Deu ser cosa de l’edat. Quan allà per 2007 començava amb aquests textos, ho feia atret per parlar de política, per crear opinió pública, còmodament des del meu ordinador, sent tendència, un gurú local. Res de res. Gurú de ma casa. Amb el temps he acabat filosofant més sobre la vida que vigilant al consistori. He fugit de banyar-me. Però, una vegada a l’any, com en quaresma, toca penitència. Perquè esta tardor ja vesteix amb colorpolític. Hi ha expectació. Interès per la col·locació de les peces al tauler. Perquè el compte enrere ha començat.
Esta pel·lícula ja l’he vist. Això pensava jo. Però a hores d’ara, hi ha més incerteses de les previstes. Jesús Ros juga el despiste. Assegura que ell no ha confirmat que es torna a presentar. Mentre posa en marxa el seu tradicional final legislatiu amb obres, eixe “m’ho tinc que pensar” ha alimentat la rumorologia del retruc: aprofitar la renovació en la direcció general d’À Punt per a recuperar al candidat conegut. Al PP, dirimida ja la presidència local, que des de València encara no s’haja confirmat la candidatura també nodreix les especulacions. Una sorpresa a la paella russa? Compromís, sense Pau Alabajos ni rostre famós, també té feina. Només C’s ha confirmat candidat. Vorem si l’efecte “concejal Claramonte” suma 5%.
Poc a poc, sense presa, estic revisitant “El ala oeste de la Casa Blanca”. Una de les meues sèries favorites. És com estar en casa. Encara que li quedà massa idealitzada a Aaron Sorkin, es trauen moltes lliçons polítiques. En un dels capítols, el President Jed Bartlet (per cert, premi Nobel d’Economia, ja saben, allò dels polítics preparats), en un debat electoral, davant el vici del partidisme recorda que: “Sóc el president dels Estats Units, no el president de les persones que estan d’acord amb mi”. Però la meua cita favorita és altra: “Les decisions les prenen els que es presenten”.
Tant de bo en Torrent ho facen els millors.
NOTA: Columna publicada en el número 391 de La Opinión de Torrent.
Miope 