Categoría: Uncategorized

Els ambaixadors

De Torrent a Xàtiva hi ha una distància de 61 quilòmetres. 40 minuts exactes de la porta de ma casa a l’entrada del col·legi on treballe. Una distància suficient per a conèixer-nos bé uns dels altres, però no en profunditat. Per exemple, d’un temps a esta part duguem un pique (positiu) entre un grup de companys amb el nostre xicotet lobby torrentí de l’escola sobre quin plat és millor el rossejat o l’arròs al forn xativí.

Poc abans de Pasqua vàrem decidir donar el primer colp. Els vàrem convidar a visitar Torrent i tastar-lo. Encara que qualsevol de les nostres mares i iaies el podria haver fet de cum laude, vàrem decidir que ens el cuinara una multipremiada en els diferents certàmens de rossejat com és Divina del Bar La Plaça. Vàrem tancar el menú amb unes crestes i un bollo de xocolate de Rafael Andreu. Ja s’ho poden imaginar, vàrem guanyar el partit d’anada per golejada.

Però la història no acaba ací. A arrel de tastar tots el xocolate torrentí, mentre l’expressió més escoltada era “vaja, és com tornar a olorar la meua infància”, un company, un dels més llépols, va amollar instantàniament damunt de la taula un bitllet de 20 euros i va proclamar “compreu-me tots els bollos que pugueu”. Conforme vàrem tornar de Pasqua, li vaig dur dos paquets. Els esperava com aigua de maig. Però, Eliseo, el company en qüestió, va cometre l’error de mostrar-los i convidar als companys presents.

S’ho poden imaginar, veritat? Li va volar mig paquet. I, segur que també poden deduir l’efecte en cadena que va provocar al lobby torrentí: ara tenim peticions de més paquets de bollos de xocolate.

És fantàstic fer d’ambaixador del teu poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 317 de La Opinión de Torrent

Anuncios

Disimulando

Soy horrible haciendo pronósticos y planes. Decidí hace tiempo no hacer muchos. Mirar hacia atrás me sale un poco mejor, pero no tiene mérito. Tampoco me gustan las despedidas. Ni las bienvenidas. Nunca me gustó Nochevieja.

Así que he entrado en 2017 disimulando. Como quien no pasa de año.

A mi, con que vosotros continuéis estando ahí, me sobra.

El 1 de septiembre

Mucho se ha escuchado en el 1 de septiembre. Nuevo planes trazados, propósitos marcados y metas fijadas. Oímos decir lo mucho que tiene que venir aunque todos ignoremos cómo de bueno o de malo será. 

Vaya. Incluso, el 1 de septiembre hay quien se angustia por empezar y otros dicen deprimirse. Todos sin recordar cuántos aun esperan su oportunidad.

Pero, no se engañen, si echamos cuentas, el estado anormal es el vacacional no el laboral.

El 1 de septiembre lo que nos sobra es mucha palabrería.

La invasión de las tragaperras

Mosquis, no sé si se han dado cuen, pero en un par de años los garitos de máquinas tragaperras han proliferado como setas en Torrent.

Además, me consta que las empresas en cuestión (con luces de neón, toma pareado) pretenden seguir expandiéndose incluso en puntos neurálgicos del casc antic.

¿Hay alguna estadística que demuestre su aumento directamente proporcional a una mayor crisis?

¿O es que si queremos ser gran ciudad tenemos que apechugar con los incovenientes?