I ací hem arribat

Setembre de 1998. Terrassa del Bar La Plaça.

  • “Venga chavales, mi hermana Mónica me ha dicho que nos animemos y nos apuntemos, que es muy divertido”.
  • “Ya Javi, pero no tenemos ni puta idea de Moros y Cristianos”.
  • “¿Y qué? ¡Lo importante es la fiesta, coño!”.
  • “¿Pero qué hay que hacer?”
  • “Poca cosa, hacernos un traje, unas cuotas de ná y pillarnos un bajo”.
  • “Poca cosa diu…”
  • “He hablado con Sento Beguer y hay un nombre disponible: Comilitons”
  • “Comiliqueeeeè?”

I així vàrem començar. Sense tindre ni idea. Sense saber per què. És la realitat. No sabíem que fèiem ahí, però teníem seient de primera fila en la revolució que van provocar en les avorrides festes patronals de Torrent l’aparició de les Festes de Moros i Cristians.

I així vàrem transcórrer els primers tres anys, divertint-nos sense pensar en res més. Amb fama de brutos, de ser insaciables a la taula i de pendre-se-ho tot a risa (tintar-se de rubio platino tampoc va ajudar). I, clar, amb este esperit només podíem aspirar a desastres constants com que el primer any hi haguera una derrama de dos mesos (i, a l’any següent en dos quotes menys, sobraren diners), que ni ens medirem els trajes de faena, que canviàrem de caserna cada any, que tinguérem que rebuscar entre contenidors, furtar o jugar amagats amb la pólvora sobrant…

Tot un despropòsit. Però s’ho passàrem molt bé.

27 de juliol de 2002. Carrer Santa Anna.

  • “Mireu, he pillat per a fer barrejats”.
  • “Calla, calla, menuda es va liar en falles”.
  • “Hòstia, nano, quanta garrafa, que ahí hi ha molt!”.
  • “Pues convidem a la penya”.
  • “Vinga! Trau una taula i gots! I qui passe, barrejat al canto!”

Cridats pels cants de sirena de la que es cuinava dins de Comilitons, passàrem de ser una quinzena de membres a ser una trentena. Fins i tot ens donaren una subvenció per allò. I, clar, s’ho vàrem creure. I ens férem més tontos encara.

A l’entrar al segle XXI, els Moros i Cristians a Torrent havien pegat l’estiró definitiu, cada dia la repercussió local i comarcal era més gran i nosaltres volíem el títol dels més burros de la festa. No enganyem a ningú, seguíem sense posar-li massa interès al purament festiu (participàvem en tots els actes, tots tiràvem de trabuc, inclús anàvem als bous i a la diana, però ens sabíem “Víctor” i poc més), però això sí, teníem el màster en organització de festes. Al nostre currículum, a més de desenes d’incursions nocturnes al camp enemic, vàrem anar inventant-nos actes com el Tos Tus Muertos, el White Wolf Festival, el Soterrar, el Pentanari i, sobretot, la Festa del Barrejat.

Des d’eixa irrepetible nit de 2002, no se’ns associa en res més. Som els del Barrejat. No entrarem (com mai hem fet) en polèmiques absurdes, però és un fet que és la festa més antiga, duradera i nombrosa de les que organitza una filà o comparsa per compte propi. Sempre hem volgut passar-se-ho bé i que els demés, els festers i els amics, també. És del que estem orgullosos.

Qualsevol altra història no ha sigut mai cosa nostra.

2 de juliol de 2005. Parc de Trènor.

  • “Y los soldados romanos marchaban por Jerusalén…. grincho, grincho, grincho…”
  • “Què tard és, tio. Quan ix David?”
  • “Ni idea. Però, pujem a l’escenari i el mantegem, no?”
  • “…y estaba Jesús ahí colgado”.
  • “Hòstia, un home s’ha alçat i li està dient algo al presentador!”.

Molts pensaven que no estàvem preparats per a assumir una capitania. Nosaltres els primers. Però la veritat és que darrere de tanta broma hi havia un treball amagat. Simplement passava que, quan arribaven festes, ens dedicàvem a passar-ho bé (quina altra cosa, sinó?) i això despistava un poc al personal. Escollirem David Forment com a capità i, des del primer moment, tinguérem clar que volíem donar-li el nostre toc personal a l’assumpte.

I no ens ho posaren fàcil. En sis anys havíem aprés a conèixer i respectar les arrels de la festa, però, de repent, ens trobàrem amb una gestora en la Federació i canvi a l’alcaldia. Què bé. No teníem quasi ni a qui dirigir-nos. Nosaltres tirarem pel camí de l’humor i plantejàrem un dels parlaments més còmics que s’han escoltat (en el Sopar de Capitanies ho intentàrem també, però quasi acabem als jutjats), improvisàrem una multitudinària i divertidíssima batalla d’aigua nocturna, traguérem a passejar una taberna-tractor i, entre altres coses, pensàrem que en l’Entrada hi havia que interactuar amb el públic. Qui diu interactuar, diu regalar un got de mistela i un rotllet d’anís a cadascú.

Eixa nit tots foreu del Barrejat.

29 de juliol 2011. Carrer del Convent.

  • “Mireu, ja venen Els Comilitons”.
  • “Són l’alferesia, no?”.
  • “Sí, per això duen davant este boato”.
  • “Espera… però… com venen? Estan cridant! Són un exercit gegant!”
  • “Pareix un batalló, no?”

Era el nostre secret millor guardat. Sabíem que el nostre paper en l’alferesia havia de ser discret. Bé, tot el discret que Paquillo Martí fóra. Però ens guardàvem una carta, la del batalló. Ens agradava la idea. Estèticament tenia el seu punt i, conceptualment, reflectia la unió interna dels Comilitons. Vàrem practicar pel carrer un parell de matinades, però la gent ens mirava com si fóra una broma més de les nostres. Però no. Havia nascut el Batalló Comilitó. I venia per a quedar-se.

A eixes altures, hauríem d’haver madurat una miqueta més. La majoria, durant estos sis anys s’havíem anant casant, adquirint treballs, responsabilitats… Però, en festes, ens veien fent tractoraes disfressats, la caserna mai es tancava, teníem ja un Barrejat multitudinari, contractàvem xarangues, estàvem en les primeres files de tots els despropòsits… Almenys ja erem quasi cinquanta, teníem un traje i una marxa pròpia.

Endevinen el títol? Festa Comilitona.

30 juliol de 2016. Caserna Comilitons.

  • “Bueno, chicos, ya es medianoche, ha llegado la hora de alzar los brazos”.

I seguiren passant els anys. En este temps han continuat apuntant-se nous membres, encara tirem de menys a alguns, hem sigut pares, hem intentat seguir madurant, hem patit i gaudit junts, seguim riguent, seguim fent el que ens dóna la gana, ara som un poc gourmelitons, encara anem en batalló i seguim fent el Barrejat.

I ací hem arribat. I ara, sí. Quasi vint anys després, amb una capitania, una alferesia i milers d’històries pel mig, ara sí que sabem que fem ací. Ho tenim claríssim. Ajudar a fer més gran la festa de moros i cristians? Per suposat. Ja no ens val només la festa per la festa. Però, per damunt de tot, seguir estant junts, ser Comilitons, ser companys de guerra, ser germans.

I així seguirem.

NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2017

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s