Categoría: Uncategorized

Déjà vu

Igual que juny o juliol em semblen mesos oberts, plens de possibilitats, on tot pot passar, amb un estiu per davant, emmarcats amb una llum i alegria especial; setembre sempre m’ha paregut que ja l’he vist abans, pareix creat per repetició, ple d’expectatives conegudes que saps que no es compliran, actuant tots com si la rutina no ens acabara atrapant, adormint, igual que el sol, vesprada a vesprada, va minvant, desapareixent abans.

I no creguen, no sóc dels que la tardor o la falta de llum els deprimeix. Estic bé. Cap metge m’ha diagnosticat estrès postvacacional. De fet, em senta molt millor la marxa ordinària que la quietud estival. Però un no deixa de percebre que, darrere dels retrobaments, de les promeses de fer mes exercici, apuntar-se al gimnàs i de menjar més sa, del recomençar aquella col·lecció, dels primers partits de Lliga o dels plans de futur, s’amaga un tornar al de sempre. Esto yo ya lo he vivido. I allò, segons qui ho mire, pot ser tediós o relaxant.

Però, clar, ací ens paguen (bé, és una manera de parlar) per escriure sobre Torrent i no per avorrir amb sensacions personals ni per pintar un llenç agredolç sobre setembre. No estem a Lost in translation. Però, escolten, és que mire al meu voltant i, vaja, sent el mateix déjà vú. Açò ja ho he viscut, torrentins: l’alcalde i la seua personal forma de governar, l’oposició repetint anteriors mètodes com si no recordara que no varen funcionar, les obres de Camí Reial, la nul·la programació de la ràdio local, la poca llum al carrer, les caques dels gossos, aquell veí que sempre xilla, el Mercat semibuit, que si el valencià i el castellà… tot em sona.

Menys mal que la política nacional és una altra cosa.

O, espereu, ara que pense…

NOTA: Artículo aparecido en el número 345 de La Opinión de Torrent

Els ambaixadors

De Torrent a Xàtiva hi ha una distància de 61 quilòmetres. 40 minuts exactes de la porta de ma casa a l’entrada del col·legi on treballe. Una distància suficient per a conèixer-nos bé uns dels altres, però no en profunditat. Per exemple, d’un temps a esta part duguem un pique (positiu) entre un grup de companys amb el nostre xicotet lobby torrentí de l’escola sobre quin plat és millor el rossejat o l’arròs al forn xativí.

Poc abans de Pasqua vàrem decidir donar el primer colp. Els vàrem convidar a visitar Torrent i tastar-lo. Encara que qualsevol de les nostres mares i iaies el podria haver fet de cum laude, vàrem decidir que ens el cuinara una multipremiada en els diferents certàmens de rossejat com és Divina del Bar La Plaça. Vàrem tancar el menú amb unes crestes i un bollo de xocolate de Rafael Andreu. Ja s’ho poden imaginar, vàrem guanyar el partit d’anada per golejada.

Però la història no acaba ací. A arrel de tastar tots el xocolate torrentí, mentre l’expressió més escoltada era “vaja, és com tornar a olorar la meua infància”, un company, un dels més llépols, va amollar instantàniament damunt de la taula un bitllet de 20 euros i va proclamar “compreu-me tots els bollos que pugueu”. Conforme vàrem tornar de Pasqua, li vaig dur dos paquets. Els esperava com aigua de maig. Però, Eliseo, el company en qüestió, va cometre l’error de mostrar-los i convidar als companys presents.

S’ho poden imaginar, veritat? Li va volar mig paquet. I, segur que també poden deduir l’efecte en cadena que va provocar al lobby torrentí: ara tenim peticions de més paquets de bollos de xocolate.

És fantàstic fer d’ambaixador del teu poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 317 de La Opinión de Torrent

Disimulando

Soy horrible haciendo pronósticos y planes. Decidí hace tiempo no hacer muchos. Mirar hacia atrás me sale un poco mejor, pero no tiene mérito. Tampoco me gustan las despedidas. Ni las bienvenidas. Nunca me gustó Nochevieja.

Así que he entrado en 2017 disimulando. Como quien no pasa de año.

A mi, con que vosotros continuéis estando ahí, me sobra.

El 1 de septiembre

Mucho se ha escuchado en el 1 de septiembre. Nuevo planes trazados, propósitos marcados y metas fijadas. Oímos decir lo mucho que tiene que venir aunque todos ignoremos cómo de bueno o de malo será. 

Vaya. Incluso, el 1 de septiembre hay quien se angustia por empezar y otros dicen deprimirse. Todos sin recordar cuántos aun esperan su oportunidad.

Pero, no se engañen, si echamos cuentas, el estado anormal es el vacacional no el laboral.

El 1 de septiembre lo que nos sobra es mucha palabrería.