Categoría: Proyectos

El podcast

6021C7EC-1C8B-4B56-8B00-1EB022988749

“Tenim que fer un podcast sobre Torrent. Estaria guapíssim”. Una mañana de verano recibí este mensaje. Como siempre, le seguí la corriente a @santi.miquel. Grave error. Al poco, construyendo la casa por el tejado, ya tenía sintonía y “Hotel Lido” como título. También convenció para la causa a @sergiolleig y juntos fabulamos unos contenidos disparatados. Tranquilo, en septiembre lo retomamos. Todo quedó pospuesto por razones laborales y de futura crianza. Lo sabíamos ese día de playa. Le engañamos a conciencia.
*
“He connectat l’equip de gravació. Se m’ha ocurrit una cosa molt guapa”. Cuarto día de confinamiento. Otro mensaje, otro podcast. Esta vez por higiene mental personal dije sí. Además, la idea de conectar el cole con sus familias me pareció maravillosa. Ayer salió en el aire el primer “El Pont del Claret”. Pese a los pocos medios y mucha improvisación, parece que ha gustado. Y mira que estoy desengrasado. Y acelerado.
*
Mi momento más ridículo en la radio fue subido a un remolque. Siempre fui experto en conectar en lugares inverosímiles. En una cabalgata, me aupé en marcha a la parte exterior de uno e iba entrevistando en directo con el móvil. Era verano. Una señora, pidiéndome balones de plástico que repartían en el remolque, me estiró los pantalones hasta bajármelos. Con dos brazos en mi haber, debía elegir: subírmelos soltando el móvil o cayendo del tractor o seguir con la entrevista enseñando mi ropa interior al mundo exterior. Elegí ser profesional.
*
Ahora y siempre, the show must go on.

Batallitas

VISITA vicepresidenta

La gente cada vez me cree menos. Yo lo percibo. Os lo noto. Es normal, cada vez la distancia es mayor, pero os juro que pasó. Me metí en un barranco a punto de desbordarse, jugué con el hijo de Sergio Dalma, discutí con el mánager de Serrat, me pegaron los guardaespaldas de Zapatero, entrevisté a un rey mago, dimos en directo nuestro despido… No me lo invento. Fue real.
*
Aunque @pilar.moreno os lo corroborará todo, como prueba irrefutable he sacado del archivo una preciosa estampa entrevistando a María Teresa Fernández de la Vega. Toda una vicepresidenta del gobierno era, oigan. Nacimos pequeñitos pero acabamos con un premio a la mejor radio local de España. Luego ya nos chaparon. Inexplicablemente. Pero esa ya es otra historia.
*
Ale, tomad batallitas.
Feliz día mundial de la radio.

El (meu) carrer

Ens trobem al segle VI. L’Islam viu el seu moment més expansiu. Una vegada dominat el nord d’Àfrica, el següent pas natural és travessar el Mediterrani cap a la Península Ibèrica. Lògic, visitar al veí d’enfront. Aprofitant que els jueus estan de la seua part (més que res perquè els Visigots són prou intolerants) i que la mort del rei Witiza ha produït un enfrontament intern, en un vist i no vist de quinze anys, el Califat Omeia conquereix les nostres terres. Benvinguts a Al-Àndalus.

Els nous invasors es troben amb una població prou procliu a evitar-se problemes. Com bé narra l’historiador Alejandro García Sanjuán, en aquell “sálvese quien pueda”, la majoria opten per entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social. A canvi del “jo no et moleste i tu no em molestes”, els musulmans portarien al nostre territori nivells de desenvolupament cultural, científic i de pensament molt més avançats del que es coneixien a la resta d’Europa. Prosperitat és la paraula.

Però, la lliçó històrica que ens interessa és que el primer pas de la coexistència pacífica el donaren els propis invasors al no imposar les seues creences a la població local. Volien una relació llarga i fructífera, així que tensionar no era bon començament (ni estaven en condicions d’aguantar-ho), a més, l’Alcorà estableix que la fe islàmica no es pot imposar per la força a ningú. Així que van optar per viure junts deixant marges de tolerància en certs aspectes.

