Categoría: El Xocolater

Les falles per als fallers

Diumenge 15. Mare de Déu d’agost. Mai haguera imaginat escriure en estes sufocades dates una columna sobre falles. La Covid no només ens ha distanciat, també ha canviat moltes coses de lloc. I anem perduts, clar. Tant com atrevir-se a fer pronòstics en una (nova) realitat tan canviant. Vaja vostè a saber com anirà l’invent. Si serà fàcil el pas de la teoria a la pràctica. Si el que escriga jo hui no estarà desfasat en quinze dies. El que sí pareix inamovible és la il·lusió del col·lectiu faller.

Perquè estes falles de setembre han de ser per als fallers. Per als de pro. Els de casal. Aquells que han currat (i patit) per aconseguir esta segona oportunitat. Per a ningú més. Primer, perquè no convenen les aglomeracions, la pèrdua del control,la fotografia o vídeo que perjudique. Temps hi haurà (esperem) d’obrir-se al públic. Segon, per dignificació. Per centrar-se només en els actes genuïns i donar-los valor. I, de pas, parlem clar, allunyar-se així de la imatge de festa sorollosa, de carrers tallats i alcohol. Recordant així que les falles són tradició, cultura i sentiment autòcton. Res més.

Als casals no s’ha de perdre de vista l’altra corrent. La de que és una inconsciència permetre “unes falles” ara. Que és perillós. Que no estem per a festes. La posició de les autoritats és complicada. Per això no sorprèn que, entre altres, Torrent estiga entre els municipis amb toc de queda fins al dia 6. No pot ser casualitat. Però no es pot deixar caure un col·lectiu social i econòmicament tant important. Deuen tancar exercici. Cremar els monuments.

Ser imaginatius. Al final tot acaba en, respectant les normes i l’aire lliure,adaptar la vida festera. Fer-la d’altra forma. I així donar un paset més cap al final.

Que sentim que la vida avança.

NOTA: Artículo aparecido en el número 377 de La Opinión de Torrent.

Apatia estiuenca

Òbric l’ordinador però no teclege cap paraula. Mire les notes del mòbil amb possibles idees i cap surt fluida. No sé que fer. Se’ns està posant complicat als columnistes escriure sense caure en la repetició. Covid. Contagis. Enguany no es pot fer. Mascaretes. Vacunació. No hi ha altre assumpte més. El virus ha envaït les nostres vides des de fa més d’un any i un ja no sap més que afegir quan tot ja està dit. A este pas, vaig a caure en l’apatia periodística. La crisi de la pàgina en blanc. El malson de no tindre temes. Deu ser la calor que no em deixa pensar.

Però no em passa només a mi. Torrent està igual. Descafeïnada. Els carrers comencen a tindre més vida, tenim expectatives a curt plaç, plans de futur, toquem amb les puntetes l’antiga normalitat, però tot continua com tacat per un pòsit de melancolia. Res és igual. L’anèmia d’activitats socials i moments festius ens han debilitat amb una resignació endèmica. Tampoc el consistori pot fer més. Va obrint la mà, ha plantejat un programa segur de festes patronals, s’està ajudant (o fent la vista gorda) a les terrasses, incentivant el comerç local, intenten mantenir els serveis públics amb proximitat. Poc que criticar-li.

Dec ser jo, que no em trobe motivat. Que tot em recorda a com era abans i, animal de costums, si no és igual, no m’agrada i preferisc esperar. No sóc massa de succedanis. Del low-cost. Igual tinc que buscar activitats noves que, mai haja fet, que no em recorden al que em falta. O canviar el xip. Acostumar-me a la punyetera nova normalitat. Perquè esperar que demà o despús-demà tot torne a ser igual és autoenganyar-me. Però, quedar-me immòbil a casa, tampoc és la solució.

Tinc que donar el primer pas. Vaig a baixar al carrer.

A vore si amb una llima granissada se’m passa l’apatia estiuenca.

NOTA: Artículo aparecido en el número 376 de La Opinión de Torrent.

Les tres H

Si una estoneta al mes solen aturar-se per esta pàgina, recordaran que a l’anterior columna em trobava moltpreocupat. Alarmat, ofuscat, teniasospites que un doble meu (supose que ben plantat, agradable al tracte i amb miopia) havia comunicat la meua no continuïtat al Consell de la ràdio municipal de Torrent per motius personals, fet del que jo no tenia nipunyetera idea. Era molt inversemblant, però em negava a que la realitat foraaltra pitjor: que algú del consistori m’haguera fulminat sense preguntar ni informar-me.

Misteri resolt. Doncs sí. No era cap suplantador. Fa una setmana, vaig rebre una telefonada d’un número desconegut però amb una veu ben coneguda: “Carles? Sóc Jesús”. Vàrem estar parlant uns quants minuts al voltant del que havia succeït. Fou una conversa molt cordial i oberta. Encara que jo vaig llevar-li foc a l’assumpte, fins a tres vegades l’alcalde es va disculpar per les formes. No era necessari per la seua part, però li vaig agrair un gest que altres no han tingut. No busque polèmiques. Només que es potèncie més l’emissora municipal.

