En l’article anterior, si recorden, els deixava en una nit de Nadal gèlida de temperatura per a la majoria i gèlida d’ànim per a uns pocs. Es tractava d’un joc literari basat en una ensomniació personal però que amagava darrere la cruda realitat de les altres nits de Nadal.
I així fou. Tocaven les vuit de la vesprada d’eixa màgica nit i creuàvem la Torre camí d’una visita familiar (ja saben com van estes coses, cada any toca sopar a una casa i visitar abans l’altra) quan vam ser testimonis d’una clarificadora estampa: membres de la Creu Roja intentaven convèncer a un dels “plaza” per a que no passara la nit dormint allí en un banc. De regrés, seguia allí. No l’havien convençut.
Independentment de tots els angles d’esta història real, hi ha un fet essencial: hem de redoblar els esforços per a ser tots més sensibles al sofriment humà. Ací és on ens juguem l’essència de l’ésser humà, la nostra subsistència: en la diferència entre l’animal i la persona, entre l’estómac i el cor, entre l’egoisme i la solidaritat, el jo i la resta.
En Torrent, en els últims anys, s’han fet molts esforços públics i privats per a aconseguir pal·liar les necessitats de qui no tenen res. Però ara que el vent bufa un poc més de cara no hem de baixar la guàrdia. Encara hi ha molt per fer. Tant de bo el nostre pobleciutat fora reconegut per la seua caritat i solidaritat, per tindre un gran pacte entre partits, associacions, entitats i ciutadans que unificaren polítiques, que sumaren forces.
De fet, per ací hauria de caminar la política en general: pensar en tots i no en un mateix.
NOTA: Artículo aparecido en el número 284 de La Opinión de Torrent
Miope 