Han provat alguna vegada d’intentar explicar a algú no-torrentí la figura de la “Reina del Encuentro”? L’han ensenyat alguna imatge del traje o de la llarga capa? Li han contat la repercussió social i el cost econòmic? No ho intenten. No s’entén. Jo ho he provat amb els meus companys xativins i és impossible. Per molt que explique el simbolisme i la càrrega emocional, qui no és de Torrent no ho capta del tot. No veu l’essència.
Òbviament, passa en tot arreu. Les tradicions, festes i costums locals només tenen sentit complet a casa pròpia. Passa també en la gastronomia, monuments o inclús en la geografia local. Lo nostre és lo nostre, és el millor i que no ens ho toquen. Ningú més que nosaltres entén perquè és tan especial estar en Torrent el Diumenge de Glòria, caminar fins la font de Manyes, passejar un diumenge per la Torre, posar-se oli a la gola el dia Sant Blai o menjar un bon rossejat.
Pensava jo tot açò el passat 1 de febrer, quan, a punt de tocar les 21:00 de la nit, queien poalades d’aigua. Tots (bé, almenys el Torrent profund) vàrem pensar el mateix: enguany no es fa l’Entrà de la Flor. Doncs sí és feu. Per amor propi i per impossibilitat burocràtica d’alternatives, però allí estaven, desafiant la pluja per, a entre coets, com sempre des del segle XVII, portar la primera branca d’ametler a la Mare de Déu.
Que pensaria qualsevol no-torrentí? No ho entendria. Estan tots bojos. Per això és tan important formar part d’una comunitat, interioritzar-la, continuar any darrere any les seues costums pròpies. Perquè, al final, formen part de la teua vida.
Són la teua vida.
NOTA: Artículo aparecido en el número 326 de La Opinión de Torrent
Miope 