Fa any i mig vaig canviar d’estat civil, de vivenda i de barri, tot d’una. Malgrat a que sempre havia col·laborat a casa, en esta nova situació personal m’he trobat davant noves i inesperades aventures: elaborar una truita de creïlles en condicions, com netejar el bidet, què fer amb eixos calçotets blancs que vaig mesclar amb una camiseta roja, recordar que tinc roba estesa quan plou o, com no, fer la compra.
La compra. Sempre hi ha un moment clau en la teua vida en la que, després d’anar carregat com un ruc amb les bosses, et dius que açò no pot ser, que deu haver inventada una moderna tecnologia que t’evite eixa animalà de pes. No fa falta telefonar a la NASA. Eixe avançat artefacte ja està a l’abast de tota la humanitat i es diu carret de la compra.
Però, una vegada adquirit, al obrir la porta del carrer, de repent, t’entra la vergonya. I si algú em veu amb el carret, què? Ja saben, prejudicis que ens entren de vegades als homes. Per sort, en els meus viatges furtius, he trobat un còmplice en el meu amic Manolo. Jo, amb el meu carret roig, i ell amb un negre. Uns Rolser de dos rodes que ens han fet la vida més fàcil.
Ja en casa, superada la prova, em vaig preguntar pel per què de la meua vergonyeta. Estereotips a banda, vaig caure en el compte que, la vida moderna ha convertit la compra en un fet impersonal. Ningú coneix el nom del caixer del supermercat. Ningú et diu bon dia al obrir la porta. En el forn, carnisseria o fruiteria sí. Els carrets van associats a la botigueta de barri, al Mercat Municipal, a la compra de tota la vida. Llocs que em costa transitar.
I, caure en compte d’esta situació sí m’ha provocat vertadera vergonya.
NOTA: Artículo aparecido en el número 233 de La Opinión de Torrent
Miope 