Categoría: El Xocolater

La LL.U.M.

Tocava el campanar les set de la vesprada quan vaig escoltar rialles a la meua esquena. Passejava jo pel Raval amb el meu fill. Em vaig girar curiós. En un bar oferien cerveses a tres reis mags. Creuaren a la carrera davant meua. Devien tindre presa. S’agafaven les capes per a no caure. Eren Gaspar, Baltasar i un segon Gaspar. Dos bessons i cap rei amb barba blanca. Vaja. Quatre de gener i ja teníem a sa majestats per Torrent. Amb dos anys del menut, per sort, no vaig respondre a preguntes incòmodes.

El descontrol de reixos, la multiplicació, el multiverso o com vulguen qualificar-ho, no és cap novetat. Llueve sobre mojado. Fa uns anys, com aquell meme de Spiderman, vaig contemplar com es topaven cara a cara dos trios de reixos. Uns en descapotable i altres a peu. Fins en la reialesa hi ha classes. Però, no és només que te’ls trobes a grapats. És que el règim de visites s’ha ampliat. En el festival de la meua escoleta el 13 de desembre ja aparegueren. L’AMPA d’un col·legi els va obrir la porta el 9 de gener. Només per als socis, clar. La màgia surt efecte quan pagues la quota.

Sé que és predicar en el desert. Però hem de regular aquest destarifo. Aprovar la LL.U.M. La Llei d’Úniques Majestats. Ara que cal un carnet per a tot, des de tirar coets en la Flor fins donar de menjar a les colònies de gats, es deuria concedir una llicència oficial per a exercir. Tindre un control d’horaris i llocs d’aparicions. Fomentar la figura intermitja dels patges i emissaris reials. Tindre un protocol clar. Els xiquets no es mereixen que s’arrisque la seua il·lusió amb tants reixos bambant.

Ara que entrem en període electoral, convide a tot els partits a incloure la LL.U.M. als seus programes. És una reivindicació justa. Necessària. Per la salut mental dels menors.

Qui ho faça té el meu vot.

NOTA: Artículo publicado en la edición número 394 de La Opinión de Torrent.

Conte de Nadal

Rastro de Dios era el seu àngel favorit. No apareixia per cap lloc al relat bíblic però ell sabia que existia. Ho deia el llibre que li feren llegir a l’escola. Li va agradar tant que cada Nadal tornava a ell. Li fascinava la història d’aquell àngel xicotet que només sabia volar dins de l’estel lluminós que deixava Déu al passar. Era el moment de la creació i hi havia molta feina. El cel, la terra, el dia, la nit… El quart dia posaren les estrelles al firmament. Però una quedà sense col·locar. Déu se la va entregar per a custodiar-la. A ell. Emocionat, va seure amb ella damunt. Pesava molt i no volia que li caiguera. Passaren els segles. I allí continuava, esperant. “El Sentao” li deien.

El mut. Eixe era el seu malnom. No li agradava parlar. Per vergonya. Per prudència. De fet, de xicotet, ja li va costar molt aprendre. Preferia observar. Passava tant desapercebut com Rastro de Dios, el personatge del seu conte. Ell també era part del mobiliari quotidià. Tots el coneixien però cap sabia el seu nom real. Vivia a soles en la casa familiar. Treballava de llumener. Tenia unes mans prodigioses. Li agradava fer manualitats, crear figures. Passava hores i hores a l’andana. El feia oblidar-se d’un món que no el recordava.

Quedaven pocs minuts per a la missa del gall quan va descarregar una gran tempesta. Tan vigorosa que l’estrella del campanari es desplomà. Cada Nadal l’il·luminaven al finalitzar la celebració. Enguany seria impossible. El mut va recordar el final del conte. L’estrella de Rastro de Dios era la de Betlem. Eixa fou la seua missió. La senyal del Naixement. I va volar per a dur a tots la bona notícia. A l’eixir de missa, els veïns miraren tristos cap a dalt. Però, miraculosament, una nova estrella, enorme, plena de llums de colors, estava encesa. Tots esclataren a aplaudir.

I, el mut, des d’un racó, va somriure.

NOTA: Cuento publicado en la edición número 393 de La Opinión de Torrent.

People have the power

No passa molt. Desafortunadament. No és freqüent. Però, en ocasions, et trobes davant de persones intel·ligents, preparades, amb experiència i, especialment, amb visió. Un luxe. Quan es viu eixe privilegi un només pot que seure’s i escoltar. I aprendre. Fa un parell de setmanes, l’Auditori albergà el 50 aniversari de la Fundació Horta Sud, possiblement l’entitat cívica comarcal de major prestigi social. Ho escric des de la major subjectivitat i estima. Per això els convide a conèixer la seua tasca des de 1972 quan es va crear a Torrent el Instituto Pro-Desarrollo.

Fou un acte senzill i ple de simbolisme. Cap polític va intervindre. I mira si hi eren presents: consellers, diputats, alcaldes… Ningú. Tampoc es veien cadires amb el cartell de reservat. Tots els llocs eren de tots. No podia ser d’altra manera en una celebració on es va reivindicar la importància de la societat civil, del poder de les persones, del concepte d’amistat cívica, com ens va ens alliçonar Alfred Domínguez: un conjunt de persones que formant part d’un mateix territori tracten de millorar la societat.

