Passat 27 d’abril, el Centre Juniors MD La Asunción-Amparo Alabarta de Torrent es reunia per a celebrar el seu 45 aniversari. Fou una gran jornada amb centenars i centenars de persones entre xiquets, educadors i antics educadors. Una cita que, a l’espera de la festa gran quan els ciris sumen 50, va servir per a donar gràcies pel caminat en estos anys.
Sí, per esta vegada, esta columna és subjectiva. Molt. Jo mateix vaig participar i, inclús, el privilegi de prendre la paraula en la xarrada “40 años unidos” on es va fer memòria de tota la història dels Juniors. La meua part consistia en contextualitzar l’inici del segle XXI on els educadors vàrem plantejar-nos com “combatre” la gran oferta lúdica (centres comercials, televisió, futbol, videoconsoles…) que se’ls oferia als xiquets el dissabte per la vesprada.
No fou fàcil. Ni hui és fàcil. Enfrontar valors (en este cas, cristians) contra oci. Però funciona. I vaja si funciona. La realitat és que, en ple any 2013, entre Juniors, Scouts, salesians i altres propostes, cada cap de setmana les parròquies de Torrent acullen a un milers de xiquets i adolescents. Sorprenent, veritat? No deuria, però de vegades menysvalorem al ésser humà. Perquè, sí. Sí es pot plantejar la vida d’altra manera.
Així que em van a permetre la subjectivitat (i inclús prepotència) per a plantejar qui, a Torrent, durant tot l’any, té eixe nivell de voluntarisme i participació. Molt pocs. Però, esta tasca passa desapercebuda. No estaria mal que, al futur (al 50 aniversari?), els Juniors de Torrent pogueren optar, per exemple, al Premi Carta Pobla per este treball desinteressat amb tant i tants xiquets (Qui no ha passat pels Juniors?).
Però tampoc és necessari. Perquè, a final de comptes, la seua vocació està construïda sobre roca: donar-se als demés a canvi de rés.
NOTA: Artículo aparecido en el número 247 de La Opinión de Torrent.
Miope 