Cadascú tindrà el seus records amb ell. En estos tristos dies s’han pogut escoltar alguns. Defineixen molt bé com era. Quan duguérem a escena “Sale el sol” se li demanà l’ajuda en la segona part amb uns telons. Ahí estava sempre. Quet i preparat. Puntual i precís. Com procedia en l’església. Al finalitzar cada funció li corresponia eixir a saludar junt a tot l’equip tècnic. Ho feia molt ràpid. Cabotà i cap a dins. No l’importava al públic. Sempre era dels que majors ovacions rebia. I ell, discretament, s’alegrava.
En un dels aniversaris de Juniors descobrirem que mai se li havia imposat la panyoleta. Ell més que ningú se la mereixia. Per les hores invertides. Per posar ordre tantes vegades. Per la paciència amb nosaltres. Es va negar a l’oferiment. I menys en públic. Ahora ya da igual. Però ell sabia apreciar els detalls. El dia del la celebració sí es va deixar imposar dins la sagristia. La tindria al coll uns cinc segons, no més. Després la guardà en un dels seus calaixos. Jo pensava que oblidada. Però, no. Sempre va estar a la seua vista. I ara descansa al seu costat. Junt a la seua eterna túnica.
Jesús, l’escolà, el sacristán, fou i serà inoblidable. Amb les seues virtuts i defectes, clar, com tu i com jo. Però convertint-se en eixes persones que, evitant protagonisme, acaben sent estimats per tots. Era una de les més conegudes de Torrent, com vaig escoltar el matí de la seua mort. Conforme s’estenia la notícia, parroquians i no parroquians es quedaven de pedra. Tots sabien qui era. Qui no el va contemplar obrir i tancar les portes amb eixe estil tan seu. Qui no el va escoltar riure.
De vegades els homenatges arriben a temps. En altres, no. Alguns els necessiten. Altres, no. Alguns passen per la vida desapercebuts.
A ell tots el guardarem en la memòria i en el cor.
NOTA: Columna publicada en el número 389 de La Opinión de Torrent.
Miope 