Categoría: El Xocolater

Quan érem menys joves

Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el (molt recomanable) llibre de Vicent Palacios, quan ho teníem tot per fer. El moment on es crearen les dos capitanies, les ambaixades teatralitzades, la diana, la invasió de València als bous, el partit de futbol. Anys molt nocturns. Massa. S’apuntàvem a tot. Primer tímids, després impetuosos. Sense por a res. A fer tractorades, disfressar-se, banyar-se, inventar-se festes. A crear el Barrejat.

Quan érem menys joves caiem en gràcia. Si no, no s’explica que mai ens multaren per alguna trastada. Un migdia arribava a l’antiga caserna del carrer Santa Ana quan em vaig topar amb el regidor d’urbanisme tirant foc. “Sé que està ahí dins, dos hores teniu per a que torne al seu lloc”. No sabia de què parlava però ho intuïa: una de les palmeres de la Torre, abans de ser plantada, decorava temporalment el nostre corral. Al poc, fou substituïda per un contenidor d’obra. Ja teníem piscina.

Dissimulem. Fem com que no. Però la distància amb eixa època es va notant. Fa poc, algú de la festa, no sé si a mala baba, va llançar un “en lo que vosaltres heu sigut”. S’equivoca. Som. L’essència no ha canviat. Les panxes tampoc. Continuem saludant-nos un a un quan arribem. Mantenim intacte el sentit de l’humor. Seguim pensant que com a la caserna en cap lloc. Que no hi ha cançó millor que Insurrección. No ho negarem, hi ha matisos, diferències. Res. Menudetes. Som ara d’horaris diürns, de molts xiquets en l’entradeta, de menús més selectes, de pitjor recuperació el dia després.

Vaja, que hem canviat l’alcohol per l’omeprazol.

NOTA: Columna publicada en el número 388 de La Opinión de Torrent.

Renaix la vida

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada, després d’un divendres dolorosa. Presenciar com s’inclina tres vegades. Mirar cap a l’altre costat de la plaça. I que, al toc de corneta, tot es faça silenci. Pom, porrom, pom. Veure apropar-se al Crist. Lentament. I escoltar eixa veu. Renaix la vida i la mort ja va de vençuda. Obrir-se la carxofa. I que esclate tot de soroll.

Enguany, que la mort ja va de fugida, visc en un dubte. Vestir-me o no. Ja m’han donat l’ultimàtum per planxar la vesta. Jo què sé. Mai he deixat de participar en eixa processó. Mai. No puc estar fora de Torrent un Diumenge de Glòria. Les manies no les curen els metges. Però necessite fer-ho en família. Sempre ho he viscut al costat del meu germà. Després amb la meua dona. I, ara que tinc un crio bambant per casa, no me veig dins sense ell. Ja veus tu. Si no entén de que va la història. I tindrà un bon balcó per a tirar al·leluies. Però encara és massa menut. I, o tots junts, o ningú.

La vida o és compartida o no és. I la fe es transmet en família. Amb paraules i amb fets. Processionar junts és un signe molt bonic. Iaios i nets, pares i fills, germans i cosins. Només han de fixar-se quan la Mare de Déu torna al Convent, tots amb la cara descoberta. Les germandats estan plenes de famílies de tota la vida. Que celebren la resurrecció juntes, la Pasqua.

Que, ara sí, renaix la vida.

NOTA: Columna publicada en el número 385 de La Opinión de Torrent.

La gran pausa

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març de 2020 estava tot llest per a la setmana fallera quan la vida es va aturar. De colp. Inesperadament. Tant, que inclús en estes pàgines ja s’havia publicat l’especial faller on, qui escriu estes línies, bromejava que, si li deixaven un traje de saragüell, eixia en l’Ofrena.

Succedanis. No s’enganyem, ara ve lo bo. Les falles pandèmiques de setembre foren un bona imitació, una digna manera de tancar un exercici, d’insuflar un poc de vida. Però faltava rock n’roll. Este març, amb mascareta o no (cadascú vorà), el que anem a viure ja es pareix al que recordem. S’acabà el fre de mà. On eixa sensació d’estranyesa de la gran pausa essentirà més intensament serà en Setmana Santa. Dos anys després, eixirem a processonar pels carrers. Amb més fervor, amb una Reina més madura, exemple de paciència, i amb uns patges amb prou més centímetres. Coses de l’edat.

