Són estos, dies de telefonades, reunions i trobades. De propostes, idees i arguments. De preguntar, de convèncer i de tancar l’alineació. Per ara, la majoria es mouen entre secrets, sense desvetllar. Però, algunes, poc a poc, ja les coneixem. Ah! Què diuen? Que no estem parlant de futbol! No, home, no. De què va a ser? De les eleccions! Del tema de l’any!
Crec que ja hem entrat en aquest assumpte en altres ocasions. Té que ser prou difícil elaborar un equip de vint-i-cinc persones i que tots, partit i electors, queden contents. Segur que les amparos, rojanos i alabajos (i, millor no parlar dels minoritaris) calculadora en mà, fan comptes i escriuen noms fent un exercici d’equilibrisme polític.
Un bollit important. Han de tindre en compte factors com la paritat de sexe, l’equilibri entre barris, la bona barreja d’edats amb cares joves i mirades amb experiència i, tot, ben acompanyat de sectors claus com esportistes, fallers, associacions o església. I, tot, sense oblidar els de dins de casa. Ahí han d’anar amb peus de plom. Si canvien molt de fitxes, pareixerà que l’equip actual no era l’adequat, però, clar, si no hi ha renovació es parlarà de caducitat.
I, això sense parlar de les faccions internes, dels militants de base, d’aquells que curren, que ensobren, que fan palmes, esperant protagonisme. Què passa quan en casa no hi ha cares vàlides o preparades? Val amb ser militant o hi ha que buscar fixatges de fora? No és tonteria. Perquè tindre vocació política, per desgràcia, no assegura bona gestió.
I, el més preocupant. Qui hui en dia vol ser polític quan es guanya més prestigi i diners en una empresa privada?
NOTA: Artículo aparecido en el número 289 de La Opinión de Torrent
Miope 