Categoría: El Xocolater

El capritxet

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb una plaça de majors dimensions encara. Desconec urbanísticament quan desaparegué eixa visió. O si algun dia fou real. Ja es donà el primer pas de menut, fent desaparèixer el rincó. Anys després, al remodelar la plaça, la finca de la malaguenya es va quedar al mig. Com una illa. Els rumors de la seua “reubicació” sempre han sigut constants.

Esta setmana em fixava en els seus baixos. Després de mil fusions, la sucursal bancària ha tancat. S’han emportat tot. Amb preses. Però, màgicament, com si fora una excavació arqueològica, se’ns ha mostrat a tots el passat, ha sortit a la llum la marca en la façana de la cartellera antiga: Caja de Ahorros de Valencia. Un trist recordatori d’una època que ja no existeix. Quan els bancs i les caixes eren torrentines o valencianes. Encara sobreviu, com l’aldea gal·la, una entitat valenciana, però queda lleig que jo publicite on es guanya el pa la meua Santa.

Mal assumpte quan apareix la melancolia. Perquè, per associació d’idees, eixe descobriment tipogràfic em va fer rememorar aquelles botigues que em trobava camí del cole i que, recollons pandereta, han anant desapareixent. La tenda de vidres (amb els espills còncaus i convexos), la sabateria d’Ortí, la perruqueria, la pastisseria d’Isidro, Ca Ricardet, Plàstics d’Ara, la Popular, el Turco… Què difícil és que un comerç sobrevisca a més de tres generacions. I quin clar símptoma de fer-se major és anar rememorant el passat com un temps millor.

Així que, tinguen misericòrdia. Donen-li aquest capritx a un agüelet com jo.

Si és només enderrocar un parell de finques.

NOTA: Columna publicada en el número 383 de La Opinión de Torrent.

Cartes d’amor

El gènere epistolari, la lectura íntima de les cartes d’escriptors o personalitats, sempre ha sigut atractiu. Poder sentir, palpar, llegir els pensaments de puny i lletra de Bécquer, Kafka, Churchill o Van Gogh. Una correspondència, però radiofònica, és la protagonista d’una fitahistòrica torrentina poc recordada:Francisco Cano Alcaraz, director de Radio Torrent entre 1931 i 1939, va intercanviar al·locucions contra el mismíssim Queipo de Llano durant la Guerra Civil. Una batalla dialèctica, un posicionament sobre el alzamiento, pel que, dos anys després de la victòria dels nacionals, seria afusellat.

Estos Nadals, alguns hem seguit amb interès l’intercanvi públic de “cartes d’amor” entre este periòdic i el Torrent CF. L’argument de la història arranca amb el divorci públic pel suposat vetoinformatiu del club però, com els bons serials, ha contat amb girs inesperats itocs d’humor involuntari. Si no, ja m’explicaran que feia un advocat escrivint notes un 1 de gener o el carter equivocant-se de bústia amb les notificacions. Els convide a rellegir els comunicats d’este sainet, no seré jo qui li done la raó a uns o altres.

El que sí és indubtable és la diferent concepció sobre la llibertat d’informació. La d’este diari està fora de dubte, sinó no em deixarien escriure ací el que em dóna la gana o opinar sobre les seues bregues públiques. En canvi, molests o no per exclusives sobre cessaments d’entrenadors, el Torrent CF erra pensantque la informació només pot sorgir del gabinet de premsa o que les notícies que molesten (perquè no volen que es publiquen) és un atac a la institució. La premsa està per a preguntar i el club per a respondre. En les bones i en les roïnes.

A dia de hui ens falta conèixer la carta final, el desenllaç d’esta història. Saber si els dos amants continuen junts malgrat les adversitats.

No ho dubte. Els dos estan destinats a entendre’s.

NOTA: Columna publicada en el número 382 de La Opinión de Torrent.

Conte de Nadal

No era nou d’ara. El pànic a emmalaltir. Ja d’adolescent creia que el més lleu dels símptomes l’avisava de la pitjor de les dolències. Visitava metges constantment. Hipocondria li diagnosticaren. Sempre temorós, llegia, fins i tot, els prospectes. Li aterraven els efectes secundaris. Bussejava massa per Internet. Es rentava contínuament les mans. Era molt escrupolós. La mort prematura de sa mare va agreujar eixe trastorn. Habitava en un constant núvol negre.

L’únic sol que escampava eixa foscor era la seua germana. La desgràcia familiar els havia fet inseparables. Ella, alegre i vital, el distreia, el feia centrar-se en el seu treball de comptable i en les curses de muntanya. Men sana in corpore sano. Amb el cap ocupat s’oblidava de caure malalt. Somreia. Respirava. Gaudia d’una bona època quan començaren a escoltar-se les notícies d’aquell virus xinés.