Cada mes de març, a Torrent es produeix una invasió similar. Uns veïns (de la contornà en el millor dels casos) creuen el carrer i envaeixen la via pública organitzant activitats quasi les 24 hores del dia. A més, per als actes generals s’utilitzen (és a dir, es tallen) les arteries més importants de la ciutat. La resta de població, els que ja vivien allí, els agrade o no, tenen que coexistir amb ells. Com dèiem abans, entendre’s amb l’invasor i adaptar-se al nou ordre social.

Però, no creguen, esta situació no és única del món faller (encara que té la medalla al mèrit del perfeccionament de la tècnica). Altres col·lectius com la Setmana Santa o els Moros i Cristians utilitzen també la mateixa jugada. O, utilitzem, perquè qui hi ha a Torrent que no estiga almenys en una de les tres festes? No somiem tots en vore una Triple Corona? Inclús, de vegades es produeix la paradoxa de, segons festa, trobar gent que està a un costat o a l’altre de la invasió. Content, cabrejat. Cabrejat, content. Esquizofrènia pura. Però, sempre, tot pel bé de la festa, clar. Perquè és per a tots. Duu alegria, germanor i oci a tot el veïnat. Prosperitat, no?

Però en este nou ordre social qui té més dret el invasor o l’envaït? Pot una minoria subjugar a la majoria? De qui és el carrer? Qui pot dir amb tots els drets del món que és “el meu carrer”?

Segons el dret civil, una associació sense ànim de lucre és una agrupació de persones que s’organitzen per a realitzar una activitat col·lectiva. Primer punt important: en grup i per a la societat. Per això són públiques. A diferència d’altres formes d’organitzar-se i actuar, l’associació també està obligada a tindre personalitat jurídica, és a dir, té drets i obligacions. No puc fer el que em done la gana. Hi ha unes normes mínimes emparades per una llei orgànica o per la normativa municipal. Per exemple, Hisenda existeix. I la Policia Local també quan fas soroll després de l’hora marcada.

Perquè, no s’enganyem, ací està el quid de la qüestió: quan el meu propòsit fester col·lisiona amb el del veí de dormir vuit hores seguides, traure el cotxe i poder circular per Torrent o tindre neta la porta de casa. Perquè l’invasor et dirà que té permís, que el carrer és seu, que està fent una activitat festera per a la població i que són només quatre dies. L’envaït (quan se l’esgota la paciència, clar) dirà que és el seu carrer i que no li toquen més els ous, que ja està bé d’abusos i que va a denunciar a qui faça falta.

I, vaja, que passe poc no significa que no passe. A la província de València les relacions entre veïns i festers han generat nombrosos conflictes. En els últims vint anys, la justícia ha obligat a tancar casals fallers o ha condemnat ajuntaments a indemnitzar a veïns per no actuar contra el soroll. Tot no val. Ni per a comissions ni per a consistoris. Quan s’esgota la permissivitat, la llei existeix. En 2015, en un intent de posar cartes a l’assumpte, la Generalitat va modificar el Consell de Festes Tradicionals per a intentar que este (i no la justícia) fera d’àrbitre per a no caure en el cercle viciós de les denúncies. Per ara, no té massa autoritat. Les coses com són.

Però, amb tant de soroll, se’ns oblida la vertadera realitat dels invasors: les festes populars són necessàries. Imprescindibles, diria jo. Les Falles, com qualsevol festa o celebració social, exerceixen un paper importantíssim en la conservació de les tradicions, creant memòria col·lectiva, esdeveniments que es repeteixen periòdicament, emblemes de de generació en generació… les festes són el cor de la nostra comunitat. A més, vivim en societat, no som llops solitaris: socialitzen, creen vincles humans, trenquen la monotonia i aglutinen a la població al voltant d’una celebració. Resumint, és també un greu error criminalitzar-les.

