Anava jo a la meua, intentant fer memòria del que devia comprar, quan se’m va apropar per darrere. “Eres Carles, veritat? Volia donar-te les gràcies per l’article”. Era Raquel, la germana de Vicent. Feia poc de la seua mort. No vaig saber què respondre. Hi ha agraïments que mai voldríem escoltar. Conversàrem un moment. Sobre ell, sobre els records. No sé ella, però des d’eixe dia, al trobar-nos pel carrer, al saludar-nos, sempre amb el seu somriure tendre, per a mi era, d’alguna manera, com tindre’l més present. Com és la vida. Poc més d’un any després ja estan junts.
Precisament, ha fet ara quatre anys que va faltar ma mare. Un té la temptació de pensar que la seua pèrdua, l’absència present, es viu només en casa o al cercle més íntim. Però, en poc temps, dos persones, aprofitant que una xiqueta menuda en carro és un blanc fàcil, m’han regalat la mateixa frase: em recorde molt de ta mare, quant haguera disfrutat amb ells. No és cap consol, ni una ni dos vides noves la substitueixen, però sí et plena d’orgull que no l’obliden.
Dona-li records. Sempre m’ha agradat la frase. No pronunciar-la com fórmula de cortesia, sinó com a sentiment real. Perquè donar records és reconèixer que, malgrat la distància, continues tenint al cap a eixa persona, li tens estima, valores el viscut. Per això, al francés es tradueix “Je pense à vous”. Pense en vosaltres.
Totes les morts sempre són inesperades, doloroses i, davant el buit, només ens queda tindre-los presents.
I, qui vaja anant abans, que els done records de nosaltres.
NOTA: “Dona-li records”, artículo publicado en la edición número 409 de La Opinión de Torrent.
Miope 