Ja l’hem liat. “Especial Falles 2012”, així titulava l’avís que, com cada quinzena, arribava per a recordar-me que em pertocava ofrenar-li a vostè, amat lector o preciosíssima lectora, amb una columneta. “Ups, falles…” eixe va ser (ho reconec) el meu primer pensament. Com és públic i notori no sóc un gran entusiasta de la festa valenciana per excel·lència. Ni fred ni calor, tibi.
Mal assumpte, doncs, perquè és complicat parlar objectivament d’este esdeveniment social i cultural sense caure en el perill d’errar el tir frenant massa prompte o passant-se de frenada. No tinc vocació ni de lloar ni d’enfrontar-me al món faller, així que, sent sincers, no sabia com enfrontar-me a esta columna.
En eixa estava jo, rumiant, cap en terra, com eixir del problema quan, al girar el cantó de Sant Cristòfol i enfrontar-me a la magnitud de La Torre, vaig trobar-me amb la solució. Allí estaven eixos homes (qui diu home, diu dona, òbviament), membres de la comissió que viu a la seua ombra, preparant feliços les carrosses de la Cavalcada del Ninot. A molts els conec, així que els vaig saludar i vaig contemplar de prop el seu treball.
Ay, eixos homes, homes de club com dirien al futbol, treballaors, humils, constants, alegres, constructius… dels que hi ha en cada casal, dels que tiren hores i hores, dels que igual preparen el desdejuni de la Despertà que van a per les flors de l’Ofrena o lleven les banderes, eixos homes que jo, equivocadament, tenia batejat com la subespècie “faller putejat”, la minoria que curra mentre la resta disfruta.
I dic que m’equivocava perquè eixos homes també disfruten, possiblement més que la resta, perquè saben que l’essència de les falles està allí, en la bona convivència, treballar per la festa, disfrutar del casal, mirar silenciosament el monument, botar-li foc i… començar de nou el 20 de març.
NOTA: Artículo aparecido en el número 219 de La Opinión de Torrent
Miope 