Rastro de Dios era el seu àngel favorit. No apareixia per cap lloc al relat bíblic però ell sabia que existia. Ho deia el llibre que li feren llegir a l’escola. Li va agradar tant que cada Nadal tornava a ell. Li fascinava la història d’aquell àngel xicotet que només sabia volar dins de l’estel lluminós que deixava Déu al passar. Era el moment de la creació i hi havia molta feina. El cel, la terra, el dia, la nit… El quart dia posaren les estrelles al firmament. Però una quedà sense col·locar. Déu se la va entregar per a custodiar-la. A ell. Emocionat, va seure amb ella damunt. Pesava molt i no volia que li caiguera. Passaren els segles. I allí continuava, esperant. “El Sentao” li deien.
El mut. Eixe era el seu malnom. No li agradava parlar. Per vergonya. Per prudència. De fet, de xicotet, ja li va costar molt aprendre. Preferia observar. Passava tant desapercebut com Rastro de Dios, el personatge del seu conte. Ell també era part del mobiliari quotidià. Tots el coneixien però cap sabia el seu nom real. Vivia a soles en la casa familiar. Treballava de llumener. Tenia unes mans prodigioses. Li agradava fer manualitats, crear figures. Passava hores i hores a l’andana. El feia oblidar-se d’un món que no el recordava.
Quedaven pocs minuts per a la missa del gall quan va descarregar una gran tempesta. Tan vigorosa que l’estrella del campanari es desplomà. Cada Nadal l’il·luminaven al finalitzar la celebració. Enguany seria impossible. El mut va recordar el final del conte. L’estrella de Rastro de Dios era la de Betlem. Eixa fou la seua missió. La senyal del Naixement. I va volar per a dur a tots la bona notícia. A l’eixir de missa, els veïns miraren tristos cap a dalt. Però, miraculosament, una nova estrella, enorme, plena de llums de colors, estava encesa. Tots esclataren a aplaudir.
I, el mut, des d’un racó, va somriure.
NOTA: Cuento publicado en la edición número 393 de La Opinión de Torrent.
Miope 