La història la vaig escoltar per primera vegada al Convent quan era menudet. El Padre Prudencio Palmera, al assabentar-se que els milicians republicans anaven a detindre’l, va fugir d’una mort segura botant la tàpia de l’Hort de Trènor per amagar-se. La resta de detalls de la gran evasió, supose, els va completar des del pupitre la meua imaginació (sempre ha sigut prou gran) projectant, com si fóra una pel·lícula dels vuitanta, una escena entre ombres, caient el pobre frare amigonià de llarga barba, en mig d’un fosc parc, reptant per terra, ple de por, amb bales i crits fregant-li el cap.
Si recorden, fa un parell de números reflexionava sobre la necessitat de conèixer millor (que no més, perquè els esforços i la divulgació dels consistoris durant anys ha sigut important) la nostra història local. I, afegiria que, sobretot la més recent, la que encara, inclús, tenim testimonis orals. Per exemple, del que va ocórrer en 1936 a Torrent entre els mesos de juliol i octubre. Fou, possiblement, un dels més tristos successos de la nostra crònica recent i que molts ciutadans no coneixen.
En eixos mesos, davant el caos organitzatiu del govern de la Segona República amb l’alçament militar a Marroc, es va produir una revolució social on aparegueren tribunals populars que varen dictar detencions i sentencies de forma arbitrària. Dins d’eixe marc, un grapat de torrentins foren empresonats a La Torre per causes de fe. Alguns, davant la negativa a apostatar, varen ser executats. Per a alguns, es tristament recordada la nit del 18 de setembre de 1936 a la Pujà de l’Alt.
Recordant hui este fet no pretenc obrir cap reivindicació, ni comparacions, ni fer sang. Tot el contrari. Simplement, recordar que la civilització humana només ha avançat quan camina unida.
Tot el contrari, com veuen, només ens duu que horrors.
NOTA: Artículo aparecido en el número 313 de La Opinión de Torrent
Miope 