Categoría: Proyectos

Bones notícies

S’imaginen un mitjà de comunicació que només contara notícies positives? Seria com un colp damunt de la taula. Farts de successos, esdeveniments buits i propostes viciades, no seria meravellós donar llum als fets que construeixen e inspiren un món millor? Podria tindre el seu públic. Però també els seus detractors. Sentenciant que és utòpic, poc comercial i, el pitjor, que això no és periodisme. Perquè hi ha que plasmar la realitat tal i com és, clar. Però és així realment? S’informa amb justícia? Tots tenim cabuda?

El periodisme sempre ha jugat un paper clau en la societat moderna. No podem formar part plenament d’ella si no sabem què esdevé al nostre voltant: veure els fets, analitzar-los i, després, actuar en conseqüència. Però, curiosament, en l’època d’accés més universal a la informació hi ha buits, silencis, afonies mediàtiques. No és fàcil fer-se un lloc a les portades. Massa propostes, massa interessos, massa soroll. I, per desgràcia, allò que no es nomena, que no es coneix, té el perill de no existir, de ser invisible.

L’agenda mediàtica, jornada a jornada, ens va marcant quins assumptes tenen interès informatiu i quanta rellevància se’ls dóna. Com un índex borsàtil. Imaginen la pressió econòmica i política cap als mitjans. És una batalla mediàtica perquè tots no caben. Una presència constant (positiva, clar) significarà augment, per dir-ho d’una forma suau, del volum de negoci i continuar als cercles de poder. Malauradament, dins d’este procés de construcció de l’actualitat, conscient o inconscientment, els mitjans es deixen pel camí altres “realitats”, provocant que quasi no existisquen. I, si un dia trauen el cap, serà com una gota en mig d’un oceà de publicitat i informació.

Però com canviar esta tendència? Per començar, enfortint la independència dels mitjans de comunicació per aconseguir un periodisme de qualitat i lliure. La revolució digital els ha espentat a una transformació incerta del seu propi negoci. No són immunes a les crisis i, si els números no quadren, corren el risc de retallar en personal, en capacitat crítica i acabar deixant-se en mans d’anunciants i notes de premsa. Per a evitar-ho, com sempre, la ciutadania tenim tasques a fer: apostar pel valor de la informació. El bon periodisme té un preu. No tot el que és gratis és bo. Els nous models de pagament són el futur de les empreses informatives i la salvaguarda de la seua independència.

Només així, l’agenda mediàtica pot estar marcada pel sentit comú i no per interessos comercials o polítics. Ara sí podran mostrar altres realitat, totes les realitats. Totes eixes iniciatives que transformen el món des de persones anònimes, sense més interès darrere que contribuir al creixement col·lectiu. A més, donant valor a allò més prop, anant de lo local a lo global. Com deia en una de les seus columnes el malaurat Carles Capdevila, “calen més veritats personals als mitjans, donar veu a persones de veritat”.

La crisi sanitària, social i econòmica provocada per la Covid-19 ens ha donat una nova oportunitat. Molts han descobert el poder del bé comú, de treballar en xarxa. Si els ciutadans hem eixit d’esta crisi junts, cooperant, per què no seguir contant les iniciatives que ho fomenten? Per què no contar bones notícies?

Bones, perquè són positives i perquè estan ben contades.

NOTA: Artículo aparecido en el número 77 de Papers Associatius de l’Horta Sud.

Vida

Hoy hemos emitido el último episodio del podcast del cole. Como giro final nos hemos autoparodiado pasando de presentadores a entrevistados. También hemos dado una terrible noticia: amenazamos con volver en septiembre. Con alumnos. Cara a cara.
.
Hemos parido ocho programas en cuatro meses. Sin periodicidad ni duración fija. Sin repetir planteamientos ni músicas. Hemos hecho lo que nos ha dado la gana. Cerramos la primera temporada en el mejor momento. Con el tono ya cogido. Tontos pero simpáticos.
.
Al empezar no tenía claro lo del podcast, pero ha servido para conectarnos. A mí para desconectar de la tormenta. Somos flexibles. Hemos hablado de impresión en 3D, de perros voladores, de los 80, de teachers, del Camino de Santiago, de contrabando de naranjas, de detergente para camisas negras… El árbol de Navidad es atrezzo.
.
Santi, en el cuestionario de este episodio, ha respondido que el colegio para él es vida. En el fondo, de eso ha tratado el podcast: del colegio, sus personas y sus vidas.
·
De nuestras vidas.

