Categoría: El Xocolater

Les modes en la Setmana Santa

Com éssers socials que som, el que fan els altres ens influeix de forma tan directa com a ells el que fem nosaltres. No som borregos, tots tenim un criteri propi, però, siguem sincers, aquest és molt flexible i contagiable a la influència externa. Tots seguim les modes, però allò no ens converteix en estúpids, sinó que, simplement, és una conseqüència de viure en societat.

Ni la Setmana Santa torrentina s’escapa de les modes. Duc trenta anys processionant com per haver vist diversos “efecte contagi” entre les germandats. Unes vegades amb bon criteri, altres amb dubtós; unes vegades per una evolució necessària, altres per l’absurd de canviar per canviar.

Molts exemples em venen al cap. Com quan, de repent, tots els germans majors passaren a duur un faixí diferent, més gran i ostentós. O com quan, en qüestió de pocs anys, totes les germandats tenien una segona processó pròpia encara que es contraprogramaren els actes. Dins de les modes absurdes la meua favorita és la dels polars, però tots hem de reconèixer que la que més vidilla (i Al·leluies) ha portat és la dels ritmes i instrumentacions noves. Gràcies a ella som una Setmana Santa de batucada i dolçaina. En els últims temps, vist lo vist, la moda és portar a muscles (i amb guants blancs) els passos.

Però bé, tampoc és qüestió de posar-se tiquis-miquis. Pitjor fou quan en 1994 l’Ecce-Homo s’encabotà en què la Reina anara amb la germandat i no amb la Mare de Déu i mireu si es va quedar eixa moda. Per cert, enguany, la meua germandat, la Verge dels Dolors, amb Gemma Torrent, té l’honor d’eixa figura.

No s’enfaden massa amb mi, però, per fi, quinze anys després, les coses aniran com toquen: l’Àngel junt a la Mare.

Bones Pasqües.

NOTA: Artículo aparecido en el número 316 de La Opinión de Torrent

Bunyol d’or amb fulles de llorer

No sóc faller. Mai he sigut. No entra en els meus plans incorporar-me a la festa. Però, ja veus tu, ací estic jo, escrivint un article sobre falles. Suor fred. La possibilitat d’eixir escaldat és alta. Diuen que els fallers són molt seus. Si me passe de frenada em pitaran els oïts. O pitjor, em tancaran el carrer. Així que, mentre tecleje, no pare de repetir-me: Carles, ves en compte, que, senyor pirotècnic, no voldràs que t’esclate en la cara la mascletà.

Bé. Dir que no conec les falles seria mentir. Mentre vaig ser fadrí vaig tindre en la porta de casa una. Ja saben com funciona açò. Plaça xicoteta, comissió de pressupost menut, casal en les portes ben obertes. No donaven ganes d’aficionar-se a la causa. A més, per a què? Durant deu anys em vaig enfartar de cobrir proclamacions, presentacions, premis, ofrenes o passacarrers per a la ràdio. La primera vegada fou divertit. Després, tanta fallera, se’m va tornar un poc monotonia.

I, damunt, no sé si els coneixen, però existeixen fallers “raros”. Sabent, que jo no li pose gens d’interès, alguns encara s’empenyen en demanar-me cada exercici que escriga unes línies per a llibrets fallers. Inclús, una vegada, em van posar de jurat oficial a Torrent! Ho havien intentat abans amb la cavalcada major, però m’havia negat. Però, monuments podia ser interessant. I ahí que em posen a puntuar junt a un tal Pere Fuset. Per resumir la història, el nostre criteri fou més social i innovador que clàssic. Hi ha qui s’enfadà. I, a mi, no m’han tornat a cridar. A ell, temps després, el feren president de JCF. 

Així que no fa falta que em doneu el bunyol d’or amb fulles de llorer. Hi ha qui s’ho mereix més que jo. 

Passeu-ho bé estes Falles. 

NOTA: Artículo aparecido en el número 315 de La Opinión de Torrent

La posveritat

En les típiques llistes de finals d’any, el Diccionari Oxford va ubicar en el number one de les paraules de 2016 a la nova incorporació enciclopèdica “posveritat”. En un any on el Brexit o la victòria de Trump no s’han entès racionalment, este nou concepte fa referència precisament a això, a eixes històries en què els fets objectius són menys importants que l’emoció i les creences personals. És a dir, quan la irrealitat està camuflada com a informació.

Encara que és un terme nou, el seu ús és tan antic com estès. Ni els torrentins s’hem escapat de patir la posveritat. Miren, si no, l’extraordinari cas dels sorolls d’ultratomba al cementeri (nota al lector: han de llegir açò amb ironia). Què importava que és impossible físicament que un cos humà, tres dies després de certificar la mort (amb autòpsia forense i preparació del cadàver al tanatori inclosa), torne a la vida. Tots vàrem donar joc als suposats colpets a la làpida.

