Miope

Mateu feia vuit anys que estava jubilat. Des del primer dia, quan es despertà desficiós i amb estranyes sensacions, va decidir que mantindria les mateixes costums que quan treballava a la fusteria. Rés anava a canviar: alçar-se a les set i mitja, afaitat meticulós, una bona dutxa, desdejuni suau, preparar l’esmorzar i, una hora després, ja estava camí del treball.

Ara, a la seua nova i reposada vida de jubilat, havia afegit dos deures més a les tasques diàries: comprar el pa i el diari. Així li evitaria a la seua volguda Conchín estar de ben matí al carrer. Els seus delicats bronquis ho agrairien.

Per a dur-ho a terme, Mateu va establir un recorregut que seria sempre fixe i que, de pas, li serviria de passeig matinal: plaça Major, carrer de Sagra, Avinguda, parada per a comprar el diari, carrer Sant Cristòfol, desviament fins al forn de Santa Anna i, d’allí, regrés a la Plaça.

Esta volteta diària, durant l’últim any, s’havia vist incomodada per unes obres que anaven a dotar-li de nova cara als carrers Sagra i Sant Cristòfol. Ganes tenia ja de deixar de vore obrers, tanques i forats. “Quins descans!” va pensar el dia que va vore acabada la faraònica obra. A més, l’Ajuntament, quan va inaugurar els carrers, quasi la vespra de Nadal, els va decorar amb flors de Pascua. “Què bonic ha quedat!” va concloure.

Al matí següent, de nou la tristor el va assolar. No hi havia tanques, obrers ni incomoditats. Però tampoc flors. El vandalisme de la nit s’havia encarregat.

“Quanta educació ens queda per ensenyar als nostres nets”, va pensar Mateu.

NOTA: Artículo aparecido en el número 170 de La Opinión de Torrent.

CANCIÓN PARA ESCUCHAR: Mrs. Potter’s Lullaby (Counting Crows – This desert life)