tenim un criteri propi, però, siguem sincers, aquest és molt flexible i contagiable a la influència externa. Tots seguim les modes, però allò no ens converteix en estúpids, sinó que, simplement, és una conseqüència de viure en societat.

Ni la Setmana Santa torrentina s’escapa de les modes. Duc trenta anys processionant com per haver vist diversos “efecte contagi” entre les germandats. Unes vegades amb bon criteri, altres amb dubtós; unes vegades per una evolució necessària, altres per l’absurd de canviar per canviar.

Molts exemples em venen al cap. Com quan, de repent, tots els germans majors passaren a duur un faixí diferent, més gran i ostentós. O com quan, en qüestió de pocs anys, totes les germandats tenien una segona processó pròpia encara que es contraprogramaren els actes. Dins de les modes absurdes la meua favorita és la dels polars, però tots hem de reconèixer que la que més vidilla (i Al·leluies) ha portat és la dels ritmes i instrumentacions noves. Gràcies a ella som una Setmana Santa de batucada i dolçaina. En els últims temps, vist lo vist, la moda és portar a muscles (i amb guants blancs) els passos.

Però bé, tampoc és qüestió de posar-se tiquis-miquis. Pitjor fou quan en 1994 l’Ecce-Homo s’encabotà en què la Reina anara amb la germandat i no amb la Mare de Déu i mireu si es va quedar eixa moda. Per cert, enguany, la meua germandat, la Verge dels Dolors, amb Gemma Torrent, té l’honor d’eixa figura.

No s’enfaden massa amb mi, però, per fi, quinze anys després, les coses aniran com toquen: l’Àngel junt a la Mare.

Bones Pasqües.

NOTA: Artículo aparecido en el número 316 de La Opinión de Torrent