Òbric l’ordinador però no teclege cap paraula. Mire les notes del mòbil amb possibles idees i cap surt fluida. No sé que fer. Se’ns està posant complicat als columnistes escriure sense caure en la repetició. Covid. Contagis. Enguany no es pot fer. Mascaretes. Vacunació. No hi ha altre assumpte més. El virus ha envaït les nostres vides des de fa més d’un any i un ja no sap més que afegir quan tot ja està dit. A este pas, vaig a caure en l’apatia periodística. La crisi de la pàgina en blanc. El malson de no tindre temes. Deu ser la calor que no em deixa pensar.
Però no em passa només a mi. Torrent està igual. Descafeïnada. Els carrers comencen a tindre més vida, tenim expectatives a curt plaç, plans de futur, toquem amb les puntetes l’antiga normalitat, però tot continua com tacat per un pòsit de melancolia. Res és igual. L’anèmia d’activitats socials i moments festius ens han debilitat amb una resignació endèmica. Tampoc el consistori pot fer més. Va obrint la mà, ha plantejat un programa segur de festes patronals, s’està ajudant (o fent la vista gorda) a les terrasses, incentivant el comerç local, intenten mantenir els serveis públics amb proximitat. Poc que criticar-li.
Dec ser jo, que no em trobe motivat. Que tot em recorda a com era abans i, animal de costums, si no és igual, no m’agrada i preferisc esperar. No sóc massa de succedanis. Del low-cost. Igual tinc que buscar activitats noves que, mai haja fet, que no em recorden al que em falta. O canviar el xip. Acostumar-me a la punyetera nova normalitat. Perquè esperar que demà o despús-demà tot torne a ser igual és autoenganyar-me. Però, quedar-me immòbil a casa, tampoc és la solució.
Tinc que donar el primer pas. Vaig a baixar al carrer.
A vore si amb una llima granissada se’m passa l’apatia estiuenca.
NOTA: Artículo aparecido en el número 376 de La Opinión de Torrent.
Miope 