Categoría: Uncategorized

  • Donar esperança

    Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la…

    Leer más: Donar esperança
  • La foto de classe

    En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per…

    Leer más: La foto de classe
  • Un señor mayor

    Siempre fui un señor mayor camuflado. Desde bien pequeño. Un Benjamin Button de andar por casa. No tenía otra meta. Alcanzar ese estatus vital donde no hay que poner excusas para no salir. Mi Santa intentó evitarlo. Me quitó la camiseta interior. El batín. Me sacó de paseo. Me llevó a festivales. Disimulé. Todo por…

    Leer más: Un señor mayor
  • Déjà vu

    Igual que juny o juliol em semblen mesos oberts, plens de possibilitats, on tot pot passar, amb un estiu per davant, emmarcats amb una llum i alegria especial; setembre sempre m’ha paregut que ja l’he vist abans, pareix creat per repetició, ple d’expectatives conegudes que saps que no es compliran, actuant tots com si la…

    Leer más: Déjà vu
  • Els ambaixadors

    De Torrent a Xàtiva hi ha una distància de 61 quilòmetres. 40 minuts exactes de la porta de ma casa a l’entrada del col·legi on treballe. Una distància suficient per a conèixer-nos bé uns dels altres, però no en profunditat. Per exemple, d’un temps a esta part duguem un pique (positiu) entre un grup de…

    Leer más: Els ambaixadors