Obri-los a poc a poc, sense presa, que no te caiga cap figura, que si se’ns trenca una l’hem fotut. El iaio és meticulós, parsimoniós, inclús lent. Quina necessitat tinc de muntar-ho amb corregudes? El nét no ha heretat la seua paciència, però sí la passió pel betlem i l’arbre. Sempre el dia de la Puríssima, després de la processó. Són totes peces artesanals, clàssiques, de mercadet. L’arbre és sobri, sense decoracions ni llums estridents. Passen la vesprada junts, iaio i nét, peça a peça, bola a bola, construint el Nadal.
Enguany el xiquet es nega. Si no està ell, no. Els adults, tristos, intenten que no perda la il·lusió en un any tan complicat. Què cabut eres! Si ho muntem tots junts en un momentet! Fes-ho per ell! El major s’amaga. Que no el vegen plorar. Fou un accident. Ell que anava a pensar. Ni sabia que estava contagiat. Asintomàtic, maleïda paraula. Haguera desitjat tindre febre, tos seca, perdre el gust. Qualsevol senyal del que li corria per dins. Així no s’haguera acostat al seu iaio. Ningú s’ho retrau. Però ell sap que no tenia que haver eixit tant. Ja duu una setmana a l’UCI. Pronòstic reservat.
Sona un mòbil mentre preparen el sopar. De qui és? Agafeu-lo! El menut és el més ràpid. Número desconegut. Vídeocridada. Ell despenja sense preguntar. Apareix una infermera a la pantalla. Hola, tu deus ser Xavier. El teu iaio m’ha parlat precisament de tu. Vols saludar-lo? L’acabem de pujar a planta. Apareix cansat, més prim, però amb el seu somriure habitual. Com que no has muntat res encara? Corre, que hui és la nit de Nadal! Ves enfocant les peces i jo, des d’ací, te vaig guiant. Crida al teu germà i que t’ajude amb l’arbre. Encara estem a temps!
No era com esperaven, ni com volien, però era Nadal.
NOTA: Cuento aparecido en el número 359 de La Opinión de Torrent.
Miope 