El podcast

6021C7EC-1C8B-4B56-8B00-1EB022988749

“Tenim que fer un podcast sobre Torrent. Estaria guapíssim”. Una mañana de verano recibí este mensaje. Como siempre, le seguí la corriente a @santi.miquel. Grave error. Al poco, construyendo la casa por el tejado, ya tenía sintonía y “Hotel Lido” como título. También convenció para la causa a @sergiolleig y juntos fabulamos unos contenidos disparatados. Tranquilo, en septiembre lo retomamos. Todo quedó pospuesto por razones laborales y de futura crianza. Lo sabíamos ese día de playa. Le engañamos a conciencia.
*
“He connectat l’equip de gravació. Se m’ha ocurrit una cosa molt guapa”. Cuarto día de confinamiento. Otro mensaje, otro podcast. Esta vez por higiene mental personal dije sí. Además, la idea de conectar el cole con sus familias me pareció maravillosa. Ayer salió en el aire el primer “El Pont del Claret”. Pese a los pocos medios y mucha improvisación, parece que ha gustado. Y mira que estoy desengrasado. Y acelerado.
*
Mi momento más ridículo en la radio fue subido a un remolque. Siempre fui experto en conectar en lugares inverosímiles. En una cabalgata, me aupé en marcha a la parte exterior de uno e iba entrevistando en directo con el móvil. Era verano. Una señora, pidiéndome balones de plástico que repartían en el remolque, me estiró los pantalones hasta bajármelos. Con dos brazos en mi haber, debía elegir: subírmelos soltando el móvil o cayendo del tractor o seguir con la entrevista enseñando mi ropa interior al mundo exterior. Elegí ser profesional.
*
Ahora y siempre, the show must go on.

Batallitas

VISITA vicepresidenta

La gente cada vez me cree menos. Yo lo percibo. Os lo noto. Es normal, cada vez la distancia es mayor, pero os juro que pasó. Me metí en un barranco a punto de desbordarse, jugué con el hijo de Sergio Dalma, discutí con el mánager de Serrat, me pegaron los guardaespaldas de Zapatero, entrevisté a un rey mago, dimos en directo nuestro despido… No me lo invento. Fue real.
*
Aunque @pilar.moreno os lo corroborará todo, como prueba irrefutable he sacado del archivo una preciosa estampa entrevistando a María Teresa Fernández de la Vega. Toda una vicepresidenta del gobierno era, oigan. Nacimos pequeñitos pero acabamos con un premio a la mejor radio local de España. Luego ya nos chaparon. Inexplicablemente. Pero esa ya es otra historia.
*
Ale, tomad batallitas.
Feliz día mundial de la radio.

El (meu) carrer

Ens trobem al segle VI. L’Islam viu el seu moment més expansiu. Una vegada dominat el nord d’Àfrica, el següent pas natural és travessar el Mediterrani cap a la Península Ibèrica. Lògic, visitar al veí d’enfront. Aprofitant que els jueus estan de la seua part (més que res perquè els Visigots són prou intolerants) i que la mort del rei Witiza ha produït un enfrontament intern, en un vist i no vist de quinze anys, el Califat Omeia conquereix les nostres terres. Benvinguts a Al-Àndalus.

Els nous invasors es troben amb una població prou procliu a evitar-se problemes. Com bé narra l’historiador Alejandro García Sanjuán, en aquell “sálvese quien pueda”, la majoria opten per entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social. A canvi del “jo no et moleste i tu no em molestes”, els musulmans portarien al nostre territori nivells de desenvolupament cultural, científic i de pensament molt més avançats del que es coneixien a la resta d’Europa. Prosperitat és la paraula.

Però, la lliçó històrica que ens interessa és que el primer pas de la coexistència pacífica el donaren els propis invasors al no imposar les seues creences a la població local. Volien una relació llarga i fructífera, així que tensionar no era bon començament (ni estaven en condicions d’aguantar-ho), a més, l’Alcorà estableix que la fe islàmica no es pot imposar per la força a ningú. Així que van optar per viure junts deixant marges de tolerància en certs aspectes.

Cada mes de març, a Torrent es produeix una invasió similar. Uns veïns (de la contornà en el millor dels casos) creuen el carrer i envaeixen la via pública organitzant activitats quasi les 24 hores del dia. A més, per als actes generals s’utilitzen (és a dir, es tallen) les arteries més importants de la ciutat. La resta de població, els que ja vivien allí, els agrade o no, tenen que coexistir amb ells. Com dèiem abans, entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social.

Però, no creguen, esta situació no és única del món faller (encara que té la medalla al mèrit del perfeccionament de la tècnica). Altres col·lectius com la Setmana Santa o els Moros i Cristians utilitzen també la mateixa jugada. O, utilitzem, perquè qui hi ha a Torrent que no estiga almenys en una de les tres festes? No somiem tots en vore una Triple Corona? Inclús, de vegades es produeix la paradoxa de, segons festa, trobar gent que està a un costat o a l’altre de la invasió. Content, cabrejat. Cabrejat, content. Esquizofrènia pura. Però, sempre, tot pel bé de la festa, clar. Perquè és per a tots. Duu alegria, germanor i oci a tot el veïnat. Prosperitat, no?

