En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per altures. Anar ascendint d’escaló, foto a foto, any a any, significava una victòria per a les mares. El seu fill ja era dels alts de classe. Eixíem tots tiesos, seriosos, mans enrere. No ho expressàvem en veu alta, però tots posàvem amb rostre de futbolistes.
A Javi Carrión només el recorde per eixes fotografies. Va morir en primària, d’una complicació postoperatòria. O això ens van contar. Quan eres menut mai et diuen tota la veritat. L’has d’intuir. La primera experiència amb la mort sempre se’t queda gravada a foc. Per a mi fou eixa. L’anunci tremolós de la Señorita Mª José, els meus companys amb llàgrimes, colps de ràbia als pupitres, anar tots junts al soterrar en l’Ermita. Jo no vaig plorar. No sabia encara. Javi era tímid, no participava de la meua colla més propera. Però mai he oblidat el seu rostre, la seua imatge a la foto de grup.
Els seus pares regentaven una rellotgeria en Germanies. Juraria que eren majors, perquè de menut tots els pares semblen majors. Si alguna vegada passava per la porta de la tenda pensava en ells, com haurien cobert eixa absència. M’imaginava la seua foto en l’entradeta de casa. Il·lús. Ara ja he comprés que eixos buits no es poden tapar. Juraria que ja adolescent, un Tots Sants, vaig topar-me amb la seua làpida al cementeri. El rostre era el mateix, el de la foto de classe.
No sabria dir per què m’han vingut estos records ara. Tants anys després. La memòria és així de selectiva.
Potser perquè un es fa pare i pateix per la salut del seu fill.
O perquè l’única manera que tenim de seguir vius és la memòria.
NOTA: Columna publicada en el número 386 de La Opinión de Torrent.
Miope 