Categoría: Proyectos

El (meu) carrer

Ens trobem al segle VI. L’Islam viu el seu moment més expansiu. Una vegada dominat el nord d’Àfrica, el següent pas natural és travessar el Mediterrani cap a la Península Ibèrica. Lògic, visitar al veí d’enfront. Aprofitant que els jueus estan de la seua part (més que res perquè els Visigots són prou intolerants) i que la mort del rei Witiza ha produït un enfrontament intern, en un vist i no vist de quinze anys, el Califat Omeia conquereix les nostres terres. Benvinguts a Al-Àndalus.

Els nous invasors es troben amb una població prou procliu a evitar-se problemes. Com bé narra l’historiador Alejandro García Sanjuán, en aquell “sálvese quien pueda”, la majoria opten per entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social. A canvi del “jo no et moleste i tu no em molestes”, els musulmans portarien al nostre territori nivells de desenvolupament cultural, científic i de pensament molt més avançats del que es coneixien a la resta d’Europa. Prosperitat és la paraula.

Però, la lliçó històrica que ens interessa és que el primer pas de la coexistència pacífica el donaren els propis invasors al no imposar les seues creences a la població local. Volien una relació llarga i fructífera, així que tensionar no era bon començament (ni estaven en condicions d’aguantar-ho), a més, l’Alcorà estableix que la fe islàmica no es pot imposar per la força a ningú. Així que van optar per viure junts deixant marges de tolerància en certs aspectes.

Cada mes de març, a Torrent es produeix una invasió similar. Uns veïns (de la contornà en el millor dels casos) creuen el carrer i envaeixen la via pública organitzant activitats quasi les 24 hores del dia. A més, per als actes generals s’utilitzen (és a dir, es tallen) les arteries més importants de la ciutat. La resta de població, els que ja vivien allí, els agrade o no, tenen que coexistir amb ells. Com dèiem abans, entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social.

Però, no creguen, esta situació no és única del món faller (encara que té la medalla al mèrit del perfeccionament de la tècnica). Altres col·lectius com la Setmana Santa o els Moros i Cristians utilitzen també la mateixa jugada. O, utilitzem, perquè qui hi ha a Torrent que no estiga almenys en una de les tres festes? No somiem tots en vore una Triple Corona? Inclús, de vegades es produeix la paradoxa de, segons festa, trobar gent que està a un costat o a l’altre de la invasió. Content, cabrejat. Cabrejat, content. Esquizofrènia pura. Però, sempre, tot pel bé de la festa, clar. Perquè és per a tots. Duu alegria, germanor i oci a tot el veïnat. Prosperitat, no?

Però en este nou ordre social qui té més dret el invasor o l’envaït? Pot una minoria subjugar a la majoria? De qui és el carrer? Qui pot dir amb tots els drets del món que és “el meu carrer”?

Segons el dret civil, una associació sense ànim de lucre és una agrupació de persones que s’organitzen per a realitzar una activitat col·lectiva. Primer punt important: en grup i per a la societat. Per això són públiques. A diferència d’altres formes d’organitzar-se i actuar, l’associació també està obligada a tindre personalitat jurídica, és a dir, té drets i obligacions. No puc fer el que em done la gana. Hi ha unes normes mínimes emparades per una llei orgànica o per la normativa municipal. Per exemple, Hisenda existeix. I la Policia Local també quan fas soroll després de l’hora marcada.

Perquè, no s’enganyem, ací està el quid de la qüestió: quan el meu propòsit fester col·lisiona amb el del veí de dormir vuit hores seguides, traure el cotxe i poder circular per Torrent o tindre neta la porta de casa. Perquè l’invasor et dirà que té permís, que el carrer és seu, que està fent una activitat festera per a la població i que són només quatre dies. L’envaït (quan se l’esgota la paciència, clar) dirà que és el seu carrer i que no li toquen més els ous, que ja està bé d’abusos i que va a denunciar a qui faça falta.