The Leftovers. Si són serièfils, apunten una de les joies menys conegudes de HBO. El 2% de la població desapareix de sobte, aleatòriament, de manera inexplicable. La resta han de reprendre les seues vides amb eixa càrrega. És trista, complicada de vore, estranya, però hipnòtica. Cada capítol és manual sobre el dolor. No deixe de trobar-li paral·lelismes amb el que hem viscut.

La vida s’ha d’obrir pas. L’hem de celebrar. Però, encara que siga un moment, un minut, recordem als que ja no estan, als que no voran el recomençament. S’ho deguem.

Perquè una cosa és continuar i altra oblidar.

NOTA: Columna publicada en el número 384 de La Opinión de Torrent.

El capritxet

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb una plaça de majors dimensions encara. Desconec urbanísticament quan desaparegué eixa visió. O si algun dia fou real. Ja es donà el primer pas de menut, fent desaparèixer el rincó. Anys després, al remodelar la plaça, la finca de la malaguenya es va quedar al mig. Com una illa. Els rumors de la seua “reubicació” sempre han sigut constants.

Esta setmana em fixava en els seus baixos. Després de mil fusions, la sucursal bancària ha tancat. S’han emportat tot. Amb preses. Però, màgicament, com si fora una excavació arqueològica, se’ns ha mostrat a tots el passat, ha sortit a la llum la marca en la façana de la cartellera antiga: Caja de Ahorros de Valencia. Un trist recordatori d’una època que ja no existeix. Quan els bancs i les caixes eren torrentines o valencianes. Encara sobreviu, com l’aldea gal·la, una entitat valenciana, però queda lleig que jo publicite on es guanya el pa la meua Santa.

Mal assumpte quan apareix la melancolia. Perquè, per associació d’idees, eixe descobriment tipogràfic em va fer rememorar aquelles botigues que em trobava camí del cole i que, recollons pandereta, han anant desapareixent. La tenda de vidres (amb els espills còncaus i convexos), la sabateria d’Ortí, la perruqueria, la pastisseria d’Isidro, Ca Ricardet, Plàstics d’Ara, la Popular, el Turco… Què difícil és que un comerç sobrevisca a més de tres generacions. I quin clar símptoma de fer-se major és anar rememorant el passat com un temps millor.

Així que, tinguen misericòrdia. Donen-li aquest capritx a un agüelet com jo.

Si és només enderrocar un parell de finques.

NOTA: Columna publicada en el número 383 de La Opinión de Torrent.

Cartes d’amor

El gènere epistolari, la lectura íntima de les cartes d’escriptors o personalitats, sempre ha sigut atractiu. Poder sentir, palpar, llegir els pensaments de puny i lletra de Bécquer, Kafka, Churchill o Van Gogh. Una correspondència, però radiofònica, és la protagonista d’una fitahistòrica torrentina poc recordada:Francisco Cano Alcaraz, director de Radio Torrent entre 1931 i 1939, va intercanviar al·locucions contra el mismíssim Queipo de Llano durant la Guerra Civil. Una batalla dialèctica, un posicionament sobre el alzamiento, pel que, dos anys després de la victòria dels nacionals, seria afusellat.

Estos Nadals, alguns hem seguit amb interès l’intercanvi públic de “cartes d’amor” entre este periòdic i el Torrent CF. L’argument de la història arranca amb el divorci públic pel suposat vetoinformatiu del club però, com els bons serials, ha contat amb girs inesperats itocs d’humor involuntari. Si no, ja m’explicaran que feia un advocat escrivint notes un 1 de gener o el carter equivocant-se de bústia amb les notificacions. Els convide a rellegir els comunicats d’este sainet, no seré jo qui li done la raó a uns o altres.

El que sí és indubtable és la diferent concepció sobre la llibertat d’informació. La d’este diari està fora de dubte, sinó no em deixarien escriure ací el que em dóna la gana o opinar sobre les seues bregues públiques. En canvi, molests o no per exclusives sobre cessaments d’entrenadors, el Torrent CF erra pensantque la informació només pot sorgir del gabinet de premsa o que les notícies que molesten (perquè no volen que es publiquen) és un atac a la institució. La premsa està per a preguntar i el club per a respondre. En les bones i en les roïnes.

A dia de hui ens falta conèixer la carta final, el desenllaç d’esta història. Saber si els dos amants continuen junts malgrat les adversitats.

No ho dubte. Els dos estan destinats a entendre’s.

NOTA: Columna publicada en el número 382 de La Opinión de Torrent.