Categoría: El Xocolater

Els patriotes

Fa anys corria la llegenda urbana que anares on anares, estigueres on estigueres pel món, sempre et trobaves a algú de Torrent. Mai fou científicament demostrada, però a molts ens va passar. A mi, per exemple, en Nova York. I, un torrentí és un torrentí. Donava igual que ens coneixerem de vista, allí ens saludàvem com si fórem amics de tota la vida. Abraçades incloses. La sang tira però la pàtria també.

Mira que som patriotes del nostre poble els torrentins. Jo moltíssim. A mi lo meu que no m’ho toquen. Dóna igual que siga esportista, músic, polític (Algú ha vist a Ábalos alguna vegada?) o tronista; quan un dels nostres es fa famós, jo el primer fan seu. A mi les motos me donaven igual, però jo vaig eixir al carrer a rebre a Champi quan guanyà el campionat del món. Anys després, quan pocs ja li feien cas, Els Comilitons el vàrem passejar a muscles pel carrer. Era el nostre heroi.

Així que, haters, Alcácer és el millor davanter del món. Encara que mai puga tornar al València CF o la Selecció. I, el mateix ara amb Alfred Costa. Si les Corts el ratifiquen com a nou director general de À Punt, tots a vore la tele autonòmica. A rebentar els audímetres. A banda, si algú està capacitat per a reflotar i conciliar un mitjà tan necessari, és ell.

Des de fa anys, alguns bojos del twitter, marquem el hashtag #lobbytorrentí per a promocionar i comentar qualsevol èxit local. S’ho passem molt bé, la veritat. Com aquella sèrie d’invasors extraterrestres, estem convençuts que, poc a poc, col·locant-nos en llocs estratègics de poder, els torrentins acabarem conquerint el món.

Així que deixem-se de meninfotismes. A fer força sempre per qualsevol torrentí. Les brometes i les risetes per als picanyeros. A animar als nostres.

El-pueblo-unido-jamás-será-vencido.

NOTA: Artículo aparecido en el número 350 de La Opinión de Torrent

Herència familiar

Guarde pocs records vívids dels meus iaios. O no els vaig conèixer o faltaren quan era menut. Del que més anys vaig conviure, l’aldaier i riba-roger, sempre em feia gràcia com s’expressava en castellà. Quin embolic es feia! Habituat familiar, social i laboralment a parlar sempre en valencià, em pixava veient com barrejava les dos llengües. Què coses, quan alguna vegada dubte en com es diu una paraula en castellà (pica, safa, perol?), és quan més em recorde d’ell.

Era qüestió de temps (i d’una convocatòria d’oposicions al consistori) que el debat actual sobre el tractament del valencià davant l’oferta de treball públic esguitara també a Torrent. I, per ara, les posicions locals són un calc autonòmic: Compromís demana el requisit lingüístic indispensable d’un Mitjà/C1 mentre que el PSOE/PP el rebaixen a mèrit amb una puntuació que no siga excloent.

No s’aclariran. Des de la transició i la mal cridada “Batalla de València” tot el que es debatisca sobre el nostre idioma sempre acaba enquistat. I és una llàstima. Perquè és una evidència que, malgrat als avanços a nivell educatiu i social i que oficialment estan equiparats, el valencià continua en inferioritat amb el castellà. Un poc de sensibilitat no ens vindria mal. A alguns se’ls omple la boca dient que defenen les arrels però a la mínima les llancen com a arma política (i d’exaltació de les masses) quan el que cal són mesures de protecció consensuades. Les llengües, com l’educació, mai deurien estar en mig de la polèmica.

En ma casa sempre s’ha parlat en valencià. Ho vaig heretar dels meus iaios. I estic molt orgullós. Però, com a molts, m’agrada expressar-me en els dos idiomes. Inclús veig sèries en anglés (subtitulat). La riquesa lingüística és un privilegi, mai un problema.

Però tampoc ens fiquem exquisits: si hi ha un idioma a potenciar, és el valencià.

NOTA: Artículo aparecido en el número 349 de La Opinión de Torrent

Conte de Nadal

Duia tota la vesprada buscant-ho, però res, no apareixia per cap lloc. Inclús va apropar-se a regirar en l’andana mentre s’acabava de coure el putxero. No va estar massa minuts. No li agradava tornar. Estar allí li gelava el cos i l’ànima. Massa records per a una casa buida. Per això enguany en la nit de Nadal estava tan malhumorat. I, damunt, el Betlem incomplet. Però als xinos no pensava baixar. Als estrangers ni aigua. Ja ho compraria el dijous en la tenda de la plaça. No s’anava a morir ningú per estar dos dies sense el Xiquet al naixement.

