Mirant la foto d’equip de la JCHHSS de Torrent amb la que cada any ens delecten a la seua revista, a més de contar només tres dones a la junta, anit queia en el compte que, possiblement (a vore si algú em confirma la dada), enguany siga la primera vegada que tinguem una Germana Major Suprema en la figura de Tere Daviu. I estem en l’any 2015.
Vaig recordar que en 2008, ja vaig publicar un article sobre aquest assumpte i, vaja, pareix que el panorama no ha canviat massa…
Les dones tornaren al sepulcre
Ens passa a tots. És arribar una d’estes vesprades tranquil·les de Pasqua i, quasi sense donar-te compte, et descobreixes a tu mateix avorrit fent l’activitat més absurda o improductiva que et pugues imaginar. Una acció que, qualsevol que et trobe, et senyalarà amb aquell “xiquet, estàs hui un poc desficiós, no?”.
Pues bé, en un d’eixos moments ociosos (també típics de l’agost) a mi m’ha pegat enguany per agafar el llibre de Setmana Santa i fer un recompte numèric per esclarir un dubte que tenia pendent fa anys d’alguna conversa posterior a les processons: Quantes dones pertanyen a les juntes directives de les germandats? Si, en el meu cas concret, la Verge dels Dolors compta en l’actualitat amb una junta de 25 persones i d’elles cap sexe femení, la meua intuïció em suggeria que el panorama no anava canviar molt amb la resta.
I vaja si no em vaig equivocar amb el plantejament, perquè el resultat és demolidor: de 235 persones en les juntes de les 17 germandats, només 26 són dones, és a dir, un pírric 11%, eixint a poc més d’una dona per junta. Es més, entre els 34 representants de la JCHHSS només hi ha tres. Per això, enguany em vaig alegrar tant al comprovar que “la Pietat” del Davallament era transportada per joves dones (i amigues meues).
Però la meua curiositat pasquera no es va detindre ací. Ja posats a fer números, agafí les revistes que des de 1988 any darrere any hem guardat el meu germà i jo, i vaig anar revisant els noms dels pregoners que han obert la setmana de passió i, oh sorpresa, en estos vint anys només una dona pogué fer-se un lloc entre teòlegs, bisbes, cardenals, missioners i, inclús, un vicepresident del Congrés. Fou en 1989 i, curiosament, de la mà de l’actriu Maria Isbert.
I tot açò per què? Quin ànim crític té aquest article? Sincerament, poc. Cadascú que faça l’anàlisi des de la seua responsabilitat. Uns i altres. El meu ànim és només mostrar que la igualtat encara no és reial ni a les festes ni a la societat. El mateix que passa a les germandats (i possiblement a les falles) es veu als alts càrrecs polítics o al món empresarial. Així que cadascú que medite la seua part. A tots ens toca treballar.
Però, només un apunt final, si revisen els texts bíblics, no obliden que Nostre Senyor a qui primer es va revelar com ha ressuscitat fou a tres dones, que intuïtivament tornaren al Sepulcre.
Qui sap. Igual a la Setmana Santa li fa falta eixa intuïció.
Miope 