Categoría: El Xocolater

Mai hi ha que deixar de creure

Missatge rebut. Maig de 2020: “Estic segur que, si millora la cosa, es jugarà la fase d’ascens, nosaltres estarem ahí i tindrem possibilitats de pujar”. Jo, que sóc molt educat, li vaig seguir el rotllo a l’entrenador del Torrent CF que, vaja, coses de la vida, també ostenta el títol de cunyat meu. Ell que duu per bandera que “nunca hay que dejar de creer” sorprenia més encara al nostre grup del Comunio proclamant que estava convençut que, si no s’haguera suspès, hagueren guanyat la lliga. Toma ya. Vàrem esclatar a riure.

Missatge rebut. Juny de 2020: “Altra vegada un equip d’Alacant. Van a ser partits molt igualats”. Poc a poc, tots començàvem a posar-li més atenció a allò del play-off exprés. El més optimista continuava sent l’entrenador, clar. Fins a un psicòleg em deia que tenia col·laborant amb l’equip. Jo li comentava la diferència abismal dels pressupostos d’uns i altres. Ell em responia que junts som més forts.

Missatge rebut. 16 de juliol de 2020. “Jo no he mirat cap, he dit qui els tenia que tirar i m’he posat dins de la banqueta. Mare meua, quin patiment…”. Afegiria a la seqüència dels fets a la meua dona posant-se quasi de part, a món pare fugint en els penals, a mig poble connectat a YouTube i, tots, pensant que més suspens, impossible. S’equivocàvem tots.

Missatge rebut. 23 de juliol de 2020. “Sempere m’ha ensenyat les fotos i, sí, el porter estava avançat. De locos. Increïble l’emoció”. Esta vegada els nostres crits es varen escoltar per tota Cullera, les xarxes socials varen esclatar i, diuen les males llengües, que en el Raval, a l’altura de la porta de D. Rafael Beguer, es va escolar una traca.

Mai hi ha que deixar de creure.

NOTA: Artículo aparecido en el número 355 de La Opinión de Torrent.

Hui a quin anem?

Tot volíem ser un dels Goonies, tindre una colla idèntica, creuar l’estiu amb bicicletes, per carreteres perdudes, vivint mil i una aventures. El Vedat no tenia molls, ni pirates. Tampoc s’enfrontàrem a mafiosos italians. Passàvem llista al grup i no trobàvem ni al germà major cachas ni a la xica guapa i tonta acompanyada de l’amiga lletja però simpàtica. Realment, ens pareixíem més a la colla de “Cuenta conmigo”. Erem un grup de perdedors, sense cap femella, a peu per l’Avinguda amb motxilla. Per sort, no en busca de cap cadàver perdut, sinó d’algun xalet on refrescar-nos.

En els 80, no existien els vols low-cost, els resorts ni els packs de viatge. Després dels campaments, sense festes patronals rellevants, si tenies sort d’escapar era pel nord d’Espanya, tots apretats en el cotxe, escoltant cassettes de Don Pio i dormint en hotels barats. La resta de l’estiu a buscar-te la vida. Nosaltres, afortunadament, teníem el Club de Tenis per banyar-nos de matí i sopar a la nit. Alguns dies visitàvem amb els pares els xalets dels amics. Jo sempre somiava tindre el meu, ser amfitrió. Fins als 23 anys no va poder ser.

Encarem enguany un estiu estrany. Per precaució sanitària o econòmica molts no eixiran de casa, no desconnectaran. I tots no tenen xalets, casetes, pobles o apartaments. En certa manera, em recorda un poc a eixos anys. Quan tot no ho teníem. Quan el millor pla era visitar a un amic, banyar-te, sopar, córrer. Preguntar en casa “Hui a quin anem?”. Tant de bo, eixa cultura s’intensifique enguany. Que els que no tinguen on anar troben el compartir la fresca amb un sopar faixat i un llimó granissat com a millor pla.

Obrint tots les portes a tots.

NOTA: Artículo aparecido en el número 354 de La Opinión de Torrent.

Succedanis

Durant el confinament, per higiene mental, tots vàrem intentar, des de casa, replicar la vida real, aparentant que tot continuava igual: férem esport per la terrassa, música als balcons, cerveses des del mòbil, menjarem bons menús sense xafar restaurants, ballarem coreografies sense públic… Les festes populars tampoc es varen escapar i, amb millor o pitjor fortuna, s’organitzaren mascletaes, al·leluies, enramaes, versaes a la Mare de Déu… tot des de casa.

Ara que mirem la vida amb un prisma més esperançador, que hem agafat una miqueta de distància al confinament més dur, ja ho podem dir en veu alta: tot foren succedanis. Eixa vida no s’assemblava massa a la realitat. Era prou més insípida. Sí, un intent amistós, lògic i lloable de fer-nos més agradables els dies complicats. Simbòlicament també es manteniren tradicions i hàbits. Però la vida és social o no ho és. Miren, sinó, el futbol a porta tancada: sense espectadors a la grada no té gràcia, li falta emoció. I sense emoció no som res.