Totes les paranoies es feren realitat. I es va aïllar completament. Quasi dos anys després continuava autoconfinat. No se’l veia pel carrer. Teletreball, Amazon, Netflix i cinta de córrer. No necessitava més. Ni abraçar a la seua germana. Ella el visitava diàriament. Ell no es treia la mascareta. La feia conversar a distància social. Cadira front cadira. Una vesprada li va mostrar una imatge en blanc i negre. Què és? Un xiquet de 12 setmanes. Naixerà en gener. Tu seràs el padrí.

La nit de Nadal es va posar de part. Inesperat. Amb el pare de viatge. Ella li duia el sopar quan va trencar aigües. Agafa les claus del cotxe i porta’m a l’hospital, corre! Quan es va voler donar compte estava dins del quiròfan sostenint-li la mà. Minuts després, una infermera li col·locà el menut als braços. Paralitzat, tornar a sentir el contacte físic el feu plorar d’emoció, comprendre que la vida estava fora i no dins. Que havia tingut tanta por a morir que s’havia oblidat de viure.

Eixe Nadal dos vides varen nàixer juntes.

NOTA: Cuento publicado en el número 381 de La Opinión de Torrent.

Crònica negra

Pi-pi. Brrr-brrr. Pitits. Vibracions. Els mòbils començaren a sonar. Primer uns pocs, els més matiners. Cares d’estupefacció, d’incredulitat. Però, immediatament, donaren a la tecla de reenviar. Així ens va arribar a la majoria, rebotat, amb un enllaç, un breu comentari, tot ràpid, prompte, abans de fer la visita. Les notícies volaven, el whatsapp cremava. Em va recordar a quan va caure la Lotería del Niño en Torrent però en versió macabra. Tirs al cementeri. Morts. Tancat. No aneu. Com? En serio? Ja no es parlaria d’altre assumpte en la nostra vila. Curiosament, com aquella altra ocasió més afortunada, el rebombori de missatges em va pillar en missa. Que Dios nos pille confesaos, com diria aquell.

Setmanes després, tots seguim condemnant el succeït l’1 de novembre.Sobretot, per la mort innocent de qui orava davant la làpida de la seua dona. A saber com haguérem reaccionat si els morts foren només entre els clansgitanos. O en altre dia o lloc. El que sí hem comprovat és que, malauradament,estos temes són la forma més ràpida de trobar un espai en els mitjans de comunicació autonòmics i nacionals. Quina llàstima. Amb la de notícies positives que es produeixen a Torrent. Però només cridem l’atenció a la secció de successos. O quan soltàvem a presos el Dimarts Sant. Quins temps aquells.

Aprofitant el dia de difunts, l’alumnat de4ESO de La Puríssima van recrear, ambuna ruta literària pel centre històric, els seus propis microrelats basats en notíciesde crònica negra publicades a la premsa a partir del segle XIX amb arguments comxiquets enverinats, presos a la Torre, amors banyats amb sang, incendis, terratrèmols o misterioses presències al carrer.

Esperem que el, basado en hechos reales, a partir d’ara es quede allí, a les pàgines d’una novel·la.

Perquè estes històries de venjances iassassinats, millor en la ficció.

NOTA: Artículo aparecido en el número 380 de La Opinión de Torrent.

Traure pit

Els stories els carrega el dimoni, vos ho tinc dit. Val que tots entrem al joc. Mostrar què bé ens va, com s’ho passem, quants llocs visitem, què meravella de vida, nano. Donar enveja al personal, vaja. I, enganxats com estem a esta nova addició, la de publicar vides fascinants, se’ns oblida que als stories es veu tot. També allò que al dia següent ens podem penedir d’haver pujat o, pitjor encara, l’excés que, innocentment, pareix que no té major importància. Però no. Tot queda a la vista pública, tot és procliu a ser comentat, capturat, compartit i recordat.

La desescalada ha agafat velocitat. Afortunadament, el descens de l’índex de contagis de la covid-19 acompanya. Sembla que el virus ho té ara més fotut per trobar cossos lliures. Per això, a Torrent ja hem pogut vore actes públics, falles en setembre, no-festes de moros en octubre, processons i altres festes de guardar. Ja es pot, fins i tot, ballar a les discoteques. Oficialment han començat els bojos anys vint. No tornem a la normalitat més temorosos sinó amb més fam de vida.

Als deu dies de les cremà, alguns atrevits fallers, al comprovar que no havien augmentat els contagis, començaren a traure pit de modèlic comportament, de gran resposta cívica del col·lectiu. Veieu com el problema no era la festa? No seré jo qui vinga hui a assenyalar, però, això faltava, traure pit per uns índexs baixos fruit de les vacunes. Només acudint al VAR, repassant alguns dels vostres stories, alguns deurieu callar per vergonya.

Si algú ha de traure pit són els sanitaris. Pocs més. Ells s’han carregat a les esquenes l’enfrontament directe i diari amb el virus i, de postre, han dut a terme una ràpida vacunació.

No siguem tan atrevits. La resta hem de donar les gràcies, no traure pit.

I, menys, sense mascareta ni distància de seguretat.

NOTA: Artículo aparecido en el número 379 de La Opinión de Torrent.