Categoría: El Xocolater

Chape y cierre

Les males notícies mai avisen, no saps quan arriben, no et preparen per al colp. De sobte, et vibra el mòbil, escoltes un àudio i et cau el món damunt: “Hey, una noticia, un poco de bajón: no sé si lo sabíais, pero Abelardo se jubila, pero ya, a principios de enero y, con él, se acaba la pollería. Chape y cierre final, en plan Producto Nacional”. Què??? No podia ser. Per vergonya, no vaig plorar en mig del carrer. Quién me ha puesto la pierna encima para que no levante cabeza. També açò enguany?

Perquè la tristor no venia només perquè desapareguen els millors pollastres (a l’ast, pel pinxo que pega voltes per a rostir-lo) de Torrent o per perdre el ritual de molts diumenges, sinó perquè cada vegada que tanca un negoci històric, es com si desapareguera també una part de la història sentimental del poble. No tot són grans esdeveniments en les nostres vides. Els quefers quotidians, les costums, el dia a dia al carrer, el comerços, també formen part de com som.

El Marisquero, la Popular, el Almendro, Botafocs, Hermanos Tomás, San Miguel, el Dandy… cadascú tindrà els seus, però tots encara es mantenen en la memòria i són, de vegades, punt de referència geogràfica, com quan “quedem en Paulino Sancho” o a “l’altura de la Papereria de Carmen de l’Ermita”. Passaran els anys i molts de nosaltres continuarem referint-nos a ells com si encara estigueren oberts.

El comerç tradicional està en perill d’extinció. Hem de protegir-lo i donar-li l’homenatge públic que es mereix. Que tinguem per molts anys més al Llustre, al Chesus, la Foieta, Ca’ la Canya, Ricardet, Adrimar, la Clip o el forn de Santa Ana.

Que, com li ha passat a Abelardo, algun dia, entre llàgrimes, la clientela et done les gràcies per tants anys.

Quin orgull deu ser.

NOTA: Artículo aparecido en el número 370 de La Opinión de Torrent.

Conte de Nadal

Obri-los a poc a poc, sense presa, que no te caiga cap figura, que si se’ns trenca una l’hem fotut. El iaio és meticulós, parsimoniós, inclús lent. Quina necessitat tinc de muntar-ho amb corregudes? El nét no ha heretat la seua paciència, però sí la passió pel betlem i l’arbre. Sempre el dia de la Puríssima, després de la processó. Són totes peces artesanals, clàssiques, de mercadet. L’arbre és sobri, sense decoracions ni llums estridents. Passen la vesprada junts, iaio i nét, peça a peça, bola a bola, construint el Nadal.

Enguany el xiquet es nega. Si no està ell, no. Els adults, tristos, intenten que no perda la il·lusió en un any tan complicat. Què cabut eres! Si ho muntem tots junts en un momentet! Fes-ho per ell! El major s’amaga. Que no el vegen plorar. Fou un accident. Ell que anava a pensar. Ni sabia que estava contagiat. Asintomàtic, maleïda paraula. Haguera desitjat tindre febre, tos seca, perdre el gust. Qualsevol senyal del que li corria per dins. Així no s’haguera acostat al seu iaio. Ningú s’ho retrau. Però ell sap que no tenia que haver eixit tant. Ja duu una setmana a l’UCI. Pronòstic reservat.

Sona un mòbil mentre preparen el sopar. De qui és? Agafeu-lo! El menut és el més ràpid. Número desconegut. Vídeocridada. Ell despenja sense preguntar. Apareix una infermera a la pantalla. Hola, tu deus ser Xavier. El teu iaio m’ha parlat precisament de tu. Vols saludar-lo? L’acabem de pujar a planta. Apareix cansat, més prim, però amb el seu somriure habitual. Com que no has muntat res encara? Corre, que hui és la nit de Nadal! Ves enfocant les peces i jo, des d’ací, te vaig guiant. Crida al teu germà i que t’ajude amb l’arbre. Encara estem a temps!

No era com esperaven, ni com volien, però era Nadal.

NOTA: Cuento aparecido en el número 359 de La Opinión de Torrent.

Mañaneo

Enfurrunyats. Així seguim tots. No entenent per què el maleït virus no se’n va. Qui contagia a qui. Com. Quan. On. Per què seguim amagats darrere de les mascaretes. Sense abraçar-nos. Sense vore somriures. Amb cues en tots els llocs. Per què a les dotze en casa. Per què ja no podem ajuntar-se més que sis. Que què anem a fer ara. I els Nadals. I les Falles. I la mare que ens ha parit. Que quin fàstic. Que quines ganes que acabe el 2020. Som com un adolescent. El món no ens entén.

Crisis. Negació. Cabreig. Depressió. Acceptació. Aprenentatge. Que cadascú s’ubique dins de les etapes del dol. Per allí dins transitem. Perduts. No hem sabut encara adaptar-nos a la nova realitat. És l’altre negacionisme: intentar que entre en calçador la nostra vida anterior. Però ja no és igual. Necessitem mirar amb altra perspectiva. Deixar entrar la llum. Canviar l’hora. Metafòrica i pràctica.

