En una recent entrevista radiofònica, Jordi Pujol pintava el retrat del que deuria ser el polític actual: format, valent, dient sempre la veritat, responsable i no pensant només en els interessos electorals. Bones pinzellades, però els faltaria una, la mare de totes: el sentit comú.
El defineix el Diccionari Valencià com “la facultat que ens permet fonamentar tot judici sense caure ni en l’escepticisme ni en el dogmatisme”. És a dir, jutjar i actuar de la manera més obvia per al comú de la societat. Però, el sentit comú, com deia Voltaire, no és gens comú.
A esta reflexió arribava, fa uns dies, amb una coneguda política local després d’una improvisada tertúlia al carrer. Si s’aplicara (només) el sentit comú en cada acte que fem, la societat seria molt millor. I no estem parlant de polítics (que també) sinó de cadascú de nosaltres. Revisen, sinó, cada gest seu diari i comprovaran com, moltes vegades, l’egoisme, la vanitat o el destrellat tenen més protagonisme en les nostres decisions que el sentit comú.
Pose un exemple. Es de sentit comú, en voltant de tirar un paper en terra, perdre uns segons en buscar la paperera més propera. Evitaríem així no destinar tants diners municipals en neteja viària. Un altre. Era lògic compatibilitzar el nostre servei de bicicletes de lloguer amb el de les poblacions del voltant. Obvíssim.
Però, on resideix el sentit comú? José Miguel Martínez Castelló en el seu excel·lent article (com cada any) a la revista de Setmana Santa, traçant el perfil polític i pastoral de Benet XVI, conta que en la seua visita al parlament alemany, amb la seua veu tranquil·la i equànime, animava als polítics a repensar les motivacions ètiques i morals de les seues decisions. I la clau és tan simple com poc utilitzada: el èxit està subordinat al criteri de justícia.
Servir no ser servits.
NOTA: Artículo aparecido en el número 222 de La Opinión de Torrent
Miope 