Uns playmòbils. L’activitat més freqüentada estos nadals a Torrent i, m’atrevisc a dir, l’exposició més visitada a la ciutat en molt de temps (almenys, fins on arriba la meua memòria), ha tingut com a protagonistes a uns ninotets. Tan fàcil com efectiu. Tots ho hem comentat. Durant este mes la Plaça s’ha omplit de vida a totes hores, gent amunt, gent a baix. Que s’ho diguen al (nou) antic mercat. Des de la seua inauguració, mai ha rebut tant de públic acumulat. Sí, sé que també es plena ensenyant el traje de la Reina del Encuentro, però són tres dies.
I el seu èxit funciona per una clau infal·lible: els xiquets i xiquetes. Si ells es mouen, tota la ciutat es mou (hi ha dia de més activitat com la Nit de Reis?). Què llàstima que durant l’any no s’oferte més i millor per a ells. Que no se’ls demane opinió vertadera. Ja saben, els adults sempre pensant només en nosaltres. Ja ho voran, ara que s’acosten les eleccions llegirem moltes propostes als programaris i què poques tindran que vore amb els infants. Calculen, per exemple, quants metres quadrats estan dedicats al joc a les ciutats actuals.
Reflexiona el pedagog Francesco Tonucci (en eixa joia que és el llibre d’entrevistes “Educar millor” del malmès Carles Capdevila), sobre l’absurd que a tants parcs infantils es vegen cartells com “prohibit jugar”, “prohibit balons” o “prohibit cridar”, quan la declaració universal dels drets de l’infant protegeix clarament el dret a jugar lliurement.
D’una vegada per totes, hem de donar als menors el protagonisme que es mereixen. Fer una ciutat dels xiquets. Per a que puguen créixer en condicions fent soroll, caient, embrutant-se, errant i encertant.
Perquè, paradoxalment, el que sí tenim és una societat infantilitzada.
NOTA: Artículo aparecido en el número 337 de La Opinión de Torrent
Miope 