Octubre acaba en novembre. Sembla una obvietat, però quan un ve del sol, tancar el mes obrint l’horari d’hivern no és cap banalitat. Hi ha qui es deprimeix. Encara que la calor ho dissimule, caminem per aquests dies conscients que la llum se’ns va amagant. I, precisament, un octubre vaig treballar al cementeri de Torrent. Quan ho conte alguns no s’ho creuen i altres m’imaginen amb una pala i un taüt. Segons qui siga, mantinc el misteri o confesse una tasca avorridament administrativa.
De l’estança en aquell menut quartet, se’m va quedar gravat la quantitat de persones que veia entrar “a fer la visita”. Ja saben, allò de visitar periòdicament (alguns quasi a diari) als familiars i amics difunts sense les aglomeracions amb càrrec de consciència de l’1 de novembre. Cadascú el dol el viu millor que pot, però eixe acte d’amor seré i silenciós em feu reflexionar fins al punt que, en els meus descans, vaig començar jo a fer visites.
Recorda’m. Si han vist “Coco”, la fabulosa pel·lícula de Pixar, sabran que aquest verb es repeteix quasi com una lletania. Mentre et recorden mai abandonaràs del tot el món dels vius. Quina gran veritat. Deu ser per això que sempre m’han fascinat les fotografies antigues, aquells moments immortalitzats en blanc i negre, eixos rostres tan volguts mirant a la càmera i ignorant que, molts anys després, tu els miraràs a ells recordant-los.
En aquests temps d’immediatesa, deuríem reeducar-nos en la cultura del record. Viure només en el present és balsàmic però és una trampa. Diuen els experts que, amb l’accessibilitat de les noves tecnologies, el nostre cervell està mutant al utilitzar menys la memòria hi ha parts que ja no s’activen. Quin perill. No recordar als nostres significa deixar d’aprendre d’ells i perdre la seua herència.
Que mai s’oblidem de recordar.
Perquè, sinó, alguna dia, de qui no se’n recordaran és de nosaltres.
NOTA: Artículo aparecido en el número 346 de La Opinión de Torrent
Miope 