Jo estava allí. Feia molt de vent. Molt. Possiblement uns 70-80 quilòmetres per hora. Quan vaig arribar, poc abans de migdia, acabaven de reforçar un parell dels pilars metàl·lics. Des d’un lateral es veia clarament com la carpa es movia més del convenient. Malgrat a que l’empresa subministradora tranquil·litzava amb un tot està correcte, tenim marge fins als 120, la prudència dictava que no corria pressa per muntar rés. Hi havia temps. Millor, tots fora.
Els bombers no podien acudir a revisar-ho, tenien problemes més greus que atendre. S’encarregarien els tècnics municipals. Mentrestant, la xaranga començà a amenitzar l’espera. Després d’estudiar la situació, era innecessari clavar-se dins. Havia alternatives. No feia falta ajornar rés tenint just baix una zona gran amb totes les mesures de seguretat. Després de consultar les parts implicades i assegurar-se que tot estava correcte, es va decidir traslladar la festa de Mig Any dels Moros i Cristians al pàrquing del Parc Central.
El que podria haver suposat cabrejos i drames, ràpidament es va convertir en un treball colze a colze. Començant per les grans Capitanies i acabant per totes les filaes i comparses. En temps record es varen retirar els automòbils i es traslladà tota la infraestructura de barres, subministre, taules i cadires. I sense una mala cara. Tot amb somriures. El important era passar un dia junts, donava igual com. I així va transcórrer el dia. Donà igual dinar o sopar dins d’un soterrani, amb més soroll, perdent l’aparcament, nomenant als capitans en un familiar corret, tindre l’orquestra tocant a peu de públic… fou una gran jornada la del 26 de gener.
Possiblement, a vostès els semble tot el narrat una mera anècdota. Pot ser. Però és un bon exemple de què, quan hi ha bona voluntat, mai hi ha problemes.
No és mala lliçó que aprendre.
NOTA: Artículo aparecido en el número 241 de La Opinión de Torrent
Miope 