Guarde pocs records vívids dels meus iaios. O no els vaig conèixer o faltaren quan era menut. Del que més anys vaig conviure, l’aldaier i riba-roger, sempre em feia gràcia com s’expressava en castellà. Quin embolic es feia! Habituat familiar, social i laboralment a parlar sempre en valencià, em pixava veient com barrejava les dos…

Duia tota la vesprada buscant-ho, però res, no apareixia per cap lloc. Inclús va apropar-se a regirar en l’andana mentre s’acabava de coure el putxero. No va estar massa minuts. No li agradava tornar. Estar allí li gelava el cos i l’ànima. Massa records per a una casa buida. Per això enguany en la nit…

Sempre és una pregunta incòmoda. Sobretot si te la solten en octubre, en el mes de les banderetes. Jo, que no vuic lios, sempre tire d’humor: jo si he de ser nacionalista, sóc torrentí. Eixa és la meua pàtria. El curiós és que realment sóc mig aldaier i xativí d’adopció, però això no ho conte…

Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent.…

La llum es colava pel poc espai lliure que permetia la persiana. Obries els ulls lentament. Amb eixa sensació atemporal que només donen els despertats d’estiu. Quan eres menut mai tens presa per alçar-te. Ni per desdejunar, perquè jo sempre passava directament a l’esmorzar. Com ma mare sempre deixava preparat el dinar, jo feia temps…