Categoría: El Xocolater

L’escolà

Cadascú tindrà el seus records amb ell. En estos tristos dies s’han pogut escoltar alguns. Defineixen molt bé com era. Quan duguérem a escena “Sale el sol” se li demanà l’ajuda en la segona part amb uns telons. Ahí estava sempre. Quet i preparat. Puntual i precís. Com procedia en l’església. Al finalitzar cada funció li corresponia eixir a saludar junt a tot l’equip tècnic. Ho feia molt ràpid. Cabotà i cap a dins. No l’importava al públic. Sempre era dels que majors ovacions rebia. I ell, discretament, s’alegrava.

En un dels aniversaris de Juniors descobrirem que mai se li havia imposat la panyoleta. Ell més que ningú se la mereixia. Per les hores invertides. Per posar ordre tantes vegades. Per la paciència amb nosaltres. Es va negar a l’oferiment. I menys en públic. Ahora ya da igual. Però ell sabia apreciar els detalls. El dia del la celebració sí es va deixar imposar dins la sagristia. La tindria al coll uns cinc segons, no més. Després la guardà en un dels seus calaixos. Jo pensava que oblidada. Però, no. Sempre va estar a la seua vista. I ara descansa al seu costat. Junt a la seua eterna túnica.

Jesús, l’escolà, el sacristán, fou i serà inoblidable. Amb les seues virtuts i defectes, clar, com tu i com jo. Però convertint-se en eixes persones que, evitant protagonisme, acaben sent estimats per tots. Era una de les més conegudes de Torrent, com vaig escoltar el matí de la seua mort. Conforme s’estenia la notícia, parroquians i no parroquians es quedaven de pedra. Tots sabien qui era. Qui no el va contemplar obrir i tancar les portes amb eixe estil tan seu. Qui no el va escoltar riure.

De vegades els homenatges arriben a temps. En altres, no. Alguns els necessiten. Altres, no. Alguns passen per la vida desapercebuts.

A ell tots el guardarem en la memòria i en el cor.

NOTA: Columna publicada en el número 389 de La Opinión de Torrent.

Quan érem menys joves

Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el (molt recomanable) llibre de Vicent Palacios, quan ho teníem tot per fer. El moment on es crearen les dos capitanies, les ambaixades teatralitzades, la diana, la invasió de València als bous, el partit de futbol. Anys molt nocturns. Massa. S’apuntàvem a tot. Primer tímids, després impetuosos. Sense por a res. A fer tractorades, disfressar-se, banyar-se, inventar-se festes. A crear el Barrejat.

Quan érem menys joves caiem en gràcia. Si no, no s’explica que mai ens multaren per alguna trastada. Un migdia arribava a l’antiga caserna del carrer Santa Ana quan em vaig topar amb el regidor d’urbanisme tirant foc. “Sé que està ahí dins, dos hores teniu per a que torne al seu lloc”. No sabia de què parlava però ho intuïa: una de les palmeres de la Torre, abans de ser plantada, decorava temporalment el nostre corral. Al poc, fou substituïda per un contenidor d’obra. Ja teníem piscina.

Dissimulem. Fem com que no. Però la distància amb eixa època es va notant. Fa poc, algú de la festa, no sé si a mala baba, va llançar un “en lo que vosaltres heu sigut”. S’equivoca. Som. L’essència no ha canviat. Les panxes tampoc. Continuem saludant-nos un a un quan arribem. Mantenim intacte el sentit de l’humor. Seguim pensant que com a la caserna en cap lloc. Que no hi ha cançó millor que Insurrección. No ho negarem, hi ha matisos, diferències. Res. Menudetes. Som ara d’horaris diürns, de molts xiquets en l’entradeta, de menús més selectes, de pitjor recuperació el dia després.

Vaja, que hem canviat l’alcohol per l’omeprazol.

NOTA: Columna publicada en el número 388 de La Opinión de Torrent.

Renaix la vida

Incomplet. Durant estos dos anys sense processons, la passió i glòria se m’han quedat mig buides. M’han fet poc efecte. Disculpen-me. No em prenguen per un Santo Tomás més. Me crec la resurrecció. Però sóc massa torrentí. La vigília té sentit sencer quan contemple a la Mare de Déu baixant pel carrer del Convent, esperançada, després d’un divendres dolorosa. Presenciar com s’inclina tres vegades. Mirar cap a l’altre costat de la plaça. I que, al toc de corneta, tot es faça silenci. Pom, porrom, pom. Veure apropar-se al Crist. Lentament. I escoltar eixa veu. Renaix la vida i la mort ja va de vençuda. Obrir-se la carxofa. I que esclate tot de soroll.

