Qualsevol que pense que la vaga de l’educació pública no està justificada és perquè no coneix la realitat de les aules. Mala no és, però òptima, ni molt menys. Els temps i les formes de la convocatòria poden ser discutibles, però el que es demana és el que estan patint alumnes i professors des de fa anys: ràtios més lògiques, inversió real en inclusió, un pla de climatització, agilitat en les substitucions, reduir l’asfixiant burocràcia, no menysprear el valencià i recuperar el poder adquisitiu perdut en els salaris. Els pressupostos educatius són una inversió mai una despesa, no invertir suficientment en educació és no fer-ho en la nostra prosperitat.
Però posem totes les cartes damunt de la taula. Eixes legítimes reivindicacions són iguals per a l’educació concertada (sostinguda amb fons públics, que no s’oblide). Prompte començaran les seues mobilitzacions perquè tots els alumnes tenen els mateixos drets i els seus professionals pateixen els mateixos problemes. Ho dic amb coneixement de causa. Igual que és perillós allunyar el relat de les aules (qui critica interessadament els suposats “privilegis” del professorat en general), és un error no anar de la mà tot el sector o buscar enemics en el centre educatiu d’enfront. Tampoc és acceptable que uns problemes que venen de lluny siguen ara arma política de qui abans tenia eixa responsabilitat. Uns i altres han infrafinançat l’educació.
Tot el soroll extern busca reduir credibilitat a una justa demanda, protegint-nos d’ell. I evitem perdre prestigi moral pel camí. S’ha de fugir de reivindicar amb formes pernicioses. No té sentit comptar als centres educatius amb plans per a combatre qualsevol tipus d’assetjament o burla i, per contra, veure pancartes o escoltar lemes on es ridiculitza als dirigents polítics amb noms i cognoms. No és bona estratègia.
Sempre s’ha d’educar amb l’exemple.
NOTA: “Una justa demanda”, artículo publicado en la edición número 424 de La Opinión de Torrent
Miope 