Encara cauen al·leluies solts quan la comitiva reial emprèn camí cap a l’església. Avança lentament. El públic l’observa. És el centre d’atenció. S’escolten tambors i cornetes per tot arreu. Davant la Reina, com a custodis, orgullosos, desfilen els membres de la Central. Per darrere, familiars emocionats i autoritats acompanyant. O fent-se vore. Cadascú sabrà. És la imatge habitual de cada Diumenge de Glòria. Un dels moments de l’any. Tots volen estar. Enguany, inclús, es varen colar membres de llistes, no regidors. És la recta final de les eleccions. Hi ha qui ja no entén de protocols.
La foto. Hi ha que eixir en la foto. És un dels mantres més repetits pels assessors polítics. Ara i sempre. D’alguna manera, assumint que l’electorat no donem per a més. Que millor imatges que paraules. O, en tot cas, missatges curts, sense argumentar o demostrar. I sempre amb un heroi i un roí. Com bé reflexiona David Trueba en “Queridos niños”, quan la política va decidir imitar la narrativa, es va lligar al que manté viu tot relat: la creació d’un conflicte. Sense un personatge negatiu, no hi ha conte i, en el nostre cas, no hi ha campanya electoral. Tots necessiten un rival, un enemic. Jo vos salvaré, ell no.
Hi ha estratègies serenes i altres més salvatges. Hi ha fotografies que, vistes des de fora, donen fins a vergonya. Només han de fixar-se com es immortalitzen: moviments per col·locar-se bé, un colze ací, altre allà, assistència breu només per a la imatge, simpaties forçades, peticions de foto, publicacions sense permís… Tot per vendre’s. Hi ha qui duu quatre anys així. Altres han preferit l’sprint final potent. I jo sempre em pregunte que quedarà de tot açò, quina imatge de cadascú és la que quedarà per a la història.
Perquè, com deia ma mare, al final, tots ens coneixem massa.
NOTA: “La foto”, artículo publicado en la edición número 398 de La Opinión de Torrent.
Miope 