Categoría: El Xocolater

Independència

Sempre és una pregunta incòmoda. Sobretot si te la solten en octubre, en el mes de les banderetes. Jo, que no vuic lios, sempre tire d’humor: jo si he de ser nacionalista, sóc torrentí. Eixa és la meua pàtria. El curiós és que realment sóc mig aldaier i xativí d’adopció, però això no ho conte per si me deporten. Em faig el sueco i, ràpidament, recite les meues consignes: Torrentí, guapo i fi; quina gran nació, Torrent; nosaltres sí som una raça diferent; Torrent, el centre de la Comunitat Valenciana i, si volguérem, del món…

Però, ironia a banda, crec que en estos temps tan convulsos amb les nacionalitats a Espanya (alguna vegada no ho han sigut?) estem oblidant als pobles. El món es gran i, cada vegada, més accessible, però sí a un lloc perteneixem és on s’hem criat, on vivim, als carrers que transitem. Som dels nostres barris, pobles i ciutats, del nostre dia a dia, on som algú amb nom i cognoms. Per això moltes vegades em donen llàstima els de les grans capitals, els que no tenen la sort de tindre arrels, de tindre una pàtria xicoteta com nosaltres.

Un dels meus fillols aspira de major a ser nominat torrentí de l’any. Amb sis anys no conec a ningú que estime Torrent més que ell. Damunt, té una especial fixació per les festes locals. Està obsessionat amb les processons, les germandats de Setmana Santa, les filaes i comparses o la Flor. Juga en casa a això. I, damunt, és un caradura. No té vergonya en anar a saludar a l’alcalde, al nou retor de l’Assumpció o al president de la Central o la Confraria del Rosari. Són els seus referents.

Així que si algú vol la independència, xè, que siga la de Torrent.

Ja té dos vots a favor.

NOTA: Artículo aparecido en el número 347 de La Opinión de Torrent

La visita

Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent. Quan ho conte alguns no s’ho creuen i altres m’imaginen amb una pala i un taüt. Segons qui siga, mantinc el misteri o confesse una tasca avorridament administrativa.

De l’estança en aquell menut quartet, se’m va quedar gravat la quantitat de persones que veia entrar “a fer la visita”. Ja saben, allò de visitar periòdicament (alguns quasi a diari) als familiars i amics difunts sense les aglomeracions amb càrrec de consciència de l’1 de novembre. Cadascú el dol el viu millor que pot, però eixe acte d’amor seré i silenciós em feu reflexionar fins al punt que, en els meus descans, vaig començar jo a fer visites.

Recorda’m. Si han vist “Coco”, la fabulosa pel·lícula de Pixar, sabran que aquest verb es repeteix quasi com una lletania. Mentre et recorden mai abandonaràs del tot el món dels vius. Quina gran veritat. Deu ser per això que sempre m’han fascinat les fotografies antigues, aquells moments immortalitzats en blanc i negre, eixos rostres tan volguts mirant a la càmera i ignorant que, molts anys després, tu els miraràs a ells recordant-los.

En aquests temps d’immediatesa, deuríem reeducar-nos en la cultura del record. Viure només en el present és balsàmic però és una trampa. Diuen els experts que, amb l’accessibilitat de les noves tecnologies, el nostre cervell està mutant al utilitzar menys la memòria hi ha parts que ja no s’activen. Quin perill. No recordar als nostres significa deixar d’aprendre d’ells i perdre la seua herència.

Que mai s’oblidem de recordar.

Perquè, sinó, alguna dia, de qui no se’n recordaran és de nosaltres.

NOTA: Artículo aparecido en el número 346 de La Opinión de Torrent

El Club

La llum es colava pel poc espai lliure que permetia la persiana. Obries els ulls lentament. Amb eixa sensació atemporal que només donen els despertats d’estiu. Quan eres menut mai tens presa per alçar-te. Ni per desdejunar, perquè jo sempre passava directament a l’esmorzar. Com ma mare sempre deixava preparat el dinar, jo feia temps amb la tele abans de botar als seients de darrere del Seat Panda. Avinguda, Vedat, Colònia Blanca fins al Club de Tenis. El mateix camí durant vora quinze anys. No agafaríem la raqueta ni tres vegades però, la seua piscina, tots els dies.

Cadascú viu l’estiu el millor que pot. Per a nosaltres, sense xalet ni apartament, el Club, com per a molts de Torrent, era la nostra segona casa. Teníem una colla d’amics que ens trobàvem en torn de matí i de nit. Entremig siesta española, llibres i més televisió. Regressàvem per a sopar. Sempre faixat, de sobaquillo. Mentre els pares ho feien a taula, els crios a un racó de la terrassa, ràpid, perquè ens esperaven mil jocs i aventures. Eren nits màgiques les d’agost.