I, vaja, que passe poc no significa que no passe. A la província de València les relacions entre veïns i festers han generat nombrosos conflictes. En els últims vint anys, la justícia ha obligat a tancar casals fallers o ha condemnat ajuntaments a indemnitzar a veïns per no actuar contra el soroll. Tot no val. Ni per a comissions ni per a consistoris. Quan s’esgota la permissivitat, la llei existeix. En 2015, en un intent de posar cartes a l’assumpte, la Generalitat va modificar el Consell de Festes Tradicionals per a intentar que este (i no la justícia) fera d’àrbitre per a no caure en el cercle viciós de les denúncies. Per ara, no té massa autoritat. Les coses com són.

Però, amb tant de soroll, se’ns oblida la vertadera realitat dels invasors: les festes populars són necessàries. Imprescindibles, diria jo. Les Falles, com qualsevol festa o celebració social, exerceixen un paper importantíssim en la conservació de les tradicions, creant memòria col·lectiva, esdeveniments que es repeteixen periòdicament, emblemes de de generació en generació… les festes són el cor de la nostra comunitat. A més, vivim en societat, no som llops solitaris: socialitzen, creen vincles humans, trenquen la monotonia i aglutinen a la població al voltant d’una celebració. Resumint, és també un greu error criminalitzar-les.

Per això, hi ha que apostar per la coexistència pacífica davant les invasions festeres de la via pública. Com l’exemple andalusí, viure junts deixant marges de tolerància. Especialment per als invasors, perquè el veïnat autòcton només conta amb la paciència, el cabreig o unir-se a la festa. Poc més. Però, i si les comissions falleres (i qualsevol festa) optaren per pensar més en el públic i menys en ells mateixos? Igual ací està la clau: quan el no faller estiga més content, més respectarà al faller.

Bones pràctiques hi ha moltes que ja funcionen: enviar cartes o visitar al veïnat les setmanes prèvies, convidant a participar o demanant comprensió; crear activitats lúdiques, socials o solidàries on puguen participar els no fallers; més activitat diürna i avançar els horaris nocturns per a no apurar l’hora de tancament; establir hores sense música o sense pólvora; dedicar més pressupost al monument visitable i menys a les festes no visitables; dialogar amb les associacions veïnals… en resum, augmentar la valoració externa de la comissió.

Perquè alguna cosa falla en una festa quan part de la població no té una pensament positiu sobre ella. I, encara que parega complicat, el primer pas el té que donar el invasor. L’autoregulació és més efectiva que la regulació externa. Quan tu et poses les teues pròpies normes i límits, estos són més fàcils de complir. Perquè són els teus. Sobretot, quan et poses en la pell de l’altre. Sobretot si envaeixes el seu carrer. Repetim. El seu carrer.

Pot parèixer un joc de paraules. Però, cada vegada que comencem una activitat fallera en la via pública tots en deuríem preguntar: és el meu carrer o el carrer és meu?

Pareix igual, però no ho és.

NOTA: Artículo aparecido en el llibret faller de la Falla Sant Gregori de Torrent.

La importància dels cognoms

Inevitablement són part de la nostra herència. Tots tenim un del pare i un de la mare. Fixen el nostre llinatge, indiquen d’on venim, expliquen de qui proveïm i, inclús, narren un poc de nosaltres. Són els cognoms i ells ens distingeixen.

És curiós però, fins 1501, les persones s’identificàvem només amb el nom de pila (baptismal) i un malnom que solia fer referència al lloc de procedència, l’ofici o alguna característica personal. Encara que estos malnoms acabarien derivant en els actuals cognoms, va tindre que ser l’omnipotent Cardenal Cisneros qui va instituir l’obligatorietat de la identificació de les persones amb un cognom fix per a evitar així el caos administratiu que significava que dins d’una mateixa família es pogueren tindre diferents malnoms/cognoms.

Vora cinc-cents anys després, en setembre de 1998, el secretari Vicent Beguer “el de Botafocs” va remetre una llista amb possibles denominacions històriques a un grup de setze torrentins de poc més de divuit anys que volien iniciar la seua singladura a les festes de Moros i Cristians. Allí estava escrita la paraula “Comilitons” i amb eixe nom es van quedar.

