Igual que juny o juliol em semblen mesos oberts, plens de possibilitats, on tot pot passar, amb un estiu per davant, emmarcats amb una llum i alegria especial; setembre sempre m’ha paregut que ja l’he vist abans, pareix creat per repetició, ple d’expectatives conegudes que saps que no es compliran, actuant tots com si la rutina no ens acabara atrapant, adormint, igual que el sol, vesprada a vesprada, va minvant, desapareixent abans.
I no creguen, no sóc dels que la tardor o la falta de llum els deprimeix. Estic bé. Cap metge m’ha diagnosticat estrès postvacacional. De fet, em senta molt millor la marxa ordinària que la quietud estival. Però un no deixa de percebre que, darrere dels retrobaments, de les promeses de fer mes exercici, apuntar-se al gimnàs i de menjar més sa, del recomençar aquella col·lecció, dels primers partits de Lliga o dels plans de futur, s’amaga un tornar al de sempre. Esto yo ya lo he vivido. I allò, segons qui ho mire, pot ser tediós o relaxant.
Però, clar, ací ens paguen (bé, és una manera de parlar) per escriure sobre Torrent i no per avorrir amb sensacions personals ni per pintar un llenç agredolç sobre setembre. No estem a Lost in translation. Però, escolten, és que mire al meu voltant i, vaja, sent el mateix déjà vú. Açò ja ho he viscut, torrentins: l’alcalde i la seua personal forma de governar, l’oposició repetint anteriors mètodes com si no recordara que no varen funcionar, les obres de Camí Reial, la nul·la programació de la ràdio local, la poca llum al carrer, les caques dels gossos, aquell veí que sempre xilla, el Mercat semibuit, que si el valencià i el castellà… tot em sona.
Menys mal que la política nacional és una altra cosa.
O, espereu, ara que pense…
NOTA: Artículo aparecido en el número 345 de La Opinión de Torrent
Miope 