Categoría: El Xocolater

Tots hem perdut

En estos tres mesos tots hem perdut. Tots. Cadascú farà el seu balanç personal. Jo, per exemple, una mare i un sacerdot que, malgrat no morir per coronavirus, no pogueren quasi ser acompanyats. Hi ha pèrdues grans i menudes. Des de la feina a no poder obrir el seu negoci, des de no casar-se o prendre la comunió a xiquets nascuts sense visites, majors espantats en soledat, falleres majors sense festes, amors a distància… inclús este propi periòdic ha perdut tres números que mai es publicaran.

Ara que comencem a vore el sol, em sap mal ser jo el desbaratafestes del desconfinament, sóc el primer optimista amb l’ésser humà i el treball científic per a trobar vacunes i tractaments; però posem nom a les coses, no ho amaguem ara: hem viscut un autèntic drama, amb pèrdues irreparables. I ara venen les seqüeles econòmiques. Miren, si no, l’augment de les famílies ateses per Cáritas en Torrent durant el confinament: un 44% més. Un de cada tres s’han incorporat durant la pandèmia.

De totes les cançons corals que s’han escoltat estos dies, “Los abrazos prohibidos” de Vetusta Morla és la més encertada en fons i forma. En un vers ho senyala clarament: “respeto y dignidad”. Els sanitaris, els vertaders herois d’esta història (si coneixen un, segur que ho tenen clar), es mereixen la dignitat d’una major dotació pressupostària. Serà un arma electoral, ja voran.

Però els ciutadans també tenim deure: el del respecte. Les autoritats ens han indicat que complim unes quantes normes. Tan difícil és? La recuperació econòmica és tasca de tots i és important que s’obriguen comerços i terrasses, clar que sí. Però complim la nostra part amb coneixement, que la memòria és molt curta.

No podem passar d’aplaudir units com a germans a viure egoistament com a desconeguts.

NOTA: Artículo aparecido en el número 352 de La Opinión de Torrent

El saragüell

No pot ser. Tant d’anar pel món de hater faller, crec que m’he acabat creant un personatge que no és completament real. No renegue que em parega una festa massa sobreactuada, massa plena de comissions, ninots insuls i carrers tallats. Però, les seues coses bones també tenen, ho reconec. De fet, com als fallers li agrada la marxa, quina paradoxa, no hi ha any que no em demanen un article per al llibret, una rima per al monument o, el que és pitjor, ser jurat. Encara recorde quan se’m va vore puntuant pels carrers de Torrent amb, l’ara vilipendiat, Pere Fuset. Els meus amics no s’ho creien.

Però jo busque la reconciliació. La pipa de la pau. M’he comprat una llibreta on apuntar les coses que m’agraden de les falles: els bons monuments, les rimes àcides, el teatre graciós… Saben també que em fascina? Les vestimentes tradicionals. De fet, en circumstàncies molts excepcionals, ho confese, inclús m’agradaria anar desfilant de saragüell cap a la Mare de Déu. Del millor que li ha passat al món faller ha sigut apostar pel sabor tradicional. Sense coentors masculines ni bandes femenines, clar. Ja lo dels polars multicolors ho parlem altre dia. No trenquem el bon rotllo.

I posats a vore’m desfilant al so d’un pasdoble, que siga en família. Em paregué molt bonic i emocionant quan, en l’Ofrena de 2017, la falla La Plaça, aprofitant el seu 75 aniversari, va trencar allò de la secció masculina i femenina. L’orgull i emoció d’enfilar el carrer de l’església en famílies es transmetia al públic. Els pareixerà mentida, però ho vaig vore amb els meus propis ulls. Fins i tot un poc d’enveja em va donar!

Però, tampoc que ningú em prepare cap carnet faller.

Jo sempre els bous des de la barrera.

NOTA: Artículo aparecido en el número 351 de La Opinión de Torrent

Els patriotes

Fa anys corria la llegenda urbana que anares on anares, estigueres on estigueres pel món, sempre et trobaves a algú de Torrent. Mai fou científicament demostrada, però a molts ens va passar. A mi, per exemple, en Nova York. I, un torrentí és un torrentí. Donava igual que ens coneixerem de vista, allí ens saludàvem com si fórem amics de tota la vida. Abraçades incloses. La sang tira però la pàtria també.

Mira que som patriotes del nostre poble els torrentins. Jo moltíssim. A mi lo meu que no m’ho toquen. Dóna igual que siga esportista, músic, polític (Algú ha vist a Ábalos alguna vegada?) o tronista; quan un dels nostres es fa famós, jo el primer fan seu. A mi les motos me donaven igual, però jo vaig eixir al carrer a rebre a Champi quan guanyà el campionat del món. Anys després, quan pocs ja li feien cas, Els Comilitons el vàrem passejar a muscles pel carrer. Era el nostre heroi.