Dies després, un company (a mesos de prejubilar-se a l’escola) reflexionava en veu alta sobre els valors que no han de perdre les noves generacions. “Les tres h”: honestedat, humanitat i humor. Jo l’escoltava embadalit. Com si fora un codi samurai, narrava com en el passat la paraula era llei, el compromís amb l’alumnat i els companys no es negociava i la millor pedagogia era mostrar-se correcte, proper però ferm.

Jo no entenc molt de lleis municipals. Ni d’òrgans competents en la declaració de gran ciutat. De fet, cada dia m’interessa menys la nova política. Massa gestos i paraules buides. Massa fotografies. Mucho ruido y pocas nueces.

Fa un any, quan va morir ma mare, Jesús també em va telefonar.

Eixa és la política en la que crec.

NOTA: Artículo aparecido en el número 375 de La Opinión de Torrent.

El doble

Una de les llegendes urbanes més famoses conta que cadascú de nosaltres té una persona idèntica en alguna part del món. Inclús se li ha encunyat un nom en alemany, doppelgänger, que significa“el doble caminant”. Jo no me la creia fins a fa uns dies. Ara tinc sospites que no deu estar molt lluny el meu doble, perquècrec que, el molt caradura, ha realitzat gestions en el meu nom.

La pista me la va donar el passat Ple Municipal. Allí es va votar la designació dels dos nous vocals del Consell de la ràdio municipal de Torrent (escollits pel consistori “entre professionals de capacitat o competència reconeguda”). Fins ací tot normal. El fascinant és que els dos anteriors han comunicat la seua no continuïtat per motius personals. I ací ve lo paranormal. Un d’ells sóc jo. I ni he renunciat, ni s’ho he comunicat a ningú,ni tinc cap motiu personal per a fer-ho. 

Encara que un estudi de la Universitat d’Adelaida assenyala que la probabilitat que una persona siga exactament igual a altra és d’una entre un bilió, en el meu cas ha degut ser el doble. Perquè no crec que el consistori, per a justificar un legítim canvi d’equip, tinga tant poc de tacte de posar en la meua boca eixanegativa a continuar. Haguera sigut tan senzill com demanar-me-ho.

Perquè, si fora així, es reafirmaria aquella opinió, cada vegada més estesa, que en la política s’estan perdent les formes. Que tot val. Tant si estem parlant del vocal d’un consell municipal com de les votacions en les primàries d’un partit. 

Però ha tingut que ser el doble. Estic quasi segur. Per favor, si el veuen pel carrer tinguen la bondat d’avisar-me. Vuic parlar amb ell.

Posats a fer de mi, que faça també el torndel biberó nocturn del meu fill.

NOTA: Artículo aparecido en el número 374 de La Opinión de Torrent.

Pregunten abans

Tots ens creiem molt sabuts, capaços, preparats, però hi ha coses en la vida, moments, situacions, que no les entens fins que no les vius en persona. T’ho pots imaginar, però no arribes a comprendre la magnitud fins que no et toca directament. Jo ho aprés en este últim any. Estic segur que ocorre idèntic amb la Covid-19. Tots hem patit el temor al contagi, les restriccions, les molèsties de les mascaretes. Però, per molt que estiguem farts, els que no hem passat la malaltia no podem saber que et remouper dins quan et veus positiu o a un llit de l’hospital o de l’UCI.

Duguem un any impregnats de gel hidroalcohòlic. Qualsevol activitat, treball, esdeveniment, duu un protocol anticovid que ho fa tot més difícil, llarg. Això cansa. Però res comparat al dia a dia dels nostres sanitaris. Ja han complit un any amb el perill de contagi permanent.Recorden quan omplíem cada vesprada els carrers d’aplaudiments? On ha quedat eixe reconeixement? En este temps he visitat amb molta assiduïtat el centre de salut. Ja saben, coses de matrones i pediatres. Quan girava el cantó, només mirant l’entrada, les cues de la PCR i l’estat de nervis del personal ja intuïa com de greu era el número de contagis a Torrent. No ha de ser fàcil lidiar cada dia(repetisc, cada dia) amb possibles infectats.

Mai s’haguérem imaginat a estes altures tindre una campanya de vacunació en marxa. Jo, com a docent, ja he rebut la primera dosi de l’AstraZeneca. I estic molt content. Quan posen en dubte si tenen que vacunar-se o no. Si quina vacuna. Si hi ha que tindre por als habituals efectes secundaris. Pregunten als sanitaris, als que ja han passat la malaltia. Entendran que mereix la pena.Que el risc es no vacunar-se. Que la por a la Covid, no al seu remei.

Quan més ens vacunem, abans acabarà tot.

NOTA: Artículo aparecido en el número 373 de La Opinión de Torrent.