La música sonava als auriculars però el seu cap estava a altre lloc, a milers de quilòmetres o, millor expressat, a milers de minuts enrere, al passat. Clic. Com sempre li solia ocórrer, eixe clic, eixa desconnexió, l’havia provocat un simple vers. “Me pregunto si aún sigues ahí”. Igual que es repetia a la cançó una i altra vegada, com si fóra una senyal enviada a l’espai exterior, ella ho reproduïa al seu cap. No deixava de preguntar-se si continuava ací, amb ells.
Era a poqueta nit. Tornava ja cap a casa. La nit de Nadal sempre tenien la botiga oberta fins tard. Ja saben, Torrent és ciutat de Reis Mags, però sempre hi ha qui regala al Pare Noel i fins a última hora. Des que son pare va faltar feia cinc anys, ella s’encarregava del negoci familiar, així que era sempre l’última en seure a taula. El primer Nadal sense ell, ningú es va atrevir a retirar la seua cadira, tots miraven de reüll cap a eixe espai buit, però cap es va atrevir a nomenar-lo. La seua absència va transcórrer en silenci.
Me pregunto si aún sigues ahí, continuava repetint-se mentre baixava per l’Avinguda. Veia llums a les finestres dels menjadors. S’imaginava escenes de felicitat i, en certa manera, les envejava. A l’entrar a casa, el soroll dels seus nebots li feu oblidar el seu repetit pensament. Serien també ells qui, ja als torrons, per sorpresa, improvisaren unes nadalenques a mode d’actuació familiar. Ella va observar a sa mare i als seus germans. Tots tenien un somriure molt especial. De menuts, son pare sempre preparava una actuació semblant.
En una nit plena d’esperança, on tota la humanitat rebia la millor notícia, la seua era que aquella absència s’havia convertit en presència.
Sí, encara estava ahí.
Bon Nadal.
NOTA: Artículo aparecido en el número 336 de La Opinión de Torrent
Miope 