Inevitablement són part de la nostra herència. Tots tenim un del pare i un de la mare. Fixen el nostre llinatge, indiquen d’on venim, expliquen de qui proveïm i, inclús, narren un poc de nosaltres. Són els cognoms i ells ens distingeixen.
És curiós però, fins 1501, les persones s’identificàvem només amb el nom de pila (baptismal) i un malnom que solia fer referència al lloc de procedència, l’ofici o alguna característica personal. Encara que estos malnoms acabarien derivant en els actuals cognoms, va tindre que ser l’omnipotent Cardenal Cisneros qui va instituir l’obligatorietat de la identificació de les persones amb un cognom fix per a evitar així el caos administratiu que significava que dins d’una mateixa família es pogueren tindre diferents malnoms/cognoms.
Vora cinc-cents anys després, en setembre de 1998, el secretari Vicent Beguer “el de Botafocs” va remetre una llista amb possibles denominacions històriques a un grup de setze torrentins de poc més de divuit anys que volien iniciar la seua singladura a les festes de Moros i Cristians. Allí estava escrita la paraula “Comilitons” i amb eixe nom es van quedar.
Però també tenia cognoms. Més concretament la denominació sencera era “Els pobres Comilitons del Temple de Salomó”.
Mentre que el nom principal prové del llatí “Commilĭto, -ōnis” i significa “Soldat company d’altre en la guerra” (amb “camarada” com a sinònim), malauradament, a base d’acurtar paraules i tindre un nom comercial potent, els cognoms del Comilitons amb el temps van anar caient en l’oblit. Quan, curiosament, tenen més història que el seu nom. Moltíssima més.
Pobres
L’any 1118, el cavaller francés Hugo de Panys va establir, junt a vuit companys de croada, una ordre, Els Pobres Cavallers de Crist, amb la missió de defendre als peregrins de Terra Santa dels infidels i bandits. Eixe xicotet grup, seguint el passat monàstic del seu fundador, tenia els vots de pobresa, castedat i obediència. Eren, per dir-ho d’una manera més gràfica, una barreja entre monges i soldats.
Dins de la seua regla de dedicació altruista, bons exemples d’eixa vida quasi monacal sotmesa a una rígida i pobre disciplina són que només podien menjar carn tres dies a la setmana, que havien de portar el cabell curt i deixar-se barba i, sobretot, vestir un senzill hàbit blanc o castany amb un simple cordó en la cintura.
Del temple de Salomó
Balduí II, rei de Jerusalem, com a mostra de gratitud al seu servei, va cedir als Conmilitons com allotjament la mesquita Al-Aqsa, l’antic temple de Salomó. Per això, en 1129, quan l’ordre va créixer tant que va tindre que refundar-se, passarien a denominar-se Templaris en homenatge a la seua primera llar. Per desgràcia, esta ubicació tan emblemàtica va viure massa vicissituds en la seua història.
Construït al voltant del 960 a. C. com a santuari principal del poble d’Israel, el Temple de Salomó s’ubicà a l’esplanada de la muntanya Moriá (per la creença que allí es situava exactament el centre de la Terra) i les seues dimensions inicials no eren massa grans ja que el culte jueu es realitzava a l’aire lliure, per tant no feia falta unes dimensions desmesurades per a acollir als fidels, ja que es congregaven al seu al voltant i no dins dels seus murs. Això sí, al seu interior es contenia, entre altres, l’Arca de l’Aliança amb les taules dels deu manaments.
Però el temple original no va durar massa. Saquejat primer pel faraó Sheshonq, fou destruït pels babilonis al 586 a. C., reconstruït per Zorobabel i tot el poble de Judà al 535 a. C., tornat a ampliar per Herodes al 19 a. C. i destruït completament per les tropes romanes de Tito a l’any 70 durant la primera guerra jueva (quatre anys abans Israel havia expulsat a l’Imperi Romà de les seus terres).
Fou el seu final. No va quedar pedra sobre pedra. Però, curiosament, Tito va decidir conservar del temple (i així ha arribat com a vestigi als nostres dies) el conegut com “Muro de las Lamentaciones” amb l’objectiu que el poble jueu sempre tinguera present el que ocorreria si tornava a rebel·lar-se a Roma. Però, no li va eixir bé la jugada, perquè per als jueus mai va simbolitzar un signe de terror sinó, tot el contrari, va ser el referent de la seua aliança amb Déu.
Sis segles després, just al costat del mur, entre els anys 691 i 710, la dinastia Omeya, ja present al epicentre religiós de la humanitat, va decidir construir la mesquita d’Al-Aqsa com a part del complex religiós de l’Esplanada de les Mesquites de la ciutat santa de Jerusalem. La tradició musulmana estableix que el profeta Mahoma va pujar al cel des de l’esplanada el 621, per això es considera el tercer lloc de culte més important per a l’islam.
Existeixen proves que confirmen que la mesquita va ser construïda sobre les ruïnes originals del Temple de Salomó però, com si fora un signe perpetu, la seua estructura també va ser destruïda (a causa de successius terratrèmols) i reconstruïda cinc vegades fins a l’última obra en 1035, vuitanta anys abans que arribara allí Hugo de Panys i els primers Comilitons per a usar-la temporalment com a palau i passar-la, de nou, a nomenar “el Temple de Salomó”, just el moment on la seua història connecta directament amb la nostra.
La importància dels cognoms
És imprescindible saber d’on venim per a entendre el present i preguntar-se cap a on volem construir el nostre futur. I les senyals al nostre relat són clares: monjos i cavallers, rics però vivint com a pobres, cristians dormint en temples musulmans, la nostre Torre construïda mora però acabant onejant la bandera cristiana…
En temps de repunt de totalitarismes, no ve mal adonar-se de la lliçó que en la història no hi ha blancs ni negres, ni un ADN pur, que el món sempre acaba barrejat. I si parlem de barrejat, només podem parlar de Comilitons.
Però, possiblement, açò signifique altra reflexió molt més profunda.
NOTA: Artículo aparecido en el Llibre de Festes de Moros i Cristians de Torrent 2019
Miope 