El primer dia que vaig entrar a sa casa, quan es va despistar, jo ja estava amorrat a la seua orla buscant-lo de jove sense monyo blanc. Què ignorant he sigut sempre. Molts anys després, quan, per salut, s’instal·là definitivament en la residència de València, em va demanar que li traslladara tot el seu arxiu fotogràfic des de Xàtiva. Classificar-lo fou com qui descobreix un tresor.
*
Al seu nomenament com a fill adoptiu de Torrent serà l’única vegada que em voran presentar un acte públic. No m’agrada. Com a ell els homenatges. En una inesperada compensació, anys després, vàrem vore junts a l’Habemus Papam de Francisco. Mai oblidaré les seues llàgrimes al descobrir que era un vell conegut.
*
Amb tanta carretera, tinguérem temps per a repassar les nostres vides. Sempre li demanava que em tornara a narrar la fugida d’Argentina, la negociació dels pastors de Navalón o quan, un agost, amb la seua germana, va recórrer Espanya amb una vespa i una maleta. Sempre acabàvem tornant al mateix lloc: “Què feliç he sigut a Torrent”.
*
Just fa una setmana, estiguérem parlant per telèfon. Tenia el seu to de veu intacte. Vàrem conversar de la vida i la mort, de naixements i defuncions, de voler-se molt.
*
Sempre parlava amb alegria del moment de trobar-se amb Déu.
Miope 