És un pensament que m’envaeix cada 24 de desembre. Una imatge mental que m’agafa fort i, poc a poc, s’escampa ben dintre meu com un virus. Quan el silenci comença a escampar-se pels carrers d’un Torrent que, poc a poc, es deté, involuntàriament, m’imagine a mi mateix, solitari per eixos carrers, contemplant les llums de les finestres i escoltant els sorolls de les altres nits de Nadal.
Eixe temps aturat durarà poc, perquè prompte tot començarà a reviure amb els més dormilegues cap a casa i les famílies, entre preses, camí de la Missa del Gall. Però, mentrestant, el meu altre jo, camina lentament per uns carres buits, només custodiats per ressagats, cotxes furtius i algun pare preocupat a la recerca de la farmàcia de guàrdia.
Però, en la meua ensomniació, sempre hi ha un moment que em creue amb algú més. És una d’aquelles persones que (realment) sí viu al carrer i va camí del caixer on dormirà. Altres vegades és una cara trista (també real) que, quan el silenci i el record s’ha fet massa ensordidor, ha preferit fugir de sa solitària casa fins que tot acabe.
És, en eixe moment, quan el meu altre jo creua la mirada amb eixos ulls tristos, quan ells em contemplen estranyats per la meua presència en una nit com aquella, quan, com si fugira avergonyit a refugiar-me a casa, desperte del meu ensomni.
Poc a poc la sensació va desapareixent, qui sap si a causa de la indigestió de carn, peix, bombons i mistela, però sempre em queda la pregunta de si l’ésser humà ha avançat en dos mil anys.
Perquè, si hui el Jesuset tornara a nàixer, de nou, pocs s’adonarien.
Bon Nadal.
NOTA: Artículo aparecido en el número 283 de La Opinión de Torrent
Miope 