El veïnat és dotor. Tots ho som. Amb les xarxes socials ara és més fàcil. Són el delivery de la intimitat, t’ho envien sense moure’t. Una de les meues exposicions públiques favorites és Sant Blai. Els estats i stories s’omplen de cassoles. És la gran passarel·la del Rossejat. Tots me pareixen suculents. Pareguts però diferents. Com les truites de creïlles, no hi ha dos iguals. Tots, amb els mateixos ingredients però amb la seua personalitat. Cap superarà mai al de ma mare. Els sabors també tenen sentiments.
Nosaltres, que vivíem en front del forn de Toran, mai baixàrem a coure l’arròs. Li feia vergonya. Jo veia per la finestra desfilar al veïnat, però ella, qui sap si resistint-se a ser més torrentina que aldaiera, no volia agafar-se a eixa costum: “tots doterejant el que has posat”. Qüestió de pudor alimentari. Un retor em contà una vegada la incomoditat que sentia al supermercat quan els feligresos (i no feligresos) es fixaven en el que duia al carro. Com si pensaren trobar un secret de confessió allí.
Precisament, en un sermó vaig escoltar que Sant Blai és la primera cita familiar després dels Nadals. Dia de juntar-se família i taula. Inclús diria que ja existeix el segon dia de Sant Blai, el de menjar el Rossejat de la família política. En tupper. També és una jornada de polítics traient pit al carrer de l’Ermita. Uns buscant vots i altres posant-se medalles de torrentinitat. Com amb el xocolate, que s’ha convertit en emblema local. Ja tenim mascota i tot.
El sabor del rossejat i del xocolate em transporten a quan era menut. Fa uns anys vaig dur bollos al col·legi on treballe. Quasi van haver galtades per ells. Un company xativí, veterà i espavilat, va agafar dos. Un se’l va guardar amb una frase que mai oblidaré:
“Nunca me lo comeré. Así, con olerlo, siempre podré regresar a mi infancia”.
NOTA: “Sabors”, artículo publicado en la edición número 407 de La Opinión de Torrent.
Miope 