Però en este nou ordre social qui té més dret el invasor o l’envaït? Pot una minoria subjugar a la majoria? De qui és el carrer? Qui pot dir amb tots els drets del món que és “el meu carrer”?

Segons el dret civil, una associació sense ànim de lucre és una agrupació de persones que s’organitzen per a realitzar una activitat col·lectiva. Primer punt important: en grup i per a la societat. Per això són públiques. A diferència d’altres formes d’organitzar-se i actuar, l’associació també està obligada a tindre personalitat jurídica, és a dir, té drets i obligacions. No puc fer el que em done la gana. Hi ha unes normes mínimes emparades per una llei orgànica o per la normativa municipal. Per exemple, Hisenda existeix. I la Policia Local també quan fas soroll després de l’hora marcada.

Perquè, no s’enganyem, ací està el quid de la qüestió: quan el meu propòsit fester col·lisiona amb el del veí de dormir vuit hores seguides, traure el cotxe i poder circular per Torrent o tindre neta la porta de casa. Perquè l’invasor et dirà que té permís, que el carrer és seu, que està fent una activitat festera per a la població i que són només quatre dies. L’envaït (quan se l’esgota la paciència, clar) dirà que és el seu carrer i que no li toquen més els ous, que ja està bé d’abusos i que va a denunciar a qui faça falta.

I, vaja, que passe poc no significa que no passe. A la província de València les relacions entre veïns i festers han generat nombrosos conflictes. En els últims vint anys, la justícia ha obligat a tancar casals fallers o ha condemnat ajuntaments a indemnitzar a veïns per no actuar contra el soroll. Tot no val. Ni per a comissions ni per a consistoris. Quan s’esgota la permissivitat, la llei existeix. En 2015, en un intent de posar cartes a l’assumpte, la Generalitat va modificar el Consell de Festes Tradicionals per a intentar que este (i no la justícia) fera d’àrbitre per a no caure en el cercle viciós de les denúncies. Per ara, no té massa autoritat. Les coses com són.

Però, amb tant de soroll, se’ns oblida la vertadera realitat dels invasors: les festes populars són necessàries. Imprescindibles, diria jo. Les Falles, com qualsevol festa o celebració social, exerceixen un paper importantíssim en la conservació de les tradicions, creant memòria col·lectiva, esdeveniments que es repeteixen periòdicament, emblemes de de generació en generació… les festes són el cor de la nostra comunitat. A més, vivim en societat, no som llops solitaris: socialitzen, creen vincles humans, trenquen la monotonia i aglutinen a la població al voltant d’una celebració. Resumint, és també un greu error criminalitzar-les.

Per això, hi ha que apostar per la coexistència pacífica davant les invasions festeres de la via pública. Com l’exemple andalusí, viure junts deixant marges de tolerància. Especialment per als invasors, perquè el veïnat autòcton només conta amb la paciència, el cabreig o unir-se a la festa. Poc més. Però, i si les comissions falleres (i qualsevol festa) optaren per pensar més en el públic i menys en ells mateixos? Igual ací està la clau: quan el no faller estiga més content, més respectarà al faller.

Bones pràctiques hi ha moltes que ja funcionen: enviar cartes o visitar al veïnat les setmanes prèvies, convidant a participar o demanant comprensió; crear activitats lúdiques, socials o solidàries on puguen participar els no fallers; més activitat diürna i avançar els horaris nocturns per a no apurar l’hora de tancament; establir hores sense música o sense pólvora; dedicar més pressupost al monument visitable i menys a les festes no visitables; dialogar amb les associacions veïnals… en resum, augmentar la valoració externa de la comissió.

Perquè alguna cosa falla en una festa quan part de la població no té una pensament positiu sobre ella. I, encara que parega complicat, el primer pas el té que donar el invasor. L’autoregulació és més efectiva que la regulació externa. Quan tu et poses les teues pròpies normes i límits, estos són més fàcils de complir. Perquè són els teus. Sobretot, quan et poses en la pell de l’altre. Sobretot si envaeixes el seu carrer. Repetim. El seu carrer.

Pot parèixer un joc de paraules. Però, cada vegada que comencem una activitat fallera en la via pública tots en deuríem preguntar: és el meu carrer o el carrer és meu?

Pareix igual, però no ho és.

NOTA: Artículo aparecido en el llibret faller de la Falla Sant Gregori de Torrent.