Quina ironia. Mai m’haguera imaginat en esta estampa. Però a estes hores, a poqueta nit, la de Nadal, em veig conduint direcció Torrent i em sentisc com l’anunci aquell de El Almendro però en real. Vuelvo a casa por Navidad. Parla el Rei per la ràdio. No l’escolte. Pense en el menú de hui, en tots els meus familiars en taula i en els meus pares tot el dia enfeinats. No ha tingut que ser fàcil un any sense el seu fill.
M’he menjat l’orgull, allò de volar en solitari, de no necessitar a ningú, de posar terra per mig. Com la paràbola eixa del fill pròdig. Eixe sóc jo. Almenys em guarde la carta de la sorpresa. No saben que hui regresse a casa. Perquè sempre es torna a Torrent, als seus carrers, a les seues costums. Espere no fer plorar massa a ma mare.
Pose música. Abstret com vaig en els meus pensaments m’he botat l’entrada de l’autovia. Em tocarà entrar per la del Toll l’Alberca. Jo que sempre he bromejat que eixe camí és la porta darrera de Torrent i jo hui arribe per allí. Els carrers estan buits. Pocs es veuen a estes hores. Algú molt mudat i corrent amb uns dolços en la mà. En canvi, totes les finestres estan il·luminades. Hui es dia de reunir-se.
Aparque en la porta de casa. Un altre miracle del Nadal, trobar lloc just enfront. Des del carrer s’albiren totes les llums obertes del menjador. Deuen estar a punt de començar el sopar. Al cotxe sona “We all go back to where we belong”, l’última cançó que varen enregistrar R.E.M. abans de separar-se. Quina casualitat. Diu que tots sempre tornem a on pertanyem.
Bon Nadal.
NOTA: Artículo aparecido en el número 324 de La Opinión de Torrent
Miope 