S’imaginen un mitjà de comunicació que només contara notícies positives? Seria com un colp damunt de la taula. Farts de successos, esdeveniments buits i propostes viciades, no seria meravellós donar llum als fets que construeixen e inspiren un món millor? Podria tindre el seu públic. Però també els seus detractors. Sentenciant que és utòpic, poc comercial i, el pitjor, que això no és periodisme. Perquè hi ha que plasmar la realitat tal i com és, clar. Però és així realment? S’informa amb justícia? Tots tenim cabuda?
El periodisme sempre ha jugat un paper clau en la societat moderna. No podem formar part plenament d’ella si no sabem què esdevé al nostre voltant: veure els fets, analitzar-los i, després, actuar en conseqüència. Però, curiosament, en l’època d’accés més universal a la informació hi ha buits, silencis, afonies mediàtiques. No és fàcil fer-se un lloc a les portades. Massa propostes, massa interessos, massa soroll. I, per desgràcia, allò que no es nomena, que no es coneix, té el perill de no existir, de ser invisible.
L’agenda mediàtica, jornada a jornada, ens va marcant quins assumptes tenen interès informatiu i quanta rellevància se’ls dóna. Com un índex borsàtil. Imaginen la pressió econòmica i política cap als mitjans. És una batalla mediàtica perquè tots no caben. Una presència constant (positiva, clar) significarà augment, per dir-ho d’una forma suau, del volum de negoci i continuar als cercles de poder. Malauradament, dins d’este procés de construcció de l’actualitat, conscient o inconscientment, els mitjans es deixen pel camí altres “realitats”, provocant que quasi no existisquen. I, si un dia trauen el cap, serà com una gota en mig d’un oceà de publicitat i informació.
Però com canviar esta tendència? Per començar, enfortint la independència dels mitjans de comunicació per aconseguir un periodisme de qualitat i lliure. La revolució digital els ha espentat a una transformació incerta del seu propi negoci. No són immunes a les crisis i, si els números no quadren, corren el risc de retallar en personal, en capacitat crítica i acabar deixant-se en mans d’anunciants i notes de premsa. Per a evitar-ho, com sempre, la ciutadania tenim tasques a fer: apostar pel valor de la informació. El bon periodisme té un preu. No tot el que és gratis és bo. Els nous models de pagament són el futur de les empreses informatives i la salvaguarda de la seua independència.
Només així, l’agenda mediàtica pot estar marcada pel sentit comú i no per interessos comercials o polítics. Ara sí podran mostrar altres realitat, totes les realitats. Totes eixes iniciatives que transformen el món des de persones anònimes, sense més interès darrere que contribuir al creixement col·lectiu. A més, donant valor a allò més prop, anant de lo local a lo global. Com deia en una de les seus columnes el malaurat Carles Capdevila, “calen més veritats personals als mitjans, donar veu a persones de veritat”.
La crisi sanitària, social i econòmica provocada per la Covid-19 ens ha donat una nova oportunitat. Molts han descobert el poder del bé comú, de treballar en xarxa. Si els ciutadans hem eixit d’esta crisi junts, cooperant, per què no seguir contant les iniciatives que ho fomenten? Per què no contar bones notícies?
Bones, perquè són positives i perquè estan ben contades.
NOTA: Artículo aparecido en el número 77 de Papers Associatius de l’Horta Sud.
Miope 