A veces me pregunto si merece la pena. Por qué tres años más. No me llena el ego. Hay costes personales. Soledad. Y nadie es imprescindible. No somos más listos que los demás. Somos, simplemente. No tenía claro si dejarlo por escrito. Aquí no hemos venido a quejarnos sino a no ser impasibles. Nunca estarás…

Tota dona torrentina vol ser reina. Ho somia de xiqueta. Ho rememora amb nostàlgia de major. Algunes diran que no, que tanta pompositat no els va, però menteixen. Totes ho desitgen. Només hi ha que observar els seus rostres el diumenge de Glòria. Els que tenim el privilegi de processonar prop, amb la discreció de…

Anàvem xarrant de les nostres coses. Del cole, dels seminaristes, de Gema, de l’amor, de la vida, de la fe. Sempre acabàvem parlant de Torrent. De què feliç havia sigut ací. Com molts divendres jo el duia des de Xàtiva a casa de la seua germana. Entràvem a València per Ausiàs March camí de la…

En el Convent cada curs es fèiem una foto de classe. El marc habitual sempre fou l’estàtua blanca del Trènor. Fins que van construir el Pati Rosa. Era menys bucòlic, però les escales de l’arc pillaven més prop del cole. Allí eixim al llibre verd del centenari que tots tenim en casa. Ens col·locaven per…

Siempre fui un señor mayor camuflado. Desde bien pequeño. Un Benjamin Button de andar por casa. No tenía otra meta. Alcanzar ese estatus vital donde no hay que poner excusas para no salir. Mi Santa intentó evitarlo. Me quitó la camiseta interior. El batín. Me sacó de paseo. Me llevó a festivales. Disimulé. Todo por…