La memòria és molt capritxosa. Recorde pocs moments concrets de l’escola, en Monte-Sión. M’agradaria conservar més, poder passejar-me per ells, però el pas del temps ho desdibuixa tot. En canvi, sí tinc una sensació global de felicitat, de ser anys venturosos, afortunats. Érem un bon grup. El C. La majoria veníem junts des de preescolar. Tots xics al principi. Érem molt colla, estàvem molt units. Encara podria pronunciar en veu alta gran part de la llista de classe: Atienza Blanch, Gasull Ibáñez, Palop Andreu, Palazón Bermell, Ros Campos, Royo Solís, Rubio Javier, Sanz Martínez…
Vicent Royo era un d’ells. Un dels nostres. El nostre amic. Els dos prenguérem la comunió el mateix dia, amb sa mare de catequista. Coincidíem en valencianisme i torrentinisme. Estimava molt el seu poble, les seues tradicions. Amb avantpassats comuns, compartíem també caràcter. Els anys apartaren els nostres camins però no marcaren distància. Sempre ens saludaven afectuosament pel carrer, ens paràvem, s’alegràvem de vore’ns. S’intercanviàvem missatges. He tornat a escoltar l’àudio del seu últim whatsapp. M’esteu fent plorar tots, deia.
El matí del seu soterrar, quasi de forma involuntària, casual, s’anàvem trobant, animant, abraçant, tots els de la classe. No em varen brotar les llàgrimes fins a eixe moment. Ara que ha passat un mínim temps prudencial, encara que mai suficient, he pogut rumiar-ho. Els bons amics de la infantessa són per a sempre, encara que no els veges. Hi ha un vincle comú que mai es trenca. Això sí se m’ha quedat gravat a foc, no necessite recordar detalls.
Potser estiga boig, perquè és impossible, però, quan creue el Safranar amb el cotxe i veig una figura corrent, mire de reüll per si és ell, Vicent.
Dona pena dir adéu. És dur. Però trobar a faltar és el que ens queda. És nostre, íntim, autèntic.
I, d’alguna manera estranya, també és bonic.
NOTA: Artículo publicado en la edición número 395 de La Opinión de Torrent.
Miope 