Categoría: El Xocolater

Les tres H

Si una estoneta al mes solen aturar-se per esta pàgina, recordaran que a l’anterior columna em trobava moltpreocupat. Alarmat, ofuscat, teniasospites que un doble meu (supose que ben plantat, agradable al tracte i amb miopia) havia comunicat la meua no continuïtat al Consell de la ràdio municipal de Torrent per motius personals, fet del que jo no tenia nipunyetera idea. Era molt inversemblant, però em negava a que la realitat foraaltra pitjor: que algú del consistori m’haguera fulminat sense preguntar ni informar-me.

Misteri resolt. Doncs sí. No era cap suplantador. Fa una setmana, vaig rebre una telefonada d’un número desconegut però amb una veu ben coneguda: “Carles? Sóc Jesús”. Vàrem estar parlant uns quants minuts al voltant del que havia succeït. Fou una conversa molt cordial i oberta. Encara que jo vaig llevar-li foc a l’assumpte, fins a tres vegades l’alcalde es va disculpar per les formes. No era necessari per la seua part, però li vaig agrair un gest que altres no han tingut. No busque polèmiques. Només que es potèncie més l’emissora municipal.

Dies després, un company (a mesos de prejubilar-se a l’escola) reflexionava en veu alta sobre els valors que no han de perdre les noves generacions. “Les tres h”: honestedat, humanitat i humor. Jo l’escoltava embadalit. Com si fora un codi samurai, narrava com en el passat la paraula era llei, el compromís amb l’alumnat i els companys no es negociava i la millor pedagogia era mostrar-se correcte, proper però ferm.

Jo no entenc molt de lleis municipals. Ni d’òrgans competents en la declaració de gran ciutat. De fet, cada dia m’interessa menys la nova política. Massa gestos i paraules buides. Massa fotografies. Mucho ruido y pocas nueces.

Fa un any, quan va morir ma mare, Jesús també em va telefonar.

Eixa és la política en la que crec.

NOTA: Artículo aparecido en el número 375 de La Opinión de Torrent.

El doble

Una de les llegendes urbanes més famoses conta que cadascú de nosaltres té una persona idèntica en alguna part del món. Inclús se li ha encunyat un nom en alemany, doppelgänger, que significa“el doble caminant”. Jo no me la creia fins a fa uns dies. Ara tinc sospites que no deu estar molt lluny el meu doble, perquècrec que, el molt caradura, ha realitzat gestions en el meu nom.

La pista me la va donar el passat Ple Municipal. Allí es va votar la designació dels dos nous vocals del Consell de la ràdio municipal de Torrent (escollits pel consistori “entre professionals de capacitat o competència reconeguda”). Fins ací tot normal. El fascinant és que els dos anteriors han comunicat la seua no continuïtat per motius personals. I ací ve lo paranormal. Un d’ells sóc jo. I ni he renunciat, ni s’ho he comunicat a ningú,ni tinc cap motiu personal per a fer-ho. 

Encara que un estudi de la Universitat d’Adelaida assenyala que la probabilitat que una persona siga exactament igual a altra és d’una entre un bilió, en el meu cas ha degut ser el doble. Perquè no crec que el consistori, per a justificar un legítim canvi d’equip, tinga tant poc de tacte de posar en la meua boca eixanegativa a continuar. Haguera sigut tan senzill com demanar-me-ho.

Perquè, si fora així, es reafirmaria aquella opinió, cada vegada més estesa, que en la política s’estan perdent les formes. Que tot val. Tant si estem parlant del vocal d’un consell municipal com de les votacions en les primàries d’un partit. 

Però ha tingut que ser el doble. Estic quasi segur. Per favor, si el veuen pel carrer tinguen la bondat d’avisar-me. Vuic parlar amb ell.

Posats a fer de mi, que faça també el torndel biberó nocturn del meu fill.

NOTA: Artículo aparecido en el número 374 de La Opinión de Torrent.

Pregunten abans

Tots ens creiem molt sabuts, capaços, preparats, però hi ha coses en la vida, moments, situacions, que no les entens fins que no les vius en persona. T’ho pots imaginar, però no arribes a comprendre la magnitud fins que no et toca directament. Jo ho aprés en este últim any. Estic segur que ocorre idèntic amb la Covid-19. Tots hem patit el temor al contagi, les restriccions, les molèsties de les mascaretes. Però, per molt que estiguem farts, els que no hem passat la malaltia no podem saber que et remouper dins quan et veus positiu o a un llit de l’hospital o de l’UCI.

Duguem un any impregnats de gel hidroalcohòlic. Qualsevol activitat, treball, esdeveniment, duu un protocol anticovid que ho fa tot més difícil, llarg. Això cansa. Però res comparat al dia a dia dels nostres sanitaris. Ja han complit un any amb el perill de contagi permanent.Recorden quan omplíem cada vesprada els carrers d’aplaudiments? On ha quedat eixe reconeixement? En este temps he visitat amb molta assiduïtat el centre de salut. Ja saben, coses de matrones i pediatres. Quan girava el cantó, només mirant l’entrada, les cues de la PCR i l’estat de nervis del personal ja intuïa com de greu era el número de contagis a Torrent. No ha de ser fàcil lidiar cada dia(repetisc, cada dia) amb possibles infectats.

