Miope

Fa anys corria la llegenda urbana que anares on anares, estigueres on estigueres pel món, sempre et trobaves a algú de Torrent. Mai fou científicament demostrada, però a molts ens va passar. A mi, per exemple, en Nova York. I, un torrentí és un torrentí. Donava igual que ens coneixerem de vista, allí ens saludàvem com si fórem amics de tota la vida. Abraçades incloses. La sang tira però la pàtria també.

Mira que som patriotes del nostre poble els torrentins. Jo moltíssim. A mi lo meu que no m’ho toquen. Dóna igual que siga esportista, músic, polític (Algú ha vist a Ábalos alguna vegada?) o tronista; quan un dels nostres es fa famós, jo el primer fan seu. A mi les motos me donaven igual, però jo vaig eixir al carrer a rebre a Champi quan guanyà el campionat del món. Anys després, quan pocs ja li feien cas, Els Comilitons el vàrem passejar a muscles pel carrer. Era el nostre heroi.

Així que, haters, Alcácer és el millor davanter del món. Encara que mai puga tornar al València CF o la Selecció. I, el mateix ara amb Alfred Costa. Si les Corts el ratifiquen com a nou director general de À Punt, tots a vore la tele autonòmica. A rebentar els audímetres. A banda, si algú està capacitat per a reflotar i conciliar un mitjà tan necessari, és ell.

Des de fa anys, alguns bojos del twitter, marquem el hashtag #lobbytorrentí per a promocionar i comentar qualsevol èxit local. S’ho passem molt bé, la veritat. Com aquella sèrie d’invasors extraterrestres, estem convençuts que, poc a poc, col·locant-nos en llocs estratègics de poder, els torrentins acabarem conquerint el món.

Així que deixem-se de meninfotismes. A fer força sempre per qualsevol torrentí. Les brometes i les risetes per als picanyeros. A animar als nostres.

El-pueblo-unido-jamás-será-vencido.

NOTA: Artículo aparecido en el número 350 de La Opinión de Torrent