Per l’escenari anaven sumant-se a la tertúlia antics presidents amb la butxaca plena de reflexions. Per moments, vaig jurar que escoltava proclames antisistema. La societat civil, les associacions, deien que havien de gaudir d’independència front al poder polític! I malgrat a ser recolzades per les pròpies administracions públiques! Veure per a creure. Un fet tan bàsic em va sonar escandalós. Si que s’hem degut adormir els ciutadans quan se’ns oblida un principi tan bàsic: el canvi social no depèn dels polítics sinó de les persones. S’hem acostumat a que ens ho donen tot fet. I la classe política a buscar vots a les associacions. A fagocitar-les. I és tot el contrari. Han de trobar allí idees, propostes i arguments.

Perquè quan el poble no té res que dir perd la paraula.

NOTA: Columna publicada en el número 392 de La Opinión de Torrent

Bartlet per Amèrica

Deu ser cosa de l’edat. Quan allà per 2007 començava amb aquests textos, ho feia atret per parlar de política, per crear opinió pública, còmodament des del meu ordinador, sent tendència, un gurú local. Res de res. Gurú de ma casa. Amb el temps he acabat filosofant més sobre la vida que vigilant al consistori. He fugit de banyar-me. Però, una vegada a l’any, com en quaresma, toca penitència. Perquè esta tardor ja vesteix amb colorpolític. Hi ha expectació. Interès per la col·locació de les peces al tauler. Perquè el compte enrere ha començat.

Esta pel·lícula ja l’he vist. Això pensava jo. Però a hores d’ara, hi ha més incerteses de les previstes. Jesús Ros juga el despiste. Assegura que ell no ha confirmat que es torna a presentar. Mentre posa en marxa el seu tradicional final legislatiu amb obres, eixe “m’ho tinc que pensar” ha alimentat la rumorologia del retruc: aprofitar la renovació en la direcció general d’À Punt per a recuperar al candidat conegut. Al PP, dirimida ja la presidència local, que des de València encara no s’haja confirmat la candidatura també nodreix les especulacions. Una sorpresa a la paella russa? Compromís, sense Pau Alabajos ni rostre famós, també té feina. Només C’s ha confirmat candidat. Vorem si l’efecte “concejal Claramonte” suma 5%.

Poc a poc, sense presa, estic revisitant “El ala oeste de la Casa Blanca”. Una de les meues sèries favorites. És com estar en casa. Encara que li quedà massa idealitzada a Aaron Sorkin, es trauen moltes lliçons polítiques. En un dels capítols, el President Jed Bartlet (per cert, premi Nobel d’Economia, ja saben, allò dels polítics preparats), en un debat electoral, davant el vici del partidisme recorda que: “Sóc el president dels Estats Units, no el president de les persones que estan d’acord amb mi”. Però la meua cita favorita és altra: “Les decisions les prenen els que es presenten”.

Tant de bo en Torrent ho facen els millors.

NOTA: Columna publicada en el número 391 de La Opinión de Torrent.

La bola extra

Anem pujant per l’Avinguda. La farmàcia és una visita freqüent quan tens un menut a casa. Dos dies seguits duguem. Ell observa atent tot el que hi ha al seu voltant. Jo també. Es palpa al carrer, a l’ambient. Tot ha tornat a reviure. Famílies que ixen del súper, compres pendents, adolescents apurant la vesprada, jubilats als bancs, parcs plens, terrasses sense cadires lliures. Setembre. Encara no ens ha guanyat la presa. Ni les extraescolars. Ho note quan baixem per la Plaça. El temps es deté. Un recorregut de deu minuts ens costa una hora. Salutacions, converses, com ha anat l’estiu, feia temps que no es veiem, hem de quedar ara que encara fa bo.

Per a alguns l’agost és llarg. Té massa quietud. Una calma, inclús, desassossegant. Jo milite en aquest club. Som així, no podem evitar-ho. Massa dies aturats. En canvi, mentre alguns s’arrastren per setembre deprimits, nosaltres renaixem. S’il·lusionem amb el nou curs, amb el que pot vindre. Ja veus tu, ens agrada la quotidianitat. Eixir al carrer i trobar-nos amics, companys i coneguts. Tindre les activitats habituals, costums i rutines. El que en juny es trobava desgastat ara sembla nou, floreix. Una primavera a les portes de la tardor.

Abans que la llum s’amague, abans que la vesprada mude a nocturna, setembre sempre ens concedeix una última oportunitat. Açò encara no ha acabat. No tot està perdut. Ens queda, precisament això, l’alegria del retrobament. Com un segon estiu, menudet, en format reduït i de pla senzill: una xarraeta per la vesprada, un sopar el cap de setmana. Hem de quedar. Preferiblement, a l’aire lliure, en un xalet, una terrassa. I amb els de sempre, els de tot l’any. L’oratge ho permet i el canvi climàtic més encara. No s’han acabat les hores de llum. No. Eixim ara que podem. Gaudim. Ja tindrem temps per al fred i la foscor.

Aprofitem la bola extra.

NOTA: Columna publicada en el número 390 de La Opinión de Torrent.