Miope

Baixàvem el carrer Santa Llúcia baix una murmuració homogènica, seca, ferma, unitona. Desenes i desenes de veus masculines entonant una oració, una plegaria, un cant silenciós. Mans darrere, passos lents, mirades baixes. Tots, agrupats per famílies, amics o coneguts. Tots del mateix poble. Tots de Torrent.

En eixe precís instant, en un carrer tan estimat per mi, acompanyat per pare i germà, vaig mirar cap a darrere. Contemplant l’estampa del Rosari de l’1 de novembre, vaig pensar que seria de la nostra ciutat sense estes tradicions tan úniques, tan imprescindibles. Que seria de mi sense elles. Formar part d’una societat sense vincular-se emotivament a ella és com menjar sense el sentit del gust. Insípid.

Però no és l’únic moment en el que sent, dins de mi, allò imprescindible en Torrent. Tampoc crec que fora capaç de viure un Diumenge de Pasqua sense vore obrir la Carxofa, sense reprendre el camí del Convent per acompanyar a la Mare de Déu a sa casa. I, per molta feina que haja pogut tindre, sempre he tingut temps, un dia de Sant Blai, per posar-me l’oli, per dinar rossejat.

Cadascú sabrà allò que és imprescindible per a ell. L’Entrà de la Flor, Sant Antoni, la nit de la Cremà, la Cavalcada de Reis, el trasllat de la Mare de Déu, vore desfilar als moros i cristians o a la moma al Corpus. Cadascú sabrà si Torrent és imprescindible per a ell o li dona igual on viure.

Jo no podria viure en altre lloc.

NOTA: Artículo caparecido en el número 257 de La Opinión de Torrent