Categoría: El Xocolater

Tornar a escola

Són com una fila de formiguetes. Com un degoteig costant. Una processó informal. Els veig baixant pel carrer del Convent, tots amb les motxilles, xarrant, botant, corrent, contant als iaios com han anat les classes i em recorden a mi mateix. L’única diferència és la mascareta al rostre i el mòbil en la mà. Quina alegria el retorn a l’escola. Ha pintat de normalitat (si a açò se li pot dir normalitat) els nostres carrers.

Una de les majors necessitats després del confinament era tornar a obrir els col·legis i instituts. En març, els centres escolars torrentins es van reciclar en temps rècord per a concloure dignament el curs, però el repte major era la presencialitat, tornar a les aules en setembre, recuperar als companys, retrobar-se amb als professors, aprendre junts, de prop, socialment i no davant d’una pantalla.

Passat el primer mes del curs, és de justícia donar l’enhorabona al món educatiu de Torrent. Els coles són llocs segurs. Agafant els plans de contingènciade Conselleria, tots han obert noves portes on no hi havien, creat aules en qualsevol espai, dotat de pautes de seguretat sanitària i, sobretot, han vençut la tristor de les mascaretes amb la millor de les voluntats. Si hi ha perill de contagi està fora, no dins. De vegades, en la mateixa porta, on també cal respectar la distància social.

Però els mestres no són herois. Malgrat els riscos, fan la seua feina com molts altres. Per això, més que aplaudimentscal reconeixements. És un bon moment per a recuperar la confiança en els docents. Antany ser mestre era ser una de les figures més respectables. Ara, de vegades, se’ls contradiu massa ràpid. I és un error majúscul. Família i escola han d’anar sempre de la mà. Implicades l’una amb l’altra.

Perquè s’aprèn a escola però s’educa en casa.

NOTA: Artículo aparecido en el número 357 de La Opinión de Torrent.

Açò és Torrent

Mira, Pep, açò és Torrent. Ací vius. D’ací eres. Si has de tindre pàtria, si has de fer arrel, que siga al teu poble. Ara està un poc trist, amb la cara tapada, però no s’ho tingues en compte, tot passarà. També tu ara plores, menges molt, nosaltres dormim poc i també tot passarà. Tornarem a riure i plorar sense distàncies, els amics t’agafaran en braços i la ciutat recuperarà la seua vitalitat. Aleshores, comprovaràs que Torrent és obert, gran, festiu i, perquè no dir-ho, addictiu.

Torrent és obert. Tenen cabuda tots i totes. Des de sempre. Mira que el teu primer avantpassat Puig registrat és de 1611, però igual de torrentina es sentia ta iaia aldaiera. Com una més. Torrent què gran eres. Per això ha crescut tant. Som una Gran Ciutat i el centre de la Comunitat. Tens una Avinguda que ens vertebra. Un terme extens. Una muntanya per a refrescar-te. Horta i secà. Casc antic i zona nova. Ànima de poble i ciutat dormitori. Digues Torrent i Torrente i fes-los un poc la punyeta. Tenim de tot. Menys un Zara. Però això és bo o roïn?

Torrent és molt festiva. Maredeusinyó si ho és. Menys bous, ja deguem tindre de tot: Entrà de la Flor, Sant Blai, Sant Antoni, Carnestoltes, Falles, Setmana Santa, Corpus, Moros i Cristians… Ah! Recorda! Tu sempre dels dels Dolors i Comilitó. Això no és negociable. Per a dinar rossejat, per a berenar bollo redó. No t’avorriràs. Ho passaràs molt bé ací. Estem plens de tradicions. No podràs desenganxar-te del poble. No podràs faltar a res. Perquè si un dia ho fas, buit et sentiràs.

Benvingut, Pep. Açò és Torrent. Vages on vages, estigues on estigues, quan et pregunten, digues sempre d’on eres, d’on vens.

Perquè qui perd els orígens, perd la seua identitat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 356 de La Opinión de Torrent.

Mai hi ha que deixar de creure

Missatge rebut. Maig de 2020: “Estic segur que, si millora la cosa, es jugarà la fase d’ascens, nosaltres estarem ahí i tindrem possibilitats de pujar”. Jo, que sóc molt educat, li vaig seguir el rotllo a l’entrenador del Torrent CF que, vaja, coses de la vida, també ostenta el títol de cunyat meu. Ell que duu per bandera que “nunca hay que dejar de creer” sorprenia més encara al nostre grup del Comunio proclamant que estava convençut que, si no s’haguera suspès, hagueren guanyat la lliga. Toma ya. Vàrem esclatar a riure.

Missatge rebut. Juny de 2020: “Altra vegada un equip d’Alacant. Van a ser partits molt igualats”. Poc a poc, tots començàvem a posar-li més atenció a allò del play-off exprés. El més optimista continuava sent l’entrenador, clar. Fins a un psicòleg em deia que tenia col·laborant amb l’equip. Jo li comentava la diferència abismal dels pressupostos d’uns i altres. Ell em responia que junts som més forts.