Però també tenia cognoms. Més concretament la denominació sencera era “Els pobres Comilitons del Temple de Salomó”.

Mentre que el nom principal prové del llatí “Commilĭto, -ōnis” i significa “Soldat company d’altre en la guerra” (amb “camarada” com a sinònim), malauradament, a base d’acurtar paraules i tindre un nom comercial potent, els cognoms del Comilitons amb el temps van anar caient en l’oblit. Quan, curiosament, tenen més història que el seu nom. Moltíssima més.

Pobres

L’any 1118, el cavaller francés Hugo de Panys va establir, junt a vuit companys de croada, una ordre, Els Pobres Cavallers de Crist, amb la missió de defendre als peregrins de Terra Santa dels infidels i bandits. Eixe xicotet grup, seguint el passat monàstic del seu fundador, tenia els vots de pobresa, castedat i obediència. Eren, per dir-ho d’una manera més gràfica, una barreja entre monges i soldats.

Dins de la seua regla de dedicació altruista, bons exemples d’eixa vida quasi monacal sotmesa a una rígida i pobre disciplina són que només podien menjar carn tres dies a la setmana, que havien de portar el cabell curt i deixar-se barba i, sobretot, vestir un senzill hàbit blanc o castany amb un simple cordó en la cintura.

Del temple de Salomó

Balduí II, rei de Jerusalem, com a mostra de gratitud al seu servei, va cedir als Conmilitons com allotjament la mesquita Al-Aqsa, l’antic temple de Salomó. Per això, en 1129, quan l’ordre va créixer tant que va tindre que refundar-se, passarien a denominar-se Templaris en homenatge a la seua primera llar. Per desgràcia, esta ubicació tan emblemàtica va viure massa vicissituds en la seua història.

Construït al voltant del 960 a. C. com a santuari principal del poble d’Israel, el Temple de Salomó s’ubicà a l’esplanada de la muntanya Moriá (per la creença que allí es situava exactament el centre de la Terra) i les seues dimensions inicials no eren massa grans ja que el culte jueu es realitzava a l’aire lliure, per tant no feia falta unes dimensions desmesurades per a acollir als fidels, ja que es congregaven al seu al voltant i no dins dels seus murs. Això sí, al seu interior es contenia, entre altres, l’Arca de l’Aliança amb les taules dels deu manaments.

Però el temple original no va durar massa. Saquejat primer pel faraó Sheshonq, fou destruït pels babilonis al 586 a. C., reconstruït per Zorobabel i tot el poble de Judà al 535 a. C., tornat a ampliar per Herodes al 19 a. C. i destruït completament per les tropes romanes de Tito a l’any 70 durant la primera guerra jueva (quatre anys abans Israel havia expulsat a l’Imperi Romà de les seus terres).

Fou el seu final. No va quedar pedra sobre pedra. Però, curiosament, Tito va decidir conservar del temple (i així ha arribat com a vestigi als nostres dies) el conegut com “Muro de las Lamentaciones” amb l’objectiu que el poble jueu sempre tinguera present el que ocorreria si tornava a rebel·lar-se a Roma. Però, no li va eixir bé la jugada, perquè per als jueus mai va simbolitzar un signe de terror sinó, tot el contrari, va ser el referent de la seua aliança amb Déu.

Sis segles després, just al costat del mur, entre els anys 691 i 710, la dinastia Omeya, ja present al epicentre religiós de la humanitat, va decidir construir la mesquita d’Al-Aqsa com a part del complex religiós de l’Esplanada de les Mesquites de la ciutat santa de Jerusalem. La tradició musulmana estableix que el profeta Mahoma va pujar al cel des de l’esplanada el 621, per això es considera el tercer lloc de culte més important per a l’islam.

Existeixen proves que confirmen que la mesquita va ser construïda sobre les ruïnes originals del Temple de Salomó però, com si fora un signe perpetu, la seua estructura també va ser destruïda (a causa de successius terratrèmols) i reconstruïda cinc vegades fins a l’última obra en 1035, vuitanta anys abans que arribara allí Hugo de Panys i els primers Comilitons per a usar-la temporalment com a palau i passar-la, de nou, a nomenar “el Temple de Salomó”, just el moment on la seua història connecta directament amb la nostra.