Mai s’haguérem imaginat a estes altures tindre una campanya de vacunació en marxa. Jo, com a docent, ja he rebut la primera dosi de l’AstraZeneca. I estic molt content. Quan posen en dubte si tenen que vacunar-se o no. Si quina vacuna. Si hi ha que tindre por als habituals efectes secundaris. Pregunten als sanitaris, als que ja han passat la malaltia. Entendran que mereix la pena.Que el risc es no vacunar-se. Que la por a la Covid, no al seu remei.

Quan més ens vacunem, abans acabarà tot.

NOTA: Artículo aparecido en el número 373 de La Opinión de Torrent.

La perseverança

Una carta. Cada setmana. Sense excepció. Eixa fou la tàctica d’Andrew Dufresne per a pressionar al senat americà fins que li concedira una ajuda econòmica per a millorar la biblioteca de la presó de Shawshank. Segur que recorden com conclou esta subtrama dela magnífica “Cadena Perpetua”: després de rebre un xec de dos-cents dòlars a canvi de detindre les cartes, Andrew passà a enviar dos a la setmana. Finalment va aconseguir una assignació anual de cinc-cents dòlars.

La perseverança sol tindre fruit. Per això hem de celebrar que aquest periòdic que tenen entre mans complisca vint anys. No ho han tingut fàcil. Els ha tocat remar molt. Primer per la incredulitat general que un projecte periodístic local fora rentable. Una vegada comprovat que era possible, per l’aparició de la competència(algú se’n recorda del torrenti.com, la seua xuleria i la seua gorreta?). Les conseqüències de la crisi econòmica de 2008 i la incertesa de la transformació digital dels mitjans tradicionals tampoc s’ho han posat fàcil per a mantenir la capçalera.

Han sabut conviure amb diferents governs locals, han patejat tenda a tenda buscant anunciants, s’han reciclat de quinzenal a mensual, del paper a la versió digital passant per la bogeria del canal televisiu… Perseverants i valents són un rato Mamen i Manu. No és fàcil consolidar una marca com ho han fet ells. Per això els perdonem els xicotets errors de traducció, la creació de termes tan dubtosos com “La madrugà torrentina” o, el pitjor, donar cabuda i carta blanca a columnistes perillosos com qui escriu estes línies. No tots donen tanta llibertat.

7.000 exemplars. Cada mes. Sense excepció. Eixa és la seua tàctica, la seua vocació: acostar-nos l’actualitat local, la de casa, la propera, la que més ens toca, la que estimem. 

Per molts anys. O, millor dit, per molts números més.

NOTA: Artículo aparecido en el número 372 de La Opinión de Torrent.

Peticions dels oients

El pes de la fama de vegades em costa de digerir. Ser columnista estrella en el nostre Torrent profund provocacomentaris de tot tipus pel carrer.Enhorabona per l’article d’Abelardo, però t’has deixat a Ca’ Huiset! Hi ha paraules que no entenc, quin valencià gastes? Mira que eres antifaller! Amb els moros sí queno et claves, bandido! La triple corona, quina gràcia, però la Musa és més que la Capitana. Et banyes poc, eres massa buenrollista. Toca més la política! A vore si pegues més canya al Rochano! O a l’oposició! Que estan caducats! Fa falta canvi de cares!

Però, posseir tres-centes paraules mensuals, el que més vos espenta és asuggerir. Qui necessita pensar en temes per a escriure quan vos té a vosaltres. Hombre, Don Carles, a ver si me hacesun poco de caso y comentas lo de la pasarela del Parc Central, que menuda vergüenza. Puchet, a vore si pegues un bon palo en La Opinión als gorrinos de les caques de gos! Mira, mira, ja estan els de les bicicletes i patinets anant per on els dona la gana, che, escriu algo i que no siguen els amos del carrer! El que has de dir es que posen més multes encara pel Covid, què només aprenem a palos! 

Descarats, que sou uns descarats, que no teniu pels en la llengua. Què voleu de mi? Que vos faça cas a tots? Dos-centes vint-i-nou columnes i tretze anys després, tot continua com al principi. Escrivint les columnes a impulsos i quasi d’un tiró. Tampoc agradant-me comentar-les a posteriori. Però, sobretot, i gràcies als editors d’este periòdic, escrivint del que em dona la gana. Sense suggeriments o pressions. Així que lamentant-ho molt, per ara no accepte peticions dels oients. 

Bé, faré una excepció. Acceptaré una.

Mamen, Amate, che, penjeu les columnes a l’edició digital!

NOTA: Artículo aparecido en el número 371 de La Opinión de Torrent.

ACLARACIÓ: La resposta de la directora del periòdic fou: “Ja són uns quants números pujant els articles en la web, ara falta, que ho faré, compartir-los per xarxes socials”.