Ens tiràrem de cap. Sense pensar-ho. Teníem dinou anys i ens varen punxar per a fundar una filà de moros i cristians. No sabíem molt bé de què anava la festa, on ens clavàvem, però, xico, per què no. Érem joves. Ja veuríem com. Foren els anys de l’explosió, del creixement, com es titula el (molt recomanable) llibre de Vicent Palacios, quan ho teníem tot per fer. El moment on es crearen les dos capitanies, les ambaixades teatralitzades, la diana, la invasió de València als bous, el partit de futbol. Anys molt nocturns. Massa. S’apuntàvem a tot. Primer tímids, després impetuosos. Sense por a res. A fer tractorades, disfressar-se, banyar-se, inventar-se festes. A crear el Barrejat.
Quan érem menys joves caiem en gràcia. Si no, no s’explica que mai ens multaren per alguna trastada. Un migdia arribava a l’antiga caserna del carrer Santa Ana quan em vaig topar amb el regidor d’urbanisme tirant foc. “Sé que està ahí dins, dos hores teniu per a que torne al seu lloc”. No sabia de què parlava però ho intuïa: una de les palmeres de la Torre, abans de ser plantada, decorava temporalment el nostre corral. Al poc, fou substituïda per un contenidor d’obra. Ja teníem piscina.
Dissimulem. Fem com que no. Però la distància amb eixa època es va notant. Fa poc, algú de la festa, no sé si a mala baba, va llançar un “en lo que vosaltres heu sigut”. S’equivoca. Som. L’essència no ha canviat. Les panxes tampoc. Continuem saludant-nos un a un quan arribem. Mantenim intacte el sentit de l’humor. Seguim pensant que com a la caserna en cap lloc. Que no hi ha cançó millor que Insurrección. No ho negarem, hi ha matisos, diferències. Res. Menudetes. Som ara d’horaris diürns, de molts xiquets en l’entradeta, de menús més selectes, de pitjor recuperació el dia després.
Vaja, que hem canviat l’alcohol per l’omeprazol.
NOTA: Columna publicada en el número 388 de La Opinión de Torrent.
Miope 