La importància dels cognoms

És imprescindible saber d’on venim per a entendre el present i preguntar-se cap a on volem construir el nostre futur. I les senyals al nostre relat són clares: monjos i cavallers, rics però vivint com a pobres, cristians dormint en temples musulmans, la nostre Torre construïda mora però acabant onejant la bandera cristiana…

En temps de repunt de totalitarismes, no ve mal adonar-se de la lliçó que en la història no hi ha blancs ni negres, ni un ADN pur, que el món sempre acaba barrejat. I si parlem de barrejat, només podem parlar de Comilitons.

Però, possiblement, açò signifique altra reflexió molt més profunda.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2019

I ací hem arribat

Setembre de 1998. Terrassa del Bar La Plaça.

  • “Venga chavales, mi hermana Mónica me ha dicho que nos animemos y nos apuntemos, que es muy divertido”.
  • “Ya Javi, pero no tenemos ni puta idea de Moros y Cristianos”.
  • “¿Y qué? ¡Lo importante es la fiesta, coño!”.
  • “¿Pero qué hay que hacer?”
  • “Poca cosa, hacernos un traje, unas cuotas de ná y pillarnos un bajo”.
  • “Poca cosa diu…”
  • “He hablado con Sento Beguer y hay un nombre disponible: Comilitons”
  • “Comiliqueeeeè?”

I així vàrem començar. Sense tindre ni idea. Sense saber per què. És la realitat. No sabíem que fèiem ahí, però teníem seient de primera fila en la revolució que van provocar en les avorrides festes patronals de Torrent l’aparició de les Festes de Moros i Cristians.

I així vàrem transcórrer els primers tres anys, divertint-nos sense pensar en res més. Amb fama de brutos, de ser insaciables a la taula i de pendre-se-ho tot a risa (tintar-se de rubio platino tampoc va ajudar). I, clar, amb este esperit només podíem aspirar a desastres constants com que el primer any hi haguera una derrama de dos mesos (i, a l’any següent en dos quotes menys, sobraren diners), que ni ens medirem els trajes de faena, que canviàrem de caserna cada any, que tinguérem que rebuscar entre contenidors, furtar o jugar amagats amb la pólvora sobrant…

Tot un despropòsit. Però s’ho passàrem molt bé.

27 de juliol de 2002. Carrer Santa Anna.

  • “Mireu, he pillat per a fer barrejats”.
  • “Calla, calla, menuda es va liar en falles”.
  • “Hòstia, nano, quanta garrafa, que ahí hi ha molt!”.
  • “Pues convidem a la penya”.
  • “Vinga! Trau una taula i gots! I qui passe, barrejat al canto!”

Cridats pels cants de sirena de la que es cuinava dins de Comilitons, passàrem de ser una quinzena de membres a ser una trentena. Fins i tot ens donaren una subvenció per allò. I, clar, s’ho vàrem creure. I ens férem més tontos encara.

A l’entrar al segle XXI, els Moros i Cristians a Torrent havien pegat l’estiró definitiu, cada dia la repercussió local i comarcal era més gran i nosaltres volíem el títol dels més burros de la festa. No enganyem a ningú, seguíem sense posar-li massa interès al purament festiu (participàvem en tots els actes, tots tiràvem de trabuc, inclús anàvem als bous i a la diana, però ens sabíem “Víctor” i poc més), però això sí, teníem el màster en organització de festes. Al nostre currículum, a més de desenes d’incursions nocturnes al camp enemic, vàrem anar inventant-nos actes com el Tos Tus Muertos, el White Wolf Festival, el Soterrar, el Pentanari i, sobretot, la Festa del Barrejat.

Des d’eixa irrepetible nit de 2002, no se’ns associa en res més. Som els del Barrejat. No entrarem (com mai hem fet) en polèmiques absurdes, però és un fet que és la festa més antiga, duradera i nombrosa de les que organitza una filà o comparsa per compte propi. Sempre hem volgut passar-se-ho bé i que els demés, els festers i els amics, també. És del que estem orgullosos.