De repent, un estiu passàrem de xiquets a adolescents. Ho notàrem a la veu. Als pèls de les cames. Als temes de conversació. Ens retiràrem de la vista dels adults. Ja no jugàvem a pillar. Xarràvem, bambàvem per la urbanització, ens fèiem bravucons davant de les xiques, davant de la vaquilla. Intentàrem també guanyar els campionats de futbol, botar tanques i fer alguna alguna maldat. I ens férem més grans.

Quan s’acosta el fi d’agost, poc a poc, es fa nit més prompte. Una vegada vaig llegir que un de crio s’entera de tot mentre no s’entera de res. Nosaltres, tocant els 18 anys percebíem que no era només el final de l’estiu.

Arribà setembre i cadascú va arrancar un nou camí.

NOTA: Artículo aparecido en el número 344 de La Opinión de Torrent

La guinda

Digueu-me pudent (o imprudent), però continue sense entendre que amb l’excusa de l’austeritat, de potenciar el producte local, faça mil anys que no vinga cap artista de renom a les festes Torrent. Café Quijano, Mojinos Escozios, Dani Diges, Angy… Amb tots els respectes del món, la nostra ciutadania mereix més, prou més. Val que, igual, la Pantoja fou passar-se de la ratlla, però un cara exitosa al año no hace daño, no va fer descalabrar cap pressupost municipal. Que últimament els concerts pareixen eixits de la casposa Noche de Fiesta de José Luis Moreno.

Sí. Ho sé. Els diners públics es tenen que gastar en el bé comú. Però, atén-me, l’oci també ho és. No demane despeses exagerades, ni arruïnar-se, però sí dedicar un poc més per a guanyar en qualitat. Que la ciutadania disfrute un poc més. Que ja tenim prou penes durant l’any. Un regalet a l’oït. I no ho pense jo a soles, és la cantata que sol escoltar-se en estes dates: Qui ve? Com? Si eixos ja no els escolta ningú! Pues vaja, sempre igual… I així duguem ja vora vuit anys. Un poquito de por favor. Un poquito más de money.

I si no em fan cas. Tampoc passa res. Anem a quedar igual d’amics. Perquè és cert que en casa tenim d’on tirar i amb nivell. Les nostres festes de moros i cristians, a banda de vertebrar el calendari i donar-li solera, són molt potents; el teatre és bo i molt nostre; un rockejat pelut i rapero, però exitós; unes agrupacions musicals i tradicionals de categoria; el tir i arrastre i la pilota valenciana; el jazz panorama…

Només falta la guinda del pastel.

Vinga, anem a fer-se-ho vore per a l’any que ve.

Bones festes!

NOTA: Artículo aparecido en el número 343 de La Opinión de Torrent

L’enramà

Un poc de mistela, uns dolços i molts nervis. Ho tenia tot preparat. Duien mesos de mirades, somriures i breus conversacions. El seu cor li murmurava que sí, que seria eixa nit, d’una forma molt romàntica i pública, davant de tot el carrer. I no estava equivocada. Qui anys després seria el seu marit, se li declarà amb una cançó i uns pètals de flor. Com manava la tradició torrentina, en la vigília del diumenge de roses: fent-li una enramà.

Passat els temps, la tradició va anar modificant-se i, inclús, pervertint-se un poc. Canvià el què. Passant d’una missió individual a ser acompanyat per amics o de la clavaria sencera berrejant des d’un tractor. Es transformà el qui. Perquè ja pocs canten a l’estimada, qui ha sigut substituïda per germanes, mares i, últimament, colles senceres. I, per últim, el com. Abans calfant l’ambient furtant flor i fent la murta de la processó per a, actualment, subcontractar tot per marxar ràpid a la matineé. També ha desaparegut la “caguerà”, la resposta amb cebes o excrements a les carabasses de l’enramà anterior.

Enguany a Torrent hem viscut un nou tipus d’enramà, la política. Aprofitant les eleccions municipals, Jesús i Amparo van eixir al balcó. Amb qui festejar, Senyor? Raúl, el més indecís, va cantar als dos. Amparo, necessitada de parella, deixant-se voler per ell i per Salvador. Pau, fent-se el dur, dient que els quatre anys amb Jesús li havia deixat dubtós però xiulant-li alguna cançoneta. Alguna altra enramà més es va escoltar pel carrer però ja massa desafinada.

A punt d’arribar a la investidura, pareix que ningú tastarà la misteleta. Amparo perquè no pot obrir la finestra i Jesús perquè, amb pretendents de sobra, diu que soles s’està millor, que no vol pasqüeros, que ja quedarà dies solts amb qui vulga.

Ay mare, què complicats són els temes de l’amor!

NOTA: Artículo aparecido en el número 342 de La Opinión de Torrent