El rei encara no havia aparegut en la televisió quan va escoltar tocar el timbre. No, s’ha equivocat. Gabriela és el número cinc però crec que no està. L’òbric, no es quede al carrer amb el fred que fa. Mari conversava ara al replanell. Deixa als equatorians que s’apanyen, va rondinar. Als pocs minuts un home menut de pell rogenca, somriure en el rostre i de nom Luis Alberto, seia al seu menjador. Com anava a deixar-lo al carrer en una nit com aquesta, la seua cosina està en Madrid i no té on sopar.

Incòmode, sense saber de què parlar, va passar tota la nit marcant distàncies. En canvi, el seu cunyat estava encantat. Ja era hora que obrires els ulls, carcamal. De repent, el menut es posà a plorar. Enguany ni la iaia ni el Jesuset al Betlem, repetia sufocat. Tots quedaren en silenci. Luis Alberto s’alçà de la taula, va obrir la maleta i li donà un xicotet paquet. Saps què? En Equador tenim una tradició molt bonica, en la missa del gall oferim el de cada casa. Com hui vosaltres heu sigut la meua família, tin, ja tens el Betlem complet.

Era una figura del Xiquet. De la mesura exacta.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 348 de La Opinión de Torrent

Independència

Sempre és una pregunta incòmoda. Sobretot si te la solten en octubre, en el mes de les banderetes. Jo, que no vuic lios, sempre tire d’humor: jo si he de ser nacionalista, sóc torrentí. Eixa és la meua pàtria. El curiós és que realment sóc mig aldaier i xativí d’adopció, però això no ho conte per si me deporten. Em faig el sueco i, ràpidament, recite les meues consignes: Torrentí, guapo i fi; quina gran nació, Torrent; nosaltres sí som una raça diferent; Torrent, el centre de la Comunitat Valenciana i, si volguérem, del món…

Però, ironia a banda, crec que en estos temps tan convulsos amb les nacionalitats a Espanya (alguna vegada no ho han sigut?) estem oblidant als pobles. El món es gran i, cada vegada, més accessible, però sí a un lloc perteneixem és on s’hem criat, on vivim, als carrers que transitem. Som dels nostres barris, pobles i ciutats, del nostre dia a dia, on som algú amb nom i cognoms. Per això moltes vegades em donen llàstima els de les grans capitals, els que no tenen la sort de tindre arrels, de tindre una pàtria xicoteta com nosaltres.

Un dels meus fillols aspira de major a ser nominat torrentí de l’any. Amb sis anys no conec a ningú que estime Torrent més que ell. Damunt, té una especial fixació per les festes locals. Està obsessionat amb les processons, les germandats de Setmana Santa, les filaes i comparses o la Flor. Juga en casa a això. I, damunt, és un caradura. No té vergonya en anar a saludar a l’alcalde, al nou retor de l’Assumpció o al president de la Central o la Confraria del Rosari. Són els seus referents.

Així que si algú vol la independència, xè, que siga la de Torrent.

Ja té dos vots a favor.

NOTA: Artículo aparecido en el número 347 de La Opinión de Torrent

La visita

Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent. Quan ho conte alguns no s’ho creuen i altres m’imaginen amb una pala i un taüt. Segons qui siga, mantinc el misteri o confesse una tasca avorridament administrativa.

De l’estança en aquell menut quartet, se’m va quedar gravat la quantitat de persones que veia entrar “a fer la visita”. Ja saben, allò de visitar periòdicament (alguns quasi a diari) als familiars i amics difunts sense les aglomeracions amb càrrec de consciència de l’1 de novembre. Cadascú el dol el viu millor que pot, però eixe acte d’amor seré i silenciós em feu reflexionar fins al punt que, en els meus descans, vaig començar jo a fer visites.

Recorda’m. Si han vist “Coco”, la fabulosa pel·lícula de Pixar, sabran que aquest verb es repeteix quasi com una lletania. Mentre et recorden mai abandonaràs del tot el món dels vius. Quina gran veritat. Deu ser per això que sempre m’han fascinat les fotografies antigues, aquells moments immortalitzats en blanc i negre, eixos rostres tan volguts mirant a la càmera i ignorant que, molts anys després, tu els miraràs a ells recordant-los.

En aquests temps d’immediatesa, deuríem reeducar-nos en la cultura del record. Viure només en el present és balsàmic però és una trampa. Diuen els experts que, amb l’accessibilitat de les noves tecnologies, el nostre cervell està mutant al utilitzar menys la memòria hi ha parts que ja no s’activen. Quin perill. No recordar als nostres significa deixar d’aprendre d’ells i perdre la seua herència.

Que mai s’oblidem de recordar.

Perquè, sinó, alguna dia, de qui no se’n recordaran és de nosaltres.

NOTA: Artículo aparecido en el número 346 de La Opinión de Torrent