Hui anem a parlar d’un tema seriós, que ja toca. Torrent és un poble acollidor, obert i integrador. Tots hem contribuït a aconseguir-ho i tots s’hem de felicitar. Una ciutat no duplica la seua població en només cinquanta anys si no és gràcies a que els torrentins vells hem fet sentir com a casa a tots aquells vinguts de ciutats, províncies (i països) limítrofs, primer entre els anys 60 i 70 i, després, a principis del segle XXI.
Però, és necessari créixer vinculant-se també socialment. Tindre un mínim d’implicació en les nostres costums per a no caure en l’autisme de les ciutats dormitori. No parle de fer un examen o carnet de torrenticitat als nouvinguts, què va, però sí de mostrar-los la nostra riquesa cultural, festiva o gastronòmica per a que la facen seua. Per això, en un afany de servei públic, començaré amb una de les nocions més bàsiques: si vols ser torrentí, has de saber què és la Copa de la Casa.
Perquè, deixem-nos de paperassa, burocràcia o certificats d’empadronament; el millor sistema per a descobrir si un és ja torrentí de pura cepa és preguntar-li si ha tastat ja la Copa de la Casa d’El Chesus. Jo no sé que té, aparentment és una fórmula senzilla (galeta, natilla, xocolate i nata, com quan ho fèiem als campaments), però hi ha també algun ingredient o procediment secret que la fa tan especial. Igual és la pròpia copa de vidre, qui sap. Però hi ha que ser molt valent per al restaurant no demanar-la de postre.
En Torrent, gastronòmicament no hi ha res com el Rossejat. Però si tinguera que crear una declaració local de bé immaterial, allí estaria també la Copa de la Casa.
No se m’ocorreix cap final millor a un bon dinarot.
NOTA: Artículo aparecido en el número 335 de La Opinión de Torrent
Miope 