Per això, hi ha que apostar per la coexistència pacífica davant les invasions festeres de la via pública. Com l’exemple andalusí, viure junts deixant marges de tolerància. Especialment per als invasors, perquè el veïnat autòcton només conta amb la paciència, el cabreig o unir-se a la festa. Poc més. Però, i si les comissions falleres (i qualsevol festa) optaren per pensar més en el públic i menys en ells mateixos? Igual ací està la clau: quan el no faller estiga més content, més respectarà al faller.

Bones pràctiques hi ha moltes que ja funcionen: enviar cartes o visitar al veïnat les setmanes prèvies, convidant a participar o demanant comprensió; crear activitats lúdiques, socials o solidàries on puguen participar els no fallers; més activitat diürna i avançar els horaris nocturns per a no apurar l’hora de tancament; establir hores sense música o sense pólvora; dedicar més pressupost al monument visitable i menys a les festes no visitables; dialogar amb les associacions veïnals… en resum, augmentar la valoració externa de la comissió.

Perquè alguna cosa falla en una festa quan part de la població no té una pensament positiu sobre ella. I, encara que parega complicat, el primer pas el té que donar el invasor. L’autoregulació és més efectiva que la regulació externa. Quan tu et poses les teues pròpies normes i límits, estos són més fàcils de complir. Perquè són els teus. Sobretot, quan et poses en la pell de l’altre. Sobretot si envaeixes el seu carrer. Repetim. El seu carrer.

Pot parèixer un joc de paraules. Però, cada vegada que comencem una activitat fallera en la via pública tots en deuríem preguntar: és el meu carrer o el carrer és meu?

Pareix igual, però no ho és.

NOTA: Artículo aparecido en el llibret faller de la Falla Sant Gregori de Torrent.

La importància dels cognoms

Inevitablement són part de la nostra herència. Tots tenim un del pare i un de la mare. Fixen el nostre llinatge, indiquen d’on venim, expliquen de qui proveïm i, inclús, narren un poc de nosaltres. Són els cognoms i ells ens distingeixen.

És curiós però, fins 1501, les persones s’identificàvem només amb el nom de pila (baptismal) i un malnom que solia fer referència al lloc de procedència, l’ofici o alguna característica personal. Encara que estos malnoms acabarien derivant en els actuals cognoms, va tindre que ser l’omnipotent Cardenal Cisneros qui va instituir l’obligatorietat de la identificació de les persones amb un cognom fix per a evitar així el caos administratiu que significava que dins d’una mateixa família es pogueren tindre diferents malnoms/cognoms.

Vora cinc-cents anys després, en setembre de 1998, el secretari Vicent Beguer “el de Botafocs” va remetre una llista amb possibles denominacions històriques a un grup de setze torrentins de poc més de divuit anys que volien iniciar la seua singladura a les festes de Moros i Cristians. Allí estava escrita la paraula “Comilitons” i amb eixe nom es van quedar.

Però també tenia cognoms. Més concretament la denominació sencera era “Els pobres Comilitons del Temple de Salomó”.

Mentre que el nom principal prové del llatí “Commilĭto, -ōnis” i significa “Soldat company d’altre en la guerra” (amb “camarada” com a sinònim), malauradament, a base d’acurtar paraules i tindre un nom comercial potent, els cognoms del Comilitons amb el temps van anar caient en l’oblit. Quan, curiosament, tenen més història que el seu nom. Moltíssima més.

Pobres

L’any 1118, el cavaller francés Hugo de Panys va establir, junt a vuit companys de croada, una ordre, Els Pobres Cavallers de Crist, amb la missió de defendre als peregrins de Terra Santa dels infidels i bandits. Eixe xicotet grup, seguint el passat monàstic del seu fundador, tenia els vots de pobresa, castedat i obediència. Eren, per dir-ho d’una manera més gràfica, una barreja entre monges i soldats.