Missatge rebut. 16 de juliol de 2020. “Jo no he mirat cap, he dit qui els tenia que tirar i m’he posat dins de la banqueta. Mare meua, quin patiment…”. Afegiria a la seqüència dels fets a la meua dona posant-se quasi de part, a món pare fugint en els penals, a mig poble connectat a YouTube i, tots, pensant que més suspens, impossible. S’equivocàvem tots.

Missatge rebut. 23 de juliol de 2020. “Sempere m’ha ensenyat les fotos i, sí, el porter estava avançat. De locos. Increïble l’emoció”. Esta vegada els nostres crits es varen escoltar per tota Cullera, les xarxes socials varen esclatar i, diuen les males llengües, que en el Raval, a l’altura de la porta de D. Rafael Beguer, es va escolar una traca.

Mai hi ha que deixar de creure.

NOTA: Artículo aparecido en el número 355 de La Opinión de Torrent.

Hui a quin anem?

Tot volíem ser un dels Goonies, tindre una colla idèntica, creuar l’estiu amb bicicletes, per carreteres perdudes, vivint mil i una aventures. El Vedat no tenia molls, ni pirates. Tampoc s’enfrontàrem a mafiosos italians. Passàvem llista al grup i no trobàvem ni al germà major cachas ni a la xica guapa i tonta acompanyada de l’amiga lletja però simpàtica. Realment, ens pareixíem més a la colla de “Cuenta conmigo”. Erem un grup de perdedors, sense cap femella, a peu per l’Avinguda amb motxilla. Per sort, no en busca de cap cadàver perdut, sinó d’algun xalet on refrescar-nos.

En els 80, no existien els vols low-cost, els resorts ni els packs de viatge. Després dels campaments, sense festes patronals rellevants, si tenies sort d’escapar era pel nord d’Espanya, tots apretats en el cotxe, escoltant cassettes de Don Pio i dormint en hotels barats. La resta de l’estiu a buscar-te la vida. Nosaltres, afortunadament, teníem el Club de Tenis per banyar-nos de matí i sopar a la nit. Alguns dies visitàvem amb els pares els xalets dels amics. Jo sempre somiava tindre el meu, ser amfitrió. Fins als 23 anys no va poder ser.

Encarem enguany un estiu estrany. Per precaució sanitària o econòmica molts no eixiran de casa, no desconnectaran. I tots no tenen xalets, casetes, pobles o apartaments. En certa manera, em recorda un poc a eixos anys. Quan tot no ho teníem. Quan el millor pla era visitar a un amic, banyar-te, sopar, córrer. Preguntar en casa “Hui a quin anem?”. Tant de bo, eixa cultura s’intensifique enguany. Que els que no tinguen on anar troben el compartir la fresca amb un sopar faixat i un llimó granissat com a millor pla.

Obrint tots les portes a tots.

NOTA: Artículo aparecido en el número 354 de La Opinión de Torrent.

Succedanis

Durant el confinament, per higiene mental, tots vàrem intentar, des de casa, replicar la vida real, aparentant que tot continuava igual: férem esport per la terrassa, música als balcons, cerveses des del mòbil, menjarem bons menús sense xafar restaurants, ballarem coreografies sense públic… Les festes populars tampoc es varen escapar i, amb millor o pitjor fortuna, s’organitzaren mascletaes, al·leluies, enramaes, versaes a la Mare de Déu… tot des de casa.

Ara que mirem la vida amb un prisma més esperançador, que hem agafat una miqueta de distància al confinament més dur, ja ho podem dir en veu alta: tot foren succedanis. Eixa vida no s’assemblava massa a la realitat. Era prou més insípida. Sí, un intent amistós, lògic i lloable de fer-nos més agradables els dies complicats. Simbòlicament també es manteniren tradicions i hàbits. Però la vida és social o no ho és. Miren, sinó, el futbol a porta tancada: sense espectadors a la grada no té gràcia, li falta emoció. I sense emoció no som res.

Obrim les portes a l’estiu. Hi ha qui pregunta per les festes patronals i, suspesos els moros i cristians oficials, quin succedani van a inventar-se. Com deia ma mare, les coses o se fan ben fetes o millor no fer-les. Millor centrar totes les forces (i pressupostos) en dotar d’una oferta d’oci segura i variada per als veïns que en estiu, sense segones residències o capacitat per a viatjar, es quedaran a Torrent, que dedicar-se a organitzar allò que es sembla a però no ho és. Temps hi haurà de tornar a la vertadera normalitat. Qualsevol festa després de la Convid segur que serà molt emocionant, més intensa, inoblidable.

Però, eixe moment encara no ha arribat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 353 de La Opinión de Torrent