Com éssers socials que som, el que fan els altres ens influeix de forma tan directa com a ells el que fem nosaltres. No som borregos, tots tenim un criteri propi, però, siguem sincers, aquest és molt flexible i contagiable a la influència externa. Tots seguim les modes, però allò no ens converteix en estúpids, sinó que, simplement, és una conseqüència de viure en societat.
Ni la Setmana Santa torrentina s’escapa de les modes. Duc trenta anys processionant com per haver vist diversos “efecte contagi” entre les germandats. Unes vegades amb bon criteri, altres amb dubtós; unes vegades per una evolució necessària, altres per l’absurd de canviar per canviar.
Molts exemples em venen al cap. Com quan, de repent, tots els germans majors passaren a duur un faixí diferent, més gran i ostentós. O com quan, en qüestió de pocs anys, totes les germandats tenien una segona processó pròpia encara que es contraprogramaren els actes. Dins de les modes absurdes la meua favorita és la dels polars, però tots hem de reconèixer que la que més vidilla (i Al·leluies) ha portat és la dels ritmes i instrumentacions noves. Gràcies a ella som una Setmana Santa de batucada i dolçaina. En els últims temps, vist lo vist, la moda és portar a muscles (i amb guants blancs) els passos.
Però bé, tampoc és qüestió de posar-se tiquis-miquis. Pitjor fou quan en 1994 l’Ecce-Homo s’encabotà en què la Reina anara amb la germandat i no amb la Mare de Déu i mireu si es va quedar eixa moda. Per cert, enguany, la meua germandat, la Verge dels Dolors, amb Gemma Torrent, té l’honor d’eixa figura.
No s’enfaden massa amb mi, però, per fi, quinze anys després, les coses aniran com toquen: l’Àngel junt a la Mare.
Bones Pasqües.
NOTA: Artículo aparecido en el número 316 de La Opinión de Torrent
Miope 