No sóc faller. Mai he sigut. No entra en els meus plans incorporar-me a la festa. Però, ja veus tu, ací estic jo, escrivint un article sobre falles. Suor fred. La possibilitat d’eixir escaldat és alta. Diuen que els fallers són molt seus. Si me passe de frenada em pitaran els oïts. O pitjor, em tancaran el carrer. Així que, mentre tecleje, no pare de repetir-me: Carles, ves en compte, que, senyor pirotècnic, no voldràs que t’esclate en la cara la mascletà.
Bé. Dir que no conec les falles seria mentir. Mentre vaig ser fadrí vaig tindre en la porta de casa una. Ja saben com funciona açò. Plaça xicoteta, comissió de pressupost menut, casal en les portes ben obertes. No donaven ganes d’aficionar-se a la causa. A més, per a què? Durant deu anys em vaig enfartar de cobrir proclamacions, presentacions, premis, ofrenes o passacarrers per a la ràdio. La primera vegada fou divertit. Després, tanta fallera, se’m va tornar un poc monotonia.
I, damunt, no sé si els coneixen, però existeixen fallers “raros”. Sabent, que jo no li pose gens d’interès, alguns encara s’empenyen en demanar-me cada exercici que escriga unes línies per a llibrets fallers. Inclús, una vegada, em van posar de jurat oficial a Torrent! Ho havien intentat abans amb la cavalcada major, però m’havia negat. Però, monuments podia ser interessant. I ahí que em posen a puntuar junt a un tal Pere Fuset. Per resumir la història, el nostre criteri fou més social i innovador que clàssic. Hi ha qui s’enfadà. I, a mi, no m’han tornat a cridar. A ell, temps després, el feren president de JCF.
Així que no fa falta que em doneu el bunyol d’or amb fulles de llorer. Hi ha qui s’ho mereix més que jo.
Passeu-ho bé estes Falles.
NOTA: Artículo aparecido en el número 315 de La Opinión de Torrent
Miope 