Però hi ha més. Quantes històries sense contrastar, d’eixes del joc del telèfon, han escoltat sobre alguns agraciats amb el premi de la loteria de Reixos? De fet, el culmen de les pseudohistòries fou la no-notícia del Levante-EMV de “El indigente que fue rico solo tres días” narrant la història d’un persona (ja de per si, amb problemes) a qui no l’havia tocat la loteria. Entre una premsa massa necessitada de quadrar comptes i una ciutadania poc responsable, de vegades, es difonen tonteries com el campanar de l’Assumpció.

Però d’este mal patim tots. Com veuen ni els periodistes s’escapem. Possiblement, si en el nostre dia a dia, quan parlem del que no sabem segur, fórem més cautes o férem doble verificació, com m’ensenyaren a la facultat, tot ens aniria millor.

O, almenys, diríem menys tonteries.

NOTA: Artículo aparecido en el número 314 de La Opinión de Torrent

La tàpia del Trènor

La història la vaig escoltar per primera vegada al Convent quan era menudet. El Padre Prudencio Palmera, al assabentar-se que els milicians republicans anaven a detindre’l, va fugir d’una mort segura botant la tàpia de l’Hort de Trènor per amagar-se. La resta de detalls de la gran evasió, supose, els va completar des del pupitre la meua imaginació (sempre ha sigut prou gran) projectant, com si fóra una pel·lícula dels vuitanta, una escena entre ombres, caient el pobre frare amigonià de llarga barba, en mig d’un fosc parc, reptant per terra, ple de por, amb bales i crits fregant-li el cap.

Si recorden, fa un parell de números reflexionava sobre la necessitat de conèixer millor (que no més, perquè els esforços i la divulgació dels consistoris durant anys ha sigut important) la nostra història local. I, afegiria que, sobretot la més recent, la que encara, inclús, tenim testimonis orals. Per exemple, del que va ocórrer en 1936 a Torrent entre els mesos de juliol i octubre. Fou, possiblement, un dels més tristos successos de la nostra crònica recent i que molts ciutadans no coneixen.

En eixos mesos, davant el caos organitzatiu del govern de la Segona República amb l’alçament militar a Marroc, es va produir una revolució social on aparegueren tribunals populars que varen dictar detencions i sentencies de forma arbitrària. Dins d’eixe marc, un grapat de torrentins foren empresonats a La Torre per causes de fe. Alguns, davant la negativa a apostatar, varen ser executats. Per a alguns, es tristament recordada la nit del 18 de setembre de 1936 a la Pujà de l’Alt.

Recordant hui este fet no pretenc obrir cap reivindicació, ni comparacions, ni fer sang. Tot el contrari. Simplement, recordar que la civilització humana només ha avançat quan camina unida.

Tot el contrari, com veuen, només ens duu que horrors.

NOTA: Artículo aparecido en el número 313 de La Opinión de Torrent

Bon Nadal

Sí, sí, Bon Nadal. Amb totes les lletres. Els desitge un Bon Nadal a tots. No bones festes, BON NADAL, en majúscules. El meu company de columnes d’ací a l’esquerra (que no a l’esquerra ideològica), Miquel Àngel Gascón, fa uns dies feia esta mateixa reflexió a les xarxes socials després de comprovar com un any més, el consistori de la València cap on tant mirem, per allò de n’ofendre a ningú, al seu cartell anunciador ha titulat “Bones Festes” sense cap referència al fet central de les celebracions. Al Nadal.

Perquè sí, la societat és laica, tots han de tindre cabuda en ella, les tradicions religioses s’estandarditzen i cadascú viu la seua fe (o aquell quiénes somos, a dónde vamos y de dónde venimos) com millor sap i pot. Clar que sí. Però, al final, per ser políticament correctes, caiguem en l’absurd. L’absurd d’ometre què es celebra en estes festes. De fer un cartell amb un gest buit.

Crec que ningú s’ha d’escandalitzar si dic en veu alta que es celebra el naixement de Jesucrist. No passa res, home. I ningú s’ha d’ofendre. Ja hi haurà temps per a celebrar altres manifestacions religioses o altres festivitats. I qui no crega en estes, fenomenal, disfruta d’un parell de dies de festa. Si hi ha dies per a tots. Miren, si no, la balconada del nostre ajuntament, d’un temps a esta part, ha mostrat banderes i cartells per a tots els gustos. Que ací cabem tots!

El perill de ser massa políticament correctes és que, al final, no es reflecteix la realitat i, per tant, es desconnecta d’ella. Agrade o no a un sector de la població, amb consumisme o sense ell, amb hipocresia o sense ella: el 25, Nadal; l’1, Any Nou; i, el 6, Reis.

Bon Nadal a tots. I a totes.

NOTA: Artículo aparecido en el número 312 de La Opinión de Torrent