Així que, haters, Alcácer és el millor davanter del món. Encara que mai puga tornar al València CF o la Selecció. I, el mateix ara amb Alfred Costa. Si les Corts el ratifiquen com a nou director general de À Punt, tots a vore la tele autonòmica. A rebentar els audímetres. A banda, si algú està capacitat per a reflotar i conciliar un mitjà tan necessari, és ell.

Des de fa anys, alguns bojos del twitter, marquem el hashtag #lobbytorrentí per a promocionar i comentar qualsevol èxit local. S’ho passem molt bé, la veritat. Com aquella sèrie d’invasors extraterrestres, estem convençuts que, poc a poc, col·locant-nos en llocs estratègics de poder, els torrentins acabarem conquerint el món.

Així que deixem-se de meninfotismes. A fer força sempre per qualsevol torrentí. Les brometes i les risetes per als picanyeros. A animar als nostres.

El-pueblo-unido-jamás-será-vencido.

NOTA: Artículo aparecido en el número 350 de La Opinión de Torrent

Herència familiar

Guarde pocs records vívids dels meus iaios. O no els vaig conèixer o faltaren quan era menut. Del que més anys vaig conviure, l’aldaier i riba-roger, sempre em feia gràcia com s’expressava en castellà. Quin embolic es feia! Habituat familiar, social i laboralment a parlar sempre en valencià, em pixava veient com barrejava les dos llengües. Què coses, quan alguna vegada dubte en com es diu una paraula en castellà (pica, safa, perol?), és quan més em recorde d’ell.

Era qüestió de temps (i d’una convocatòria d’oposicions al consistori) que el debat actual sobre el tractament del valencià davant l’oferta de treball públic esguitara també a Torrent. I, per ara, les posicions locals són un calc autonòmic: Compromís demana el requisit lingüístic indispensable d’un Mitjà/C1 mentre que el PSOE/PP el rebaixen a mèrit amb una puntuació que no siga excloent.

No s’aclariran. Des de la transició i la mal cridada “Batalla de València” tot el que es debatisca sobre el nostre idioma sempre acaba enquistat. I és una llàstima. Perquè és una evidència que, malgrat als avanços a nivell educatiu i social i que oficialment estan equiparats, el valencià continua en inferioritat amb el castellà. Un poc de sensibilitat no ens vindria mal. A alguns se’ls omple la boca dient que defenen les arrels però a la mínima les llancen com a arma política (i d’exaltació de les masses) quan el que cal són mesures de protecció consensuades. Les llengües, com l’educació, mai deurien estar en mig de la polèmica.

En ma casa sempre s’ha parlat en valencià. Ho vaig heretar dels meus iaios. I estic molt orgullós. Però, com a molts, m’agrada expressar-me en els dos idiomes. Inclús veig sèries en anglés (subtitulat). La riquesa lingüística és un privilegi, mai un problema.

Però tampoc ens fiquem exquisits: si hi ha un idioma a potenciar, és el valencià.

NOTA: Artículo aparecido en el número 349 de La Opinión de Torrent

Conte de Nadal

Duia tota la vesprada buscant-ho, però res, no apareixia per cap lloc. Inclús va apropar-se a regirar en l’andana mentre s’acabava de coure el putxero. No va estar massa minuts. No li agradava tornar. Estar allí li gelava el cos i l’ànima. Massa records per a una casa buida. Per això enguany en la nit de Nadal estava tan malhumorat. I, damunt, el Betlem incomplet. Però als xinos no pensava baixar. Als estrangers ni aigua. Ja ho compraria el dijous en la tenda de la plaça. No s’anava a morir ningú per estar dos dies sense el Xiquet al naixement.

El rei encara no havia aparegut en la televisió quan va escoltar tocar el timbre. No, s’ha equivocat. Gabriela és el número cinc però crec que no està. L’òbric, no es quede al carrer amb el fred que fa. Mari conversava ara al replanell. Deixa als equatorians que s’apanyen, va rondinar. Als pocs minuts un home menut de pell rogenca, somriure en el rostre i de nom Luis Alberto, seia al seu menjador. Com anava a deixar-lo al carrer en una nit com aquesta, la seua cosina està en Madrid i no té on sopar.

Incòmode, sense saber de què parlar, va passar tota la nit marcant distàncies. En canvi, el seu cunyat estava encantat. Ja era hora que obrires els ulls, carcamal. De repent, el menut es posà a plorar. Enguany ni la iaia ni el Jesuset al Betlem, repetia sufocat. Tots quedaren en silenci. Luis Alberto s’alçà de la taula, va obrir la maleta i li donà un xicotet paquet. Saps què? En Equador tenim una tradició molt bonica, en la missa del gall oferim el de cada casa. Com hui vosaltres heu sigut la meua família, tin, ja tens el Betlem complet.

Era una figura del Xiquet. De la mesura exacta.

Bon Nadal.

NOTA: Artículo aparecido en el número 348 de La Opinión de Torrent