M’estic fent major. M’ho note. Cada any que creue estic més sensiblero, melancòlic i ploronet. També em repetisc. Comence a ser massa monotemàtic, sempre tirant de menys a qui ja no està. Em passa inclús amb els companys de pàgina. Mai m’he recuperat del tot de no tindre al costat a Arturo García, amic i antic rival. Poc a poc em vaig anar acostumant a Miguel Ángel Gascón, sempre tan inquiet. Per a res. Va i ara diu que s’ho deixa, que necessita canviar d’aires. Una altra espasa al cor. Un no es deuria fer amics dels veïns. Ja vorem arales reunions de l’escala amb Quique Romero. I com li explique jo que per a anar a la contra ja tenim a Zequi.
L’especialitat de Miguel Ángel són les falles. I la meua creu. És terreny perillós. Molt que perdre i res que guanyar. No és col·lectiu que accepte bé les crítiques. Precisament, fa poc bromejava ell mateix a les xarxes socials sobre els antifallers, suggerint un llibret tot de col·laboracions d’opositors replegant els seus reguinys cap a la festa. Vaig oferir-li el meu teclat. Per fer la punyeta. Per estar en primera fila si algú li accepta publicar eixa bogeria.
Enguany el llibret guanyador a Torrent, el de l’Avinguda, està molt contagiat de la seua cosmovisió fallera. És curiós lo dels llibrets. Tant me val els fallers que els d’altres festes. Molt de treball per a tan poca lectura. La gent mira només les fotos. Hi ha treballs divulgatius i estudis històrics de nivell que passen desapercebuts per als no censats. No s’enterem. No tenim possibilitat d’accedir a ells. No s’editen recopilacions. No s’alliberen passades les falles. Moren a les seues pàgines.
Ara que el veí Gascón té més temps, ganes de nous projectes, podria agafar el guant d’este encàrrec.
No tot va ser donar de menjar als coloms.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 396 de La Opinión de Torrent.
Miope 