Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la Gran Vía. Allí baixava. Aturats en un semàfor vaig veure acostar-se una dona. Demanava diners a canvi de mocadors. Automàticament vaigpujar la finestra. D. Miguel em va agafar de la mà. Torna a baixar-la. Ja saben com ell parlava, rotund, clar. A la meua protesta també va respondre: Sinosaltres no els donem un poc d’esperança, qui va a ser?
Fa pocs dies va caure en les meus mansla memòria de 2021 de l’Economato Mare de Déu del Pòpul. Prop de 1700 persones de 600 famílies varen ser ateses. Allí troben productes bàsics, de neteja i higiene que poden comprar a preus inferiors al mercat. Continuen sent dades molt més altes que abans de la pandèmia. No han eixit d’una per a entrar en altra. No vuic ni pensar com serà 2022 per a eixes famílies necessitades. Enguany els sumem la crisi energètica i lapujada de preus per culpa dels conflictes geopolítics i geoeconòmics. Tots estem indignats. Però siguem sincers: el que per a nosaltres significa menys estalvis per a ells és major ruïna.
No és lluitar contra la pobresa sinó contra la pròpia riquesa. Fa molts anys, precisament en una campanya de Cáritas,vaig escoltar esta sentència. Mai he deixat de pensar en ella. De reflexionar-ho. Si faig el suficient per canviar el món. Si l’egoisme i la comoditat no m’acabentapant els ulls. Què és necessari i què és superflu. Quin valor tenim com a societatquan deixem darrere a part d’ella. Fent-lainvisible. Sabem com malviuen però estem anestesiats. No ens afecta.
Però, sobretot, tinc clavada en la ment la mateixa pregunta.
Què significa donar esperança?
NOTA: Columna publicada en el número 387 de La Opinión de Torrent.
Miope 