Categoría: Uncategorized

Donar esperança

Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la Gran Vía. Allí baixava. Aturats en un semàfor vaig veure acostar-se una dona. Demanava diners a canvi de mocadors. Automàticament vaigpujar la finestra. D. Miguel em va agafar de la mà. Torna a baixar-la. Ja saben com ell parlava, rotund, clar. A la meua protesta també va respondre: Sinosaltres no els donem un poc d’esperança, qui va a ser?

Fa pocs dies va caure en les meus mansla memòria de 2021 de l’Economato Mare de Déu del Pòpul. Prop de 1700 persones de 600 famílies varen ser ateses. Allí troben productes bàsics, de neteja i higiene que poden comprar a preus inferiors al mercat. Continuen sent dades molt més altes que abans de la pandèmia. No han eixit d’una per a entrar en altra. No vuic ni pensar com serà 2022 per a eixes famílies necessitades. Enguany els sumem la crisi energètica i lapujada de preus per culpa dels conflictes geopolítics i geoeconòmics. Tots estem indignats. Però siguem sincers: el que per a nosaltres significa menys estalvis per a ells és major ruïna.

No és lluitar contra la pobresa sinó contra la pròpia riquesa. Fa molts anys, precisament en una campanya de Cáritas,vaig escoltar esta sentència. Mai he deixat de pensar en ella. De reflexionar-ho. Si faig el suficient per canviar el món. Si l’egoisme i la comoditat no m’acabentapant els ulls. Què és necessari i què és superflu. Quin valor tenim com a societatquan deixem darrere a part d’ella. Fent-lainvisible. Sabem com malviuen però estem anestesiats. No ens afecta.

Però, sobretot, tinc clavada en la ment la mateixa pregunta.

Què significa donar esperança?

NOTA: Columna publicada en el número 387 de La Opinión de Torrent.

La foto de classe

En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per altures. Anar ascendint d’escaló, foto a foto, any a any, significava una victòria per a les mares. El seu fill ja era dels alts de classe. Eixíem tots tiesos, seriosos, mans enrere. No ho expressàvem en veu alta, però tots posàvem amb rostre de futbolistes.

A Javi Carrión només el recorde per eixes fotografies. Va morir en primària, d’una complicació postoperatòria. O això ens van contar. Quan eres menut mai et diuen tota la veritat. L’has d’intuir. La primera experiència amb la mort sempre se’t queda gravada a foc. Per a mi fou eixa. L’anunci tremolós de la Señorita Mª José, els meus companys amb llàgrimes, colps de ràbia als pupitres, anar tots junts al soterrar en l’Ermita. Jo no vaig plorar. No sabia encara. Javi era tímid, no participava de la meua colla més propera. Però mai he oblidat el seu rostre, la seua imatge a la foto de grup.

Els seus pares regentaven una rellotgeria en Germanies. Juraria que eren majors, perquè de menut tots els pares semblen majors. Si alguna vegada passava per la porta de la tenda pensava en ells, com haurien cobert eixa absència. M’imaginava la seua foto en l’entradeta de casa. Il·lús. Ara ja he comprés que eixos buits no es poden tapar. Juraria que ja adolescent, un Tots Sants, vaig topar-me amb la seua làpida al cementeri. El rostre era el mateix, el de la foto de classe.

No sabria dir per què m’han vingut estos records ara. Tants anys després. La memòria és així de selectiva.

Potser perquè un es fa pare i pateix per la salut del seu fill.

O perquè l’única manera que tenim de seguir vius és la memòria.

NOTA: Columna publicada en el número 386 de La Opinión de Torrent.

Un señor mayor

Siempre fui un señor mayor camuflado. Desde bien pequeño. Un Benjamin Button de andar por casa. No tenía otra meta. Alcanzar ese estatus vital donde no hay que poner excusas para no salir. Mi Santa intentó evitarlo. Me quitó la camiseta interior. El batín. Me sacó de paseo. Me llevó a festivales. Disimulé. Todo por amor. Pero en mi mente siempre resonaban dos palabras: libro y cama.
.
Hace un par de veranos, cuando no se llevaban las mascarillas, se puso de moda FaceApp. La recordarán. Esa aplicación fotográfica que nos transformaba en niños o viejos. La misma con la que nos espiaban los rusos. Quise probar. Mostré mi versión mayor a mi padre. Le cambió la cara. Me apartó el móvil. No la quiero ver más. Le daba pena imaginarme así. A mi Santa también.
.
Los años se me acumulan. Como los libros. O fuera los contagios. Soy clásico. Vuelvo a ver El ala oeste de La Casa Blanca. Escucho mis discos de antes. Cantaba Nixon que lo malo que nos pasa es por salir de casa. Yo me lo tomo al pie de la letra. Siesteo en cualquier lado. A cualquier hora. Paseamos. Leo newsletters. Actualizo menos. Eso debe ser hacerse mayor. No hay otra.
.
Hace unos días Pep intentó probar su caca.
Lo evité por milésimas. Creo.
.
No hay nada que te rejuvenezca más que tu hijo.