Dins de la seua regla de dedicació altruista, bons exemples d’eixa vida quasi monacal sotmesa a una rígida i pobre disciplina són que només podien menjar carn tres dies a la setmana, que havien de portar el cabell curt i deixar-se barba i, sobretot, vestir un senzill hàbit blanc o castany amb un simple cordó en la cintura.

Del temple de Salomó

Balduí II, rei de Jerusalem, com a mostra de gratitud al seu servei, va cedir als Conmilitons com allotjament la mesquita Al-Aqsa, l’antic temple de Salomó. Per això, en 1129, quan l’ordre va créixer tant que va tindre que refundar-se, passarien a denominar-se Templaris en homenatge a la seua primera llar. Per desgràcia, esta ubicació tan emblemàtica va viure massa vicissituds en la seua història.

Construït al voltant del 960 a. C. com a santuari principal del poble d’Israel, el Temple de Salomó s’ubicà a l’esplanada de la muntanya Moriá (per la creença que allí es situava exactament el centre de la Terra) i les seues dimensions inicials no eren massa grans ja que el culte jueu es realitzava a l’aire lliure, per tant no feia falta unes dimensions desmesurades per a acollir als fidels, ja que es congregaven al seu al voltant i no dins dels seus murs. Això sí, al seu interior es contenia, entre altres, l’Arca de l’Aliança amb les taules dels deu manaments.

Però el temple original no va durar massa. Saquejat primer pel faraó Sheshonq, fou destruït pels babilonis al 586 a. C., reconstruït per Zorobabel i tot el poble de Judà al 535 a. C., tornat a ampliar per Herodes al 19 a. C. i destruït completament per les tropes romanes de Tito a l’any 70 durant la primera guerra jueva (quatre anys abans Israel havia expulsat a l’Imperi Romà de les seus terres).

Fou el seu final. No va quedar pedra sobre pedra. Però, curiosament, Tito va decidir conservar del temple (i així ha arribat com a vestigi als nostres dies) el conegut com “Muro de las Lamentaciones” amb l’objectiu que el poble jueu sempre tinguera present el que ocorreria si tornava a rebel·lar-se a Roma. Però, no li va eixir bé la jugada, perquè per als jueus mai va simbolitzar un signe de terror sinó, tot el contrari, va ser el referent de la seua aliança amb Déu.

Sis segles després, just al costat del mur, entre els anys 691 i 710, la dinastia Omeya, ja present al epicentre religiós de la humanitat, va decidir construir la mesquita d’Al-Aqsa com a part del complex religiós de l’Esplanada de les Mesquites de la ciutat santa de Jerusalem. La tradició musulmana estableix que el profeta Mahoma va pujar al cel des de l’esplanada el 621, per això es considera el tercer lloc de culte més important per a l’islam.

Existeixen proves que confirmen que la mesquita va ser construïda sobre les ruïnes originals del Temple de Salomó però, com si fora un signe perpetu, la seua estructura també va ser destruïda (a causa de successius terratrèmols) i reconstruïda cinc vegades fins a l’última obra en 1035, vuitanta anys abans que arribara allí Hugo de Panys i els primers Comilitons per a usar-la temporalment com a palau i passar-la, de nou, a nomenar “el Temple de Salomó”, just el moment on la seua història connecta directament amb la nostra.

La importància dels cognoms

És imprescindible saber d’on venim per a entendre el present i preguntar-se cap a on volem construir el nostre futur. I les senyals al nostre relat són clares: monjos i cavallers, rics però vivint com a pobres, cristians dormint en temples musulmans, la nostre Torre construïda mora però acabant onejant la bandera cristiana…

En temps de repunt de totalitarismes, no ve mal adonar-se de la lliçó que en la història no hi ha blancs ni negres, ni un ADN pur, que el món sempre acaba barrejat. I si parlem de barrejat, només podem parlar de Comilitons.

Però, possiblement, açò signifique altra reflexió molt més profunda.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2019