Qualsevol altra història no ha sigut mai cosa nostra.

2 de juliol de 2005. Parc de Trènor.

  • “Y los soldados romanos marchaban por Jerusalén…. grincho, grincho, grincho…”
  • “Què tard és, tio. Quan ix David?”
  • “Ni idea. Però, pujem a l’escenari i el mantegem, no?”
  • “…y estaba Jesús ahí colgado”.
  • “Hòstia, un home s’ha alçat i li està dient algo al presentador!”.

Molts pensaven que no estàvem preparats per a assumir una capitania. Nosaltres els primers. Però la veritat és que darrere de tanta broma hi havia un treball amagat. Simplement passava que, quan arribaven festes, ens dedicàvem a passar-ho bé (quina altra cosa, sinó?) i això despistava un poc al personal. Escollirem David Forment com a capità i, des del primer moment, tinguérem clar que volíem donar-li el nostre toc personal a l’assumpte.

I no ens ho posaren fàcil. En sis anys havíem aprés a conèixer i respectar les arrels de la festa, però, de repent, ens trobàrem amb una gestora en la Federació i canvi a l’alcaldia. Què bé. No teníem quasi ni a qui dirigir-nos. Nosaltres tirarem pel camí de l’humor i plantejàrem un dels parlaments més còmics que s’han escoltat (en el Sopar de Capitanies ho intentàrem també, però quasi acabem als jutjats), improvisàrem una multitudinària i divertidíssima batalla d’aigua nocturna, traguérem a passejar una taberna-tractor i, entre altres coses, pensàrem que en l’Entrada hi havia que interactuar amb el públic. Qui diu interactuar, diu regalar un got de mistela i un rotllet d’anís a cadascú.

Eixa nit tots foreu del Barrejat.

29 de juliol 2011. Carrer del Convent.

  • “Mireu, ja venen Els Comilitons”.
  • “Són l’alferesia, no?”.
  • “Sí, per això duen davant este boato”.
  • “Espera… però… com venen? Estan cridant! Són un exercit gegant!”
  • “Pareix un batalló, no?”

Era el nostre secret millor guardat. Sabíem que el nostre paper en l’alferesia havia de ser discret. Bé, tot el discret que Paquillo Martí fóra. Però ens guardàvem una carta, la del batalló. Ens agradava la idea. Estèticament tenia el seu punt i, conceptualment, reflectia la unió interna dels Comilitons. Vàrem practicar pel carrer un parell de matinades, però la gent ens mirava com si fóra una broma més de les nostres. Però no. Havia nascut el Batalló Comilitó. I venia per a quedar-se.

A eixes altures, hauríem d’haver madurat una miqueta més. La majoria, durant estos sis anys s’havíem anant casant, adquirint treballs, responsabilitats… Però, en festes, ens veien fent tractoraes disfressats, la caserna mai es tancava, teníem ja un Barrejat multitudinari, contractàvem xarangues, estàvem en les primeres files de tots els despropòsits… Almenys ja erem quasi cinquanta, teníem un traje i una marxa pròpia.

Endevinen el títol? Festa Comilitona.

30 juliol de 2016. Caserna Comilitons.

  • “Bueno, chicos, ya es medianoche, ha llegado la hora de alzar los brazos”.

I seguiren passant els anys. En este temps han continuat apuntant-se nous membres, encara tirem de menys a alguns, hem sigut pares, hem intentat seguir madurant, hem patit i gaudit junts, seguim riguent, seguim fent el que ens dóna la gana, ara som un poc gourmelitons, encara anem en batalló i seguim fent el Barrejat.

I ací hem arribat. I ara, sí. Quasi vint anys després, amb una capitania, una alferesia i milers d’històries pel mig, ara sí que sabem que fem ací. Ho tenim claríssim. Ajudar a fer més gran la festa de moros i cristians? Per suposat. Ja no ens val només la festa per la festa. Però, per damunt de tot, seguir estant junts, ser Comilitons, ser companys de guerra, ser germans.

I així seguirem.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2017