Enguany, que la mort ja va de fugida, visc en un dubte. Vestir-me o no. Ja m’han donat l’ultimàtum per planxar la vesta. Jo què sé. Mai he deixat de participar en eixa processó. Mai. No puc estar fora de Torrent un Diumenge de Glòria. Les manies no les curen els metges. Però necessite fer-ho en família. Sempre ho he viscut al costat del meu germà. Després amb la meua dona. I, ara que tinc un crio bambant per casa, no me veig dins sense ell. Ja veus tu. Si no entén de que va la història. I tindrà un bon balcó per a tirar al·leluies. Però encara és massa menut. I, o tots junts, o ningú.

La vida o és compartida o no és. I la fe es transmet en família. Amb paraules i amb fets. Processionar junts és un signe molt bonic. Iaios i nets, pares i fills, germans i cosins. Només han de fixar-se quan la Mare de Déu torna al Convent, tots amb la cara descoberta. Les germandats estan plenes de famílies de tota la vida. Que celebren la resurrecció juntes, la Pasqua.

Que, ara sí, renaix la vida.

NOTA: Columna publicada en el número 385 de La Opinión de Torrent.

La gran pausa

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març de 2020 estava tot llest per a la setmana fallera quan la vida es va aturar. De colp. Inesperadament. Tant, que inclús en estes pàgines ja s’havia publicat l’especial faller on, qui escriu estes línies, bromejava que, si li deixaven un traje de saragüell, eixia en l’Ofrena.

Succedanis. No s’enganyem, ara ve lo bo. Les falles pandèmiques de setembre foren un bona imitació, una digna manera de tancar un exercici, d’insuflar un poc de vida. Però faltava rock n’roll. Este març, amb mascareta o no (cadascú vorà), el que anem a viure ja es pareix al que recordem. S’acabà el fre de mà. On eixa sensació d’estranyesa de la gran pausa essentirà més intensament serà en Setmana Santa. Dos anys després, eixirem a processonar pels carrers. Amb més fervor, amb una Reina més madura, exemple de paciència, i amb uns patges amb prou més centímetres. Coses de l’edat.

The Leftovers. Si són serièfils, apunten una de les joies menys conegudes de HBO. El 2% de la població desapareix de sobte, aleatòriament, de manera inexplicable. La resta han de reprendre les seues vides amb eixa càrrega. És trista, complicada de vore, estranya, però hipnòtica. Cada capítol és manual sobre el dolor. No deixe de trobar-li paral·lelismes amb el que hem viscut.

La vida s’ha d’obrir pas. L’hem de celebrar. Però, encara que siga un moment, un minut, recordem als que ja no estan, als que no voran el recomençament. S’ho deguem.

Perquè una cosa és continuar i altra oblidar.

NOTA: Columna publicada en el número 384 de La Opinión de Torrent.

El capritxet

No voldria morir-me sense poder contemplar la torre des del convent. Ja veus tu quin capritxet més tonto (i que costaria tants diners), però no hi ha Diumenge de Glòria o entrada de moros i cristians que no ho pense. Poder desfilar cap a baix amb eixa hermosa perspectiva de l’emblema del poble. I amb una plaça de majors dimensions encara. Desconec urbanísticament quan desaparegué eixa visió. O si algun dia fou real. Ja es donà el primer pas de menut, fent desaparèixer el rincó. Anys després, al remodelar la plaça, la finca de la malaguenya es va quedar al mig. Com una illa. Els rumors de la seua “reubicació” sempre han sigut constants.

Esta setmana em fixava en els seus baixos. Després de mil fusions, la sucursal bancària ha tancat. S’han emportat tot. Amb preses. Però, màgicament, com si fora una excavació arqueològica, se’ns ha mostrat a tots el passat, ha sortit a la llum la marca en la façana de la cartellera antiga: Caja de Ahorros de Valencia. Un trist recordatori d’una època que ja no existeix. Quan els bancs i les caixes eren torrentines o valencianes. Encara sobreviu, com l’aldea gal·la, una entitat valenciana, però queda lleig que jo publicite on es guanya el pa la meua Santa.

Mal assumpte quan apareix la melancolia. Perquè, per associació d’idees, eixe descobriment tipogràfic em va fer rememorar aquelles botigues que em trobava camí del cole i que, recollons pandereta, han anant desapareixent. La tenda de vidres (amb els espills còncaus i convexos), la sabateria d’Ortí, la perruqueria, la pastisseria d’Isidro, Ca Ricardet, Plàstics d’Ara, la Popular, el Turco… Què difícil és que un comerç sobrevisca a més de tres generacions. I quin clar símptoma de fer-se major és anar rememorant el passat com un temps millor.

Així que, tinguen misericòrdia. Donen-li aquest capritx a un agüelet com jo.

Si és només enderrocar un parell de finques.

NOTA: Columna publicada en el número 383 de La Opinión de Torrent.