Maig. Estem en època de processons pel casc antic de la ciutat i, de nou, ja ha tornat a sorgir el debat de moda: deuen participar els representants municipals a elles? I en qualitat de què? I a on? I, pel mig, que si l’estat laic, que si cerimònies civils, que si l’exempció de l’IBI, que si l’escola concertada. Tot barrejat. Tot soroll.
Pareix mentida, però, certes obcecacions polítiques fan enrogir més que altres mèrits. Fan pensar quant de motivacions personals i quant poc de bé comú trobem als nostres polítics. Com diu ma mare, les manies no les curen els metges. I, això que, personalment, com a catòlic practicant, mai he sigut massa de vore’ls presidint processons. Però tampoc d’impedir-ho.
I ací està la clau. I la curiositat. Dic jo, si qui organitza la processó (amb els permisos pertinents per a ocupar via pública com qualsevol fill de veí) no és el consistori, per què certs grups polítics s’empenyen en legislar qui pot anar i a on es deu col·locar? És com si, quan tinc convidats a casa, el Ple em tinguera que dir qui ha de presidir la taula. I, a banda, com separar la persona del representant públic?
Durant este cicle sense fi de precampanyes i campanyes electorals, al món polític s’ha escoltat recurrentment allò de centrar la mirada en els assumptes essencials, rescatar persones i tal i qual. Però, quan arriba la veritat, es perd més temps en el postureo i el titular de cara al propi electorat que en governar o arribar a acords pensant en tots.
La societat evolucionarà cap a on tinga que anar i tots, vulguem a on, s’anirem acoplant. Però deixen-se de persecucions estèrils.
Que la processó és llarg i el ciri és curt.
NOTA: Artículo aparecido en el número 306 de La Opinión de Torrent
Miope 