Jo no m’amague. En el seu moment vaig defendre la política de María José Catalá de convertir les festes patronals de Torrent en un referent a nivell comarcal i provincial. Em va parèixer un gran encert els atractius programes, les activitats en cada racó i per cada edat, els grans espectacles teatrals o els concerts d’Amaral o Isabel Pantoja. No crec que fora cap despilfarrament. Era posar a Torrent en el lloc que corresponia. Era duur fins a la nostra ciutat gent vinguda d’altres localitats que, no ho obliden, es deixaven els seus diners en la nostra vidriola.
Igualment, sense ser cap incongruència, fa tres anys, quan la crisi més colpejava, vaig aplaudir la reducció del pressupost festiu. Unes festes patronals de luxe era, precisament això, un luxe. Ja no era temps de invertir en festes sinó de llavar i guardar la roba, de ser cautes, de no arriscar. L’equip actual de govern ho va entendre així encertadament. I, poc a poc, amb imaginació i amb major participació local, hem viscut programes més austers però igual de multitudinaris.
Ho dic, perquè, involuntàriament, encara escoltaran a algú dir “quines festes més normaletes” o, pel contrari, criticar-les amb aquell “quina manera de tirar els diners”. No podem evitar-ho, la gestió del pressupost municipal sempre serà tema de debat. Però, uns i altres, oblidaran la clau de l’èxit de qualsevol festa patronal: la participació. Sense gent al carrer, rés té sentit.
Les festes patronals són necessàries, són vitals. Són dies de sentir-se identificats, de ser poble. Per això les de Torrent, per damunt del que es programe, són les millors festes del món.
Perquè són les nostres.
NOTA: Artículo caparecido en el número 273 de La Opinión de Torrent
Miope 