Déjà vu

Igual que juny o juliol em semblen mesos oberts, plens de possibilitats, on tot pot passar, amb un estiu per davant, emmarcats amb una llum i alegria especial; setembre sempre m’ha paregut que ja l’he vist abans, pareix creat per repetició, ple d’expectatives conegudes que saps que no es compliran, actuant tots com si la rutina no ens acabara atrapant, adormint, igual que el sol, vesprada a vesprada, va minvant, desapareixent abans.

I no creguen, no sóc dels que la tardor o la falta de llum els deprimeix. Estic bé. Cap metge m’ha diagnosticat estrès postvacacional. De fet, em senta molt millor la marxa ordinària que la quietud estival. Però un no deixa de percebre que, darrere dels retrobaments, de les promeses de fer mes exercici, apuntar-se al gimnàs i de menjar més sa, del recomençar aquella col·lecció, dels primers partits de Lliga o dels plans de futur, s’amaga un tornar al de sempre. Esto yo ya lo he vivido. I allò, segons qui ho mire, pot ser tediós o relaxant.

Però, clar, ací ens paguen (bé, és una manera de parlar) per escriure sobre Torrent i no per avorrir amb sensacions personals ni per pintar un llenç agredolç sobre setembre. No estem a Lost in translation. Però, escolten, és que mire al meu voltant i, vaja, sent el mateix déjà vú. Açò ja ho he viscut, torrentins: l’alcalde i la seua personal forma de governar, l’oposició repetint anteriors mètodes com si no recordara que no varen funcionar, les obres de Camí Reial, la nul·la programació de la ràdio local, la poca llum al carrer, les caques dels gossos, aquell veí que sempre xilla, el Mercat semibuit, que si el valencià i el castellà… tot em sona.

Menys mal que la política nacional és una altra cosa.

O, espereu, ara que pense…

NOTA: Artículo aparecido en el número 345 de La Opinión de Torrent

Els ambaixadors

De Torrent a Xàtiva hi ha una distància de 61 quilòmetres. 40 minuts exactes de la porta de ma casa a l’entrada del col·legi on treballe. Una distància suficient per a conèixer-nos bé uns dels altres, però no en profunditat. Per exemple, d’un temps a esta part duguem un pique (positiu) entre un grup de companys amb el nostre xicotet lobby torrentí de l’escola sobre quin plat és millor el rossejat o l’arròs al forn xativí.

Poc abans de Pasqua vàrem decidir donar el primer colp. Els vàrem convidar a visitar Torrent i tastar-lo. Encara que qualsevol de les nostres mares i iaies el podria haver fet de cum laude, vàrem decidir que ens el cuinara una multipremiada en els diferents certàmens de rossejat com és Divina del Bar La Plaça. Vàrem tancar el menú amb unes crestes i un bollo de xocolate de Rafael Andreu. Ja s’ho poden imaginar, vàrem guanyar el partit d’anada per golejada.

Però la història no acaba ací. A arrel de tastar tots el xocolate torrentí, mentre l’expressió més escoltada era “vaja, és com tornar a olorar la meua infància”, un company, un dels més llépols, va amollar instantàniament damunt de la taula un bitllet de 20 euros i va proclamar “compreu-me tots els bollos que pugueu”. Conforme vàrem tornar de Pasqua, li vaig dur dos paquets. Els esperava com aigua de maig. Però, Eliseo, el company en qüestió, va cometre l’error de mostrar-los i convidar als companys presents.

S’ho poden imaginar, veritat? Li va volar mig paquet. I, segur que també poden deduir l’efecte en cadena que va provocar al lobby torrentí: ara tenim peticions de més paquets de bollos de xocolate.

És fantàstic fer d’ambaixador del teu poble.

NOTA: Artículo aparecido en el número 317 de La Opinión de Torrent