Jo no sé vostés, però jo comence a estar fart de la situació política nacional. No arribe a nivell indignado, però, com continue tot igual, tot siga que m’acampe davant de la torre. Quina imatge estem donant, mare. Quin poc sentit de la responsabilitat. Com comentava l’altre dia, quin exemple s’està donant a les generacions del demà, com podem alguns explicar als nostres alumnes allò de dialogar, treballar en equip, cooperar i arribar a acords, si els nostres mandataris no ho saben fer.
Però no és un mal que només afecta a la política nacional. Ben prop de casa ocorreix igual. Allò de treballar junts està poc vist. Un exemple: Fa pocs dies llegia la notícia sobre la possible construcció a Torrent d’una bassa d’aigua per a abastir als agricultors en èpoques de sequera. El govern actual està barallant recuperar un projecte de 1999 ubicant-la al cim de Calicanto, però el PP l’ha qualificat de “desfasat” assegurant que el seu projecte de 2015 (un llac a l’antiga pedrera) és millor.
Se m’escapa quina és la millor proposta, però la qüestió de fons d’esta anècdota és que, per desgràcia, si tots els partits amb representació municipal volen el millor per a Torrent, la pràctica habitual hauria de ser que la corporació s’entenguera més del que veiem als plens municipals. Què poques vegades veiem acords amb tots els vots a favor. Què poques.
I és més fàcil del que pareix. Perquè és una qüestió d’actitud. Possiblement, si els polítics (locals, autonòmics i nacionals) governaren sense esperar rendiments polítics futurs, ens aniria millor a tots. No esperar repetir al càrrec sinó cedir-lo deixant el llistó alt.
La base de qualsevol equip és el diàleg i l’acord. Igual la clau és que tots es donen compte que van al mateix equip. El nostre.
NOTA: Artículo aparecido en el número 309 de La Opinión de Torrent
Miope 