Obrim les portes a l’estiu. Hi ha qui pregunta per les festes patronals i, suspesos els moros i cristians oficials, quin succedani van a inventar-se. Com deia ma mare, les coses o se fan ben fetes o millor no fer-les. Millor centrar totes les forces (i pressupostos) en dotar d’una oferta d’oci segura i variada per als veïns que en estiu, sense segones residències o capacitat per a viatjar, es quedaran a Torrent, que dedicar-se a organitzar allò que es sembla a però no ho és. Temps hi haurà de tornar a la vertadera normalitat. Qualsevol festa després de la Convid segur que serà molt emocionant, més intensa, inoblidable.

Però, eixe moment encara no ha arribat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 353 de La Opinión de Torrent

Tots hem perdut

En estos tres mesos tots hem perdut. Tots. Cadascú farà el seu balanç personal. Jo, per exemple, una mare i un sacerdot que, malgrat no morir per coronavirus, no pogueren quasi ser acompanyats. Hi ha pèrdues grans i menudes. Des de la feina a no poder obrir el seu negoci, des de no casar-se o prendre la comunió a xiquets nascuts sense visites, majors espantats en soledat, falleres majors sense festes, amors a distància… inclús este propi periòdic ha perdut tres números que mai es publicaran.

Ara que comencem a vore el sol, em sap mal ser jo el desbaratafestes del desconfinament, sóc el primer optimista amb l’ésser humà i el treball científic per a trobar vacunes i tractaments; però posem nom a les coses, no ho amaguem ara: hem viscut un autèntic drama, amb pèrdues irreparables. I ara venen les seqüeles econòmiques. Miren, si no, l’augment de les famílies ateses per Cáritas en Torrent durant el confinament: un 44% més. Un de cada tres s’han incorporat durant la pandèmia.

De totes les cançons corals que s’han escoltat estos dies, “Los abrazos prohibidos” de Vetusta Morla és la més encertada en fons i forma. En un vers ho senyala clarament: “respeto y dignidad”. Els sanitaris, els vertaders herois d’esta història (si coneixen un, segur que ho tenen clar), es mereixen la dignitat d’una major dotació pressupostària. Serà un arma electoral, ja voran.

Però els ciutadans també tenim deure: el del respecte. Les autoritats ens han indicat que complim unes quantes normes. Tan difícil és? La recuperació econòmica és tasca de tots i és important que s’obriguen comerços i terrasses, clar que sí. Però complim la nostra part amb coneixement, que la memòria és molt curta.

No podem passar d’aplaudir units com a germans a viure egoistament com a desconeguts.

NOTA: Artículo aparecido en el número 352 de La Opinión de Torrent

El saragüell

No pot ser. Tant d’anar pel món de hater faller, crec que m’he acabat creant un personatge que no és completament real. No renegue que em parega una festa massa sobreactuada, massa plena de comissions, ninots insuls i carrers tallats. Però, les seues coses bones també tenen, ho reconec. De fet, com als fallers li agrada la marxa, quina paradoxa, no hi ha any que no em demanen un article per al llibret, una rima per al monument o, el que és pitjor, ser jurat. Encara recorde quan se’m va vore puntuant pels carrers de Torrent amb, l’ara vilipendiat, Pere Fuset. Els meus amics no s’ho creien.

Però jo busque la reconciliació. La pipa de la pau. M’he comprat una llibreta on apuntar les coses que m’agraden de les falles: els bons monuments, les rimes àcides, el teatre graciós… Saben també que em fascina? Les vestimentes tradicionals. De fet, en circumstàncies molts excepcionals, ho confese, inclús m’agradaria anar desfilant de saragüell cap a la Mare de Déu. Del millor que li ha passat al món faller ha sigut apostar pel sabor tradicional. Sense coentors masculines ni bandes femenines, clar. Ja lo dels polars multicolors ho parlem altre dia. No trenquem el bon rotllo.

I posats a vore’m desfilant al so d’un pasdoble, que siga en família. Em paregué molt bonic i emocionant quan, en l’Ofrena de 2017, la falla La Plaça, aprofitant el seu 75 aniversari, va trencar allò de la secció masculina i femenina. L’orgull i emoció d’enfilar el carrer de l’església en famílies es transmetia al públic. Els pareixerà mentida, però ho vaig vore amb els meus propis ulls. Fins i tot un poc d’enveja em va donar!

Però, tampoc que ningú em prepare cap carnet faller.

Jo sempre els bous des de la barrera.

NOTA: Artículo aparecido en el número 351 de La Opinión de Torrent