Perquè, mentre esperem a que els científics ens arreglen la papereta, hem de resistir amb allò que el virus no pot tocar ni tacar: la llum del sol, l’aire lliure. Vivim en una ciutat on vora tres-cents dies a l’any es pot fer vida al carrer pels matins. Tenim bon clima. Aprofitem-ho. Canviem els nostres hàbits, les regles de joc, juguem amb eixes cartes. Ja que estem a l’horari d’hivern, per què no començar tot una hora abans? Per què no canviar la nit pel matí? Tardeo? Millor, el mañaneo. Hi ha infinitat de plans que es poden fer fins midia i a l’exterior. Com recomanen els experts: tot ben ventilat.

Jo ja tinc el meu: cada divendres, mentre em dure la baixa de paternitat, esmorze en la terrassa d’un bar distint. I si fa falta, faré igual els caps de setmana.

Tot siga per contribuir a l’economia local.

NOTA: Artículo aparecido en el número 358 de La Opinión de Torrent.

Tornar a escola

Són com una fila de formiguetes. Com un degoteig costant. Una processó informal. Els veig baixant pel carrer del Convent, tots amb les motxilles, xarrant, botant, corrent, contant als iaios com han anat les classes i em recorden a mi mateix. L’única diferència és la mascareta al rostre i el mòbil en la mà. Quina alegria el retorn a l’escola. Ha pintat de normalitat (si a açò se li pot dir normalitat) els nostres carrers.

Una de les majors necessitats després del confinament era tornar a obrir els col·legis i instituts. En març, els centres escolars torrentins es van reciclar en temps rècord per a concloure dignament el curs, però el repte major era la presencialitat, tornar a les aules en setembre, recuperar als companys, retrobar-se amb als professors, aprendre junts, de prop, socialment i no davant d’una pantalla.

Passat el primer mes del curs, és de justícia donar l’enhorabona al món educatiu de Torrent. Els coles són llocs segurs. Agafant els plans de contingènciade Conselleria, tots han obert noves portes on no hi havien, creat aules en qualsevol espai, dotat de pautes de seguretat sanitària i, sobretot, han vençut la tristor de les mascaretes amb la millor de les voluntats. Si hi ha perill de contagi està fora, no dins. De vegades, en la mateixa porta, on també cal respectar la distància social.

Però els mestres no són herois. Malgrat els riscos, fan la seua feina com molts altres. Per això, més que aplaudimentscal reconeixements. És un bon moment per a recuperar la confiança en els docents. Antany ser mestre era ser una de les figures més respectables. Ara, de vegades, se’ls contradiu massa ràpid. I és un error majúscul. Família i escola han d’anar sempre de la mà. Implicades l’una amb l’altra.

Perquè s’aprèn a escola però s’educa en casa.

NOTA: Artículo aparecido en el número 357 de La Opinión de Torrent.

Açò és Torrent

Mira, Pep, açò és Torrent. Ací vius. D’ací eres. Si has de tindre pàtria, si has de fer arrel, que siga al teu poble. Ara està un poc trist, amb la cara tapada, però no s’ho tingues en compte, tot passarà. També tu ara plores, menges molt, nosaltres dormim poc i també tot passarà. Tornarem a riure i plorar sense distàncies, els amics t’agafaran en braços i la ciutat recuperarà la seua vitalitat. Aleshores, comprovaràs que Torrent és obert, gran, festiu i, perquè no dir-ho, addictiu.

Torrent és obert. Tenen cabuda tots i totes. Des de sempre. Mira que el teu primer avantpassat Puig registrat és de 1611, però igual de torrentina es sentia ta iaia aldaiera. Com una més. Torrent què gran eres. Per això ha crescut tant. Som una Gran Ciutat i el centre de la Comunitat. Tens una Avinguda que ens vertebra. Un terme extens. Una muntanya per a refrescar-te. Horta i secà. Casc antic i zona nova. Ànima de poble i ciutat dormitori. Digues Torrent i Torrente i fes-los un poc la punyeta. Tenim de tot. Menys un Zara. Però això és bo o roïn?

Torrent és molt festiva. Maredeusinyó si ho és. Menys bous, ja deguem tindre de tot: Entrà de la Flor, Sant Blai, Sant Antoni, Carnestoltes, Falles, Setmana Santa, Corpus, Moros i Cristians… Ah! Recorda! Tu sempre dels dels Dolors i Comilitó. Això no és negociable. Per a dinar rossejat, per a berenar bollo redó. No t’avorriràs. Ho passaràs molt bé ací. Estem plens de tradicions. No podràs desenganxar-te del poble. No podràs faltar a res. Perquè si un dia ho fas, buit et sentiràs.

Benvingut, Pep. Açò és Torrent. Vages on vages, estigues on estigues, quan et pregunten, digues sempre d’on eres, d’on vens.

Perquè qui perd els orígens, perd la seua identitat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 356